El blog Relats conjunts proposa una nova aportació a partir de la següent imatge.

Theodor Kittelsen, Ekko, 1888
—Goja, on ets? —preguntava el pescador llançant un inútil crit contra les darreres congestes que amagaven traïdores tarteres.
—No hi és, no hi és, no hi és… —responia l’eco sincopat, alhora que anava disminuint el so i es perdia engolit a la llunyania.

Donant una imatge radicalment oposada a la dama de Shalott, el pescador sacsejant el bot, es desesperava remant en totes direccions sobre les gèlides aigües del desglaç. El temps corria, els blaus s’enfosquien per la profunditat i l’ocàs implacable del dia. Sense nord ni pla prefixat els rems xipollejaven el mantell líquid que amagava al fons secrets foscos que un dia cregué tenir i dominar a plaer.
Ara tot era solitud i natura insondable.
La lluna s’ocultava darrere l’electritzada nuvolada, d’un gris plom que presagiava un capvespre tempestuós. La primavera mostrava el rostre més cruel de la natura, fent del pescador una patètica miniatura enfrontat en inútil esforç a la immensitat que abocava les feréstegues muntanyes sobre l’intrús.
Tot ho tenia a les mans, fins que l’excés espirituós li tragué tot a la taverna del vilatge.
Massa orelles, massa enveges, massa malfiança planava amatent entre les fustes velles ennegrides de sutge, impregnades amb olor de ranci alcohol. Fer públic l’origen de la puixança i de la fortuna que dia a dia atresorava fou la condemna. La goja l’havia fet prometre un pacte que com a condició inexcusable es pagava amb silencis.
Creia posseir-ho tot: riquesa, família i salut, tres tresors inabastables per a la majoria de convilatans, a la terra de trolls. Però, per tots tres aplicà fórmules errònies de gestió i conservació. Ni modèstia, ni amor, ni prudència foren punts forts de la seva nouvinguda personalitat. Oblidà l’esforç i la paciència amb la què havia crescut mentre treia fruit de llacs, marines i rius. Menystingué l’amor que un dia capgirà la pobra cabana del bosc en un cau de felicitat i calidesa humana. Llençà per la borda la saludable jovenesa, bescanviant-la per una sedentària vida al racó dels tafurs i les maledicències.
Un vespre de llengua lleugera, esmolada per l’alcohol, revelà l’origen de tan envejable sort i quina era la companyia que li canvià la vida i li posà tot de cara.
A hora foscant, rebé uns copets a l’esquena en marxar cap a casa. A l’exterior el fred fou el preludi del viatge a la foscor. L’ocàs del sol il·luminava pàl·lid la darrera hora de la tarda, incendiat a la llunyania. El cel era una volta grisosa que es confonia amb la massa boscana, esdevenint unes urpes senyal d’una presència poc acollidora, un silenci trist ressonava als encontorns.
El fi fumeral que anunciava la presència familiar s’havia estroncat, com desfet pel plugim. Només una pinta daurada delatava el que havia estat un cau de vida. Restava al terra, vora els safarejos que havien deixat de fer sentir la dringadissa de l’aigua en rajar.
Fent tentines, encara amb la vista ennuvolada, la recollí de terra i n’observà un cabell ros entortolligat a les pues. Un record massa minso per conservar i retenir una ínfima part del que restava, que escolant-se per entre els dits com l’aigua lliure, es perdia.
Cada cop més inintel·ligibles, les preguntes llançades al buit s’estavellaven contra els vessants esquerps de les muntanyes i l’eco estrafet tornava amb una ventada freda fins enfonsar-se a les fredes aigües.
La lluna ja no acompanyava joiosa les primeres descobertes en les que les cases del bosc i de l’aigua uniren les ànimes, un vel negre de tristos núvols l’ofegava en el cant esvaït de les goges. Aviat, els altres dos pescadors, que inicialment l’acompanyaven el deixaren sol fent aquella enfollida recerca. Sense deixar d’insistir, reinicià l’escomesa del bot contra les aigües, però ara ni els braços ni la veu responien les súpliques. Com un baf d’una darrera alenada, la boira s’ensenyorí de la làmina aquàtica que començava a remoure’s descobrint esmolades roques que havien estat una mirada sota la lluna.
Tal vegada, des d’una riba, Miranda observava el naufragi d’un pacte incomplert, convertit en una tempesta embravida, on es negaven sota les aigües uns secrets trets a la llum per una imprudència humana.
Altres posts amb goges de l’autor:
Goges de Banyoles (Plany de l’estany)
Làmies a Txingudi
Read Full Post »