Conta la llegenda que a un jove pescador, que es feia a la mar en solitari les nits de lluna plena, se li apareixien làmies amb freqüència. Aquestes distreien les llargues esperes de pesca oferint danses aquàtiques al jovenet arrantzale.
Una nit, quan la lluna surava sobre la muntanya de Larrun, veié una que li feia més peça dins del grup habitual. El pescador no sabia que aquelles dones eren làmies, ja que aleshores el nivell d’alfabetització era molt reduït, no hi havia ikastoles ni molt menys s’explicaven llegendes de personatges pagans en públic.
La dona s’acostà a la barca i li digué que no sortís mai a mar obert més enllà del cap Higer i que únicament deixés anar les xarxes al recer de la calma de la badia de Txingudi. El jove amb creixents interessos terrenals establí una especial amistat amb la goja de litoral, compartint lluna i barca els pocs dies que no hi havia núvols ni zirimiri.
Ella li explicava que si cada cop que sortia a la mar li deixava pa, recuit i llet a la platja de la riba d’Hendaia, l’ajudaria, el faria feliç i ric. Però l’advertí que no havia d’explicar a ningú aquelles trobades. Fins i tot per facilitar-li la feina quan feia mal temps construí en una sola nit un pont de pedra sobre el Bidasoa que escurçava, i molt, la volta que hauria d’haver fet caminant des d’Hondarribia a Hendaia.
Els pescadors i els treballadors de la drassana es meravellaren en veure al matí següent aquella esvelta construcció. Es preguntaven qui podia haver estat l’ésser que bastí aquell pont. El jove, però, havia de mantenir el secret d’aquell pacte si la volia seguint veure.
Però el pas del temps i el vi de les tavernes li donà lleugeresa a la llengua i començà a treure detalls a la llum. Uns companys, més grans que ell, que ja sabien de l’aparició d’aquelles dones d’aigua, anaren una nit amb ell a la barca. Portaven pa, però com deien els vells, el que de veritat agrada a les làmies era la sidra i la cansalada.
Aquella nit la làmia no aparegué, però deixaren les vitualles a la platja d’Hendaia.
El grup continuà tirant de la llengua i li preguntaren si tenia potes de cabra o d’ànec. El jove pescador s’aprestà a esbrinar el secret d’aquella dona màgica i decidí espiar-la d’amagat des de la drassana.
La dona aprofitant la marea baixa s’estava pentinant sobre una roca plena d’algues. El jove veié que en lloc de peus tenia cua de peix (les làmies de litoral, a diferència de les de muntanya no tenen potes de cabra ni atributs palmípedes) Al mirall on es reflectia la lluna, ella veié reflectit el rostre sorprès del jove pescador. Llavors, es capbussà i desaparegué en la foscor de les aigües.
El noi es feu a la mar per cercar-la però no la trobà. De sobte, la lluna començà a ser engolida per una negra nuvolada acompanyada d’un vent gèlid. Una gran remor vingué del riu que hi desembocava. Fou massa tard, el pont es desfeu com un castell de sorra i la barca naufragà al bell mig de la badia atrapada entre els embats de la marea alta i el xoc de la riuada que s’emportava tot al seu pas.
Si travesseu la badia un dia tranquil amb marea baixa, veureu la barca enfonsada del jove aprenent de calafat i pescador curiós però bocamoll, mal guardador de secrets. I si després us asseieu quan la marea llepa l’antic moll de pescadors quan cau la nit i la lluna es gronxa sobre la muntanya, sentireu el plany de la làmia que no sabé trencar la tradició dels avantpassats llegendaris i es prengué per la tremenda el trencament del pacte per part d’un humà.
Read Full Post »
PRESENTACIONS
11 de juny Vermut literari al BARRA LLIBRE (Sants- Plaça d'Osca/Carrer de Riego)
LÍNIA GROGA, un batec sota la ciutat
POESIA TMB ONLINE
ÀLBUM FOTOGRÀFIC CERDÀ
Regal de la Carme
La Cerdanya des de Can Fanga 