Feeds:
Entrades
Comentaris

Relats conjunts ens proposa comentar l’obra El cavaller irritant. Trencant la línia editorial d’aquest blog, no farem un nanorelat ferroviari, sinó que ho deixarem en relat.

https://de.wikipedia.org/wiki/Berthold_Woltze

Berthold Woltze, 1874, Der lästige Kavalier

 

 

La filla del pastor protestant, que no de ramats, plorava en silenci al tren.

Al seu cap ressonaven els advertiments catastrofistes que el seu pare l’havia inculcat tota la vida en tot allò que feia referència al progrés. Ancorat a una altra època, cada novetat era un sotrac.

“És un invent que el carrega el diable”, “t’absorbeix l’ànima i et fa el seu esclau”, “et separa perdudament de l’obra de Déu”, “és una relaxació intolerable de la moral”, “per més voltes que li donis és una temptació diabòlica”…

Tots els severs advertiments paterns tornaven un i altre cop al seu cap, mentre la mirada líquida es perdia entre els campanars que guaitaven la rectitud de grangers i poblets agrícoles. Fins aquell any, no havia sortit mai de la casa del rector que dominava des d’un turó les terres colonitzades.

Dies enrere la decisió d’abandonar el petit vilatge per anar a diari als estudis superiors fou pel pastor com arrencar-li un queixal de viu en viu. Tradicionalista de mena, considerava que per anar a l’institut no havia d’utilitzar l’infamant cavall de ferro que solcava les praderes. Les altres autoritats terrenals i una dona amb més paciència que Job el convenceren que era la millor i més segura manera de desplaçar-se diàriament de casa als estudis. Aquella llibertat aconseguida a contracor provocava en la noia remordiments cada cop que s’enfilava per l’escala i ocupava el seient de segona classe, més apte per a dames decents…

Aliè a les cabòries, pel passadís, un cavaller vingut a menys, oferia la seva mercaderia. Però en arribar a la seva alçada canvià el discurs, passant dedididament a l’atac.

La joveneta que el sentia, però no gosava mirar-se’l, no sabia si resistiria la temptació de Llucifer vestit d’home. El preu del pecat que l’oferia aquell insistent venedor ambulant tan tocat i posat era el càstig amenaçant amb que se l’havia educat… Els cants de sirena es repetien i ella era al punt del naufragi.

Va nena són només 3 monedes, totes les teves companyes ja el tenen. Et quedaràs amb les ganes de tenir-lo?

Des de l’abús d’una insultant diferència d’edat, utilitzava mil i una fórmules per fer caure la fruita madura.

La jove amb una mà premia el mocador, a l’altra li tremolava el moneder. A punt d’entrar al túnel, a la caldera cremava el carbó que s’escolava per les escletxes de les finestres i omplia l’aire de socarrim.

Au, decideix-te, llença’t, pensa que l’Spinner que t’ofereixo és un model Edison millorat.

PANTALLES INFORMATIVES

Les pantalles dels vagons començaren a canviar compulsivament d’imatges. La presència d’un hacker fent zàpping no passà inadvertida.

EL BAR DEL MEU CARRER  TREN

Els bars dels trens no són d’eixe món, quants n’hi ha de regentats per xinesos?

 

AIRES DE SUPERIORITAT

Sempre estava de tornada, però no colà que només pagués el bitllet d’anada.

 

 

 

El pas de via única entre Arenys i Sant Pol era especialment temut pels viatgers, afortunadament Cristòfol Ulisses no cedí al malèfic cant marí de sirenes.

Amb la reurbanització dels entorns del mercat de Sants van apareixent rastres de la nostra memòria col·lectiva.

Ara s’hi ha trobat l’entrada d’un refugi antiaeri més que documentat des de la Guerra Civil. La zona era plena de fàbriques i blocs d’habitatges. De moment, la constructora ho ha tapat ( Sabia què hi havia?) Esperem que l’Ajuntament de Barcelona faci un exercici apropiat de memòria històrica.

Per a més informació consulteu l’article del blog Memòria de Sants.

 

 Aniversari

Quan la línia Barcelona-Puigcerdà s’inaugurà, era una porta oberta al futur.  Avui dia, en justa correspondència, és un retorn al passat.

Atracció de por

La viatgera esperrucada era el temut centre d’atenció entre els infants i, fingidament, entre els adults. El tren de la bruixa segueix sent un reclam.

 

Comunicació fluïda

El grup de  WhatsApp  marxava a tot tren. En arribar a la destinació, es trobaren en baixar a l’andana.

 

El tret per la culata

La inauguració fou tot un fracàs. Van haver de fer marxa enrere a l’últim moment i es carregaren el topall de final de via.

 

 

 

El 2 de maig, a Sants, recitem i cantem a Bob Dylan

Abril ens arriba amb un conegut pont de Nova York. Relats conjunts ens convida a treure a la llum quines històries s’hi amaguen.

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Com cada dia fins l’ocàs, Maruja, la mestra jubilada, mira les cansades aigües del Hudson. Tal vegada, no era aquest el seu nom, però ja se sap, els llatins arribats a la gran poma als anys 60 tot ho apropaven a la llengua que parlaven a la intimitat. Per molt clar que digués Maureen escrit a la porta de l’escola, què sabien ells de les arrels irlandeses de la mestra catòlica? Què sabien del nou món que estava creant a partir de la llavor d’unes envellides creences portades des de l’altra banda de l’Atlàntic?

Asseguda, es mira esmaperduda el riu que passa per sota l’esquelet de ferro del Pont Washington. Pel passeig de la riba ve caminant una rossa de veritat, de les d’abans quan els anglos tenien la pell blanca i, en canvi, els llatins tenien el cabell fosc i la pell colrada d’una morenor secular. De quan les italianes lluïen una llarga atzabeja cabellera, movent-se al vaivé del vent d’uns orígens pastats d’arròs amarg i salvatge.

Però aquella melena refulgent de foc li recordava una alumna avantatjada. D’una intel·ligència superior, encara que els xicotots destralers la creien només una estúpida rossa que reia per res i deia banalitats a tort i a dret.

Només ella li copsà l’ànima darrere d’unes corbes que mostraven una precocitat avançadíssima per a la seva edat. Trencava motllos i, tot i la formació puritana de la pedagoga, sentia per l’alumna una secreta admiració. Quan feia algun dictat, escrivia exercicis a la pissarra o recordava les instruccions de l’últim treball, de reüll, sempre la veia escrivint d’amagat darrere d’algun llibre o quadernet.

Deixava passar uns minuts, aleshores, es llevava lentament de la butaca, baixava silenciosa de la tarima i s’apropava sigil·losament a l’alumna embadocada. Amb posat de severitat, vés a saber si fingida, parava la mà ben oberta mostrant el palmell cap amunt sobre la taula i esperava amb posat greu que li donés l’escrit amagat. Llavors tornava entre rialletes poc dissimulades dels companys cap a l’elevat niu d’àligues. Es mirava per sobre el full i el desava dins d’una carpeta. Passats uns minuts, n’agafava un plec del mateix arxivador, aparentment. Es dirigia seriosa vers la llar que cada hivern escalfava un racó de la classe i en dipositava el paper sobre el foc purificador. Les paraules cremaven i l’aula s’omplia d’un fum de versos que només ella era capaç d’entendre.

Una ànima presonera en un cos desitjat s’envolava per sobre el mapa dels Estats Units afixat al mur de maó vermell i es perdia, amunt, per entre l’artesanat art-deco de l’escola centenària.

La mestra i l’alumna s’aïllaven en un laberint de passions.

A la riba del riu Hudson, la mestra jubilada reparteix engrunes de poesia que els ocells llegeixen amb deler i en porten amb el bec cap a la nova niuada. Quan creuen les glaçades aigües del riu fan cercles sobre el rostre reflectit, somrient i angoixat. Pels ocells és la Norma indefugible. La Jean era alumna avantatjada, massa avançada al seu temps, mal compresa per la industria i els mèdia. Impotent per canviar el destí, amb els ulls tancats, la seva ànima empenyé el cos de retorn al líquid element.

Una barcassa passa lenta i trenca els reflexos daurats; entre escuma, l’aleteig de les aus esvaeix i dilueix el somriure amarg de la imatge que es debatia entre el dolor i l’amor.

Una imatge dibuixada al líquid matern que li donà vida i que massa aviat l’acollí en mort entre les aigües. Una icona que viu cada dia en el pa que esmicola la Maruja per l’ocellada desitjosa de volar ben alt.