Feeds:
Entrades
Comentaris

Pensar, existir

Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense. (Ovidi Montllor)

Pienso, luego existo. (René Descartes)

No hi ha pensaments perillosos; el pensament és perillós. (Hannah Arendt)

Crida per la Democràcia

Anuncis

Groc

 La font groga de Sants

Teníem una font groga. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que ragés.

Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!

Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!

Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix… color.

La proposta del Relats conjunts de novembre és un bon clatellot (Una heroica galeta)

Batman slapping Robin, clàssic generador de mems.

 

BATMAN I ROBIN (La mosca i el Nobel)

Aha, Robin, t’he trobat llegint Margaret Atwood!

—Glups!

La mosca que tant t’empipava no era real. En realitat no saps si era el seu vol caòtic per la cuina o les ombres que darrerament se’m creuen per la retina.

El cert és que disposat a fer-me una llesca de pa, l’ombra acompanyada d’un mut brunzit m’ha desconcentrat per segons. He hagut d’aturar la sang que ha rajat després d’una fiblada a la pell. (Què et feia pensar que els herois no es fan un pa amb tomàquet ni que mai s’han tallat llescant el pa?)

Per tots els dimonis, no sé si podré netejar el guant ensangonat. Mentre, el pessigolleig al lòbul de l’orella m’avisa que la mosca segueix la trajectòria empipadora o, en passar-me el dit gratant, desapareix aquella picor produïda per la circulació sanguínia.

Imagina’t que la mosca no existeix i que jo hagués contestat afirmativament al forn quan em demanaven si volia el pa tallat. Imagina’t, Robin, que l’aparició voladora per intermitències hagués acabat amb un cop sec amb el drap brut, però humit amb el que tragines per casa.

La presència molesta no passa inadvertida per la imaginació de ningú. Tanques els ulls i la veus glossada per en Miguel Hernández, els obres i la veus fent camins peripatètics per cal·ligrames salvatians. Imagina’t que passes del somni a la realitat i se’t desperta l’anestèsia. (Qui ha dit que els ajudants dels herois no tenen càries?)

Imagina’t que la mosca que m’ha picat no és real. Encara atordit havies vist engrunes de pa a la cuina i un rastre de fines gotetes vermelles en direcció al lavabo. En entrar sense avisar, et rebé una cleca monumental que omple la vinyeta amb l’onomatopeia.

Imagina’t que la taqueta negra al centre de la rajola és una mosca agonitzant que gira sobre si mateixa o tal vegada un borrissol fosc de la tovallola giravoltat pel corrent d’aire.

Imagina’t Robin, que la mosca no existia ni que l’incipient dolor que sents a la mandíbula demana hora pel dentista.

Imagina’t que l’heroi al que segueixes a ulls clucs s’ha fos entre les pàgines de Margaret Atwood.

Eugène Delacroix, 1830, La llibertat guiant el poble

Relats conjunts ens proposa participar a partir d’aquesta mítica imatge.

En temps d’èpica i d’indignació, de repressió i de solidaritat, d’esperança i d’aquells que volen el retorn al fosc passat, vull homenatjar als que guiaren i guien el poble cap a la llibertat. Aquest cop incloc un fragment del llibre Cendres del passat (Ed. juny 2014), ambientat a Sants (Barcelona) a finals dels 60:

Aquells dies a la parròquia hi havia una gran ebullició. Entrava i sortia gent molt atrafegada. Portaven capses, embalums i grans teles blanques, llençols vells; altres venien amb pots de pintura, brotxes i corrons.

Algun conflicte important s’estava coent a les fàbriques del metall i de l’automoció. Les reunions sovintejaven. Sentia dir a algú que si la fàbrica SEAT esternudava, Barcelona agafaria un refredat considerable.

El partit destinà en Jacques per participar en la lluita des de l’interior. Aquell dia era el primer que treia el nas en aquelles trobades.

En Jacques era allà, estirant un llençol d’un costat a l’altra de la sala.

A l’altra extrem, des de la porta estant, la Clara s’ho mirava amb curiositat.

—Què, ajudes o t’estaràs d’estaquirot tota la tarda? Treu-te l’hàbit i baixa a la terra! —li va dir mentre li picava l’ullet amb un punt de malícia.

A la Clara li vingueren al cap sense voler unes imatges èpiques i desvergonyides a causa del comentari poca-solta i la mirada maliciosa d’en Jacques. S’imaginava voltada de fumeres, cridòria i explosions, es veia brandant un pinzell i un pot de pintura vermella, dirigint el poble a la revolta. Si de veritat s’hagués tret l’hàbit, deixant un pit lliure, Delacroix hauria tornat a fer un tapís per redissenyar la història obrera de Barcelona, fent de la Clara una nova icona transportada directament des del Louvre.

Jacques la feu baixar dels altars dient:

—Has de resseguir aquestes lletres amb el pinzell, compte que no caiguin gotes a fora. Ah, i recorda que comissions va amb dues esses! —li recordà amb èmfasi.

Relats conjunts ens proposa una nova participació.

Un cap de ruc com a targeta de presentació i una vella túnica foradada com a  uniforme de feina.

Amb aquesta fila m’haig de veure cada dia a un racó del soc fent de reclam del venedor de salep. Quan està a punt d’acabar-se-li, haig d’estar amatent per anar a buscar-ne més. Els dies freds d’hivern, els enfredorits clients li’n treuen de les mans. No val a badar, s’ha de tenir un altre cossi ple per no aturar les vendes.

Dins, a la cuina de la rebotiga, torno a revifar el foc fins que trenca el bull a una olla gegantina. Llavors, s’ha d’abocar sense que caigui ni una sola gota en el cossi de ceràmica que porto, a continuació, ben fumejant a l’exterior.

En acabar la jornada dormo ajagut amb la resta del bestiar dins el soterrani d’una puixant casa otomana.

Com vaig arribar a aquest atzucac?

Els déus egipcis em castigaren per no saber dissuadir els lladres de tombes que s’aprofitaven de la decadència dels faraons i dels seus successors. Humiliat, vaig ser transformat d’esfinx a, literalment, home ruc. Cansat de ser l’ase dels cops, vaig cercar una nova vida nord enllà, a l’imperi turc.

La màscara amb la que tapava el nou rostre em protegia i alhora provocava la desconfiança i el rebuig de la gent. Només un modest venedor  s’avingué a donar-me feina. Però, espavilat de mena, m’obligà a estar-me a cara descoberta a la porta del negoci. La meva imatge és un reclam per atraure clientela d’un venedor de salep que no té res de ximple.

Gran encesa a Llívia

La gran encesa a Llívia ha il·luminat Cerdanya amb més 80.000 espelmes. Potser a Can Fanga es preguntaven què era aquella llum al Pirineu.

 

Un lloc al món

La volien enterrada

i no sabien que era llavor.