Feeds:
Entrades
Comentaris

Tenim fonament

DSCN9857

11 de setembre

Un dels tòpics sobre el Canadà és la presencia de grans bèsties per tot arreu. Una d’elles és la trobada amb óssos polars pel mig de les grans ciutats. En tot cas s’hauria d’anar molt lluny per ser un fast food d’ells.

os guardià

Si ens referim a l’ós bru el tenen més com de la família, encara que als parcs ja avisen, poca broma.

presència d'ossos

L’altre bèstia grossa pot ser el caribú i no van errats, te’ls trobes des del lavabo fins al sostre del restaurant. Al seu hàbitat ja no tant.

aixeta cérvol Caribú

Un altre animal més esquerp per la seva nocturnitat, però del que sí pot veure les seves obres d’enginyeria és el castor.

presa castors

Ara bé, si no vols quedar-te amb mal sabor de boca de quedar-te amb les ganes de veure’ls , s’han inventat les dolces cues de castor.

cua de castor

Quan la calor pega de valent és bo seure a l’ombra i llegir. Però altres cops és molt més recomanable aixecar-se i llegir.

cadira7

44 cadires d’acer inoxidable descansen al parc de l’estació. Quatre d’elles formen el títol de la composició, les altres quaranta són suport que tenen fragments de quaranta poetes des del naixement de la ciutat de Québec fins avui dia.

Presència literària a l’espai públic canadenc

 

ELLE FERME LES YEUX ET RERÊVE:

C’ÉTAIT AVANT L’INVENTION DE L’ÉCRITURE

– YOLANDE VILLEMAIRE

Ella tanca els ulls i somia:

Era abans de la invenció de l’escriptura

 

HOLD ME CLOSE

AND TELL ME WHAT THE WORLD IS LIKE

I DON’T WANT TO LOOK OUTSIDE

I WANT TO DEPEND ON YOUR EYES

AND YOUR LIPS

– LEONARD COHEN

Abraça’m fort

I digues-me com és el món

No vull buscar fora

Jo vull dependre dels teus ulls

i dels teus llavis

cadira5

 

JE TRAVERSAIS SA NUIT

ET J’EN RÊVAIS LE JOUR

JE NE SAIS PLUS CE SOIR OÙ VA LA POÉSIE

MAIS JE SAIS QU’ELLE VOYAGE

REBELLE ANALOGIQUE

– CLAUDE BEAUSÉJOUR

Vaig creuar la nit

I vaig somiar el dia

Aquesta nit, no sé on va la poesia

Però sé que viatja

Analògica rebel·lia

 

UN ENFANT EST EN TRAIN DE BÂTIR UN VILLAGE

C’EST UNE VILLE, UN COMTÉ

ET QUI SAIT

TANTÔT L’UNIVERS

IL JOUE

– HECTOR DE SAINT-DENYS GARNEAU (1912-1943)

 

Un nen és a punt de construir un poble.

Això és una ciutat, un comtat

i qui sap

de vegades l’univers.

Juga

 

AU BOUT DE CE GRAND BOUT DE TERRE

DE PEINE ET DE MISÈRE

DIS-MOI

MARIE

POURQUOI LE SILENCE S’AGRANDIT

– PIERRE PERRAULT (1927-1999)

Després d’aquest gran combat

de pena i de misèria

DIgues-me

Maria

Per què el silenci s’ha fet més gran.

cadira11

SOUS LE MANTEAU DE LA PRUDENCE

QU’ON PREND PARFOIS POUR SAGESSE,

ON RECONNAÎT SOUVENT LA PEUR

– GILLES VIGNEAULT

Sota la capa de la prudència

Que a vegades entenem com saviesa

Es reconeix sovint la por

 

JE DOIS TOUT DIRE DANS UNE LANGUE

QUI N’EST PAS CELLE DE MA MÈRE.

C’EST ÇA, LE VOYAGE.

– DANY LAFERRIÈRE

Haig de dir tot en una llengua

Que no és la de la meva mare.

Vet aquí, el viatge.

 

J’ATTENDS DE NAÎTRE

POUR RÉPONDRE À TES LETTRES

J’ATTENDS TES LÈVRES POUR PARLER

– KIM DORÉ

Espero a néixer

Per respondre les teves cartes

Espero els teus llavis per parlar

cadira6

Maruja, la mestra jubilada, mira les cansades aigües del Hudson. Tal vegada, no era aquest el seu nom, però ja se sap, els primers llatins arribats a la gran poma tot ho apropaven a la llengua que parlaven a la intimitat. Per molt clar que digués Maureen escrit a la porta de l’escola, què sabien ells de les arrels irlandeses de la mestra catòlica? Què sabien del nou món que estava creant a partir de la llavor d’unes envellides creences portades des de l’altra banda de l’Atlàntic?

Pel passeig de la riba camina una rossa de veritat, de les d’abans quan els anglos tenien la pell blanca i, en canvi, els llatins colrada d’una morenor secular. De quan les italianes lluïen una llarga atzabeja cabellera, movent-se al vaivé del vent d’uns orígens pastats d’arròs amarg i salvatge.

Però aquella melena refulgent li recordava una alumna avantatjada. D’una intel·ligència superior, encara que els xicotots destralers la creien només una estúpida rossa que reia per res i deia banalitats a tort i a dret.

Només ella li copsà l’ànima darrere d’unes corbes que mostraven una precocitat avançadíssima per a la seva edat. Trencava motllos i, tot i la formació puritana de la pedagoga, sentia per l’alumna una secreta admiració. Quan feia algun dictat, escrivia exercicis a la pissarra o recordava les instruccions de l’últim treball, de reüll, sempre la veia escrivint d’amagat darrere d’algun llibre o quadernet.

Deixava passar uns minuts, aleshores, es llevava lentament de la butaca, baixava silenciosa de la tarima i s’apropava sigil·losament a l’alumna embadocada. Amb posat de severitat, vés a saber si fingida, parava la mà ben oberta mostrant el palmell cap amunt sobre la taula i esperava amb posat greu que li donés l’escrit amagat. Llavors tornava entre rialletes poc dissimulades dels companys cap a l’elevat niu d’àligues. Es mirava per sobre el full i el desava dins d’una carpeta. Passats uns minuts, n’agafava un plec del mateix arxivador, aparentment. Es dirigia seriosa vers la llar que cada hivern escalfava un racó de la classe i en dipositava el paper sobre el foc purificador. Les paraules cremaven i l’aula s’omplia d’un fum de versos que només ella era capaç d’entendre.

Una ànima presonera en un cos desitjat s’envolava per sobre el mapa dels Estats Units afixat al mur de maó vermell i es perdia, amunt, per entre l’artesanat art-deco de l’escola centenària.

La mestra i l’alumna s’aïllaven en un laberint de passions.

A la riba del riu Hudson, la mestra jubilada reparteix engrunes de poesia que els ocells llegeixen amb deler i en porten amb el bec cap a la nova niuada. Quan creuen les glaçades aigües del riu fan cercles sobre el rostre reflectit, somrient i angoixat. Pels ocells és la Norma indefugible. La Jean era alumna avantatjada, massa avançada al seu temps, mal compresa per la industria i els mèdia. Impotent per canviar el destí, amb els ulls tancats, la seva ànima empenyé el cos de retorn al líquid element.

Una barcassa passa lenta i trenca els reflexos daurats; entre escuma, l’aleteig de les aus esvaeix i dilueix el somriure amarg de la imatge que es debatia entre el dolor i l’amor.

Una imatge dibuixada al líquid matern que li donà vida i que massa aviat l’acollí en mort entre les aigües. Una icona que viu cada dia en el pa que esmicola la Maruja per l’ocellada desitjosa de volar ben alt.

CROQUETE’S BLUES *

 

Les notes del blues es desgranaven cadencioses des del fons de l’espai sagrat. La veu dels descendents dels esclaus sorgida entre el cotó, s’expandia a través de la columnata i arribava amb reverberacions.

El temple de Júpiter, o tal vegada no, potser es tractava del d’August a Barcino esperava una nova ofrena.

Una jove vestal s’apropà a un taulell curull d’exquisides menges. Les resseguí amb la mirada preguntant-se quines serien del gust dels déus.

La rossa cabellera cobria la insegura mirada. Els plecs de la túnica blanca tremolaven i el compromís de la cerimònia paralitzava els dits de l’escollida. La tria no es podia ajornar més, expectant en safates flanquejades per tiradors d’elixirs de civada, l’aliment diví esperava el darrer viatge.

No se sap si fou per inseguretat o per la inexperiència al temple del tapes-blues, però fou ben cert que dues croquetes descriviren una paràbola des del mostrari fins al terra llossat. La safata on dipositar i transportar el regal als déus seguia buida, mentre que la paor canviava els colors del rostre juvenil.

Un trist blues era banda sonora de fons d’un ritus iniciàtic poc assajat en terres ignotes per a l’estrangera. Els fidels que veieren l’escena es miraren l’escollida amb reprovació. Tot i així, la commiseració aparegué a les ànimes d’uns pocs que envoltaven la jove rossa. Abans que els escribes posessin negre sobre blanc del sacrilegi comés ordenant les fuetades de rigor, les dues croquetes foren ocultades sota les sandàlies dels deixebles salvadors.

Des del final del temple, el blues allargava les notes d’una trista tornada final.

L’incident restà ocult per sempre, aixafat a les lloses seculars del temple.

 

*Basat en fets reals al cor central de l’antic temple d’August de Barcelona.

 

 

Ella negava una i altra vegada, girava el cap a dreta i esquerra amb insistència.

Es retocava la gorra i visera d’un blanc immaculat per passar seguidament a recol·locar-se bé un davantal decorat amb una gran espiga de cereal.

Després del primer no, s’estimà no obrir ja més la boca, negava amb el cap intentant a la vegada ignorar-lo i esperava que marxés per on havia entrat.

La resta de testimonis arrenglerats s’impacientaven i remugaven entre dents.

A l’exterior, darrere del cotxe que bloquejava el pas, començaren a sonar clàxons en concert creixent. Els nervis estaven a flor de pell.

En sentir el batibull, el mestre forner sortí de l’obrador i tampoc aconseguí fer entrar a l’incòmode client en raons. Mentre que també insistia en la negativa, es passava les mans enfarinades repassant enrere els cabells. Aquell moviment mecànic li posà de cop un grapat més d’anys al cap.

Com si sentís ploure, el client insistia en demanar el dipòsit ple de gasoil, més aviat ho exigia exclamant que a totes les carreteres ho feien.

La dependenta, el forner i la clientela del barri li recordaven inútilment que allò era una fleca, que només venien pa.

L’ESPASA DE SANG I LA CINTA BLAVA

ESPASA AIGUA

El tall metàl·lic resplendeix amb la primera llum de l’albada. El costat oposat al reflex solar projecta una llarga ombra sobre la sinuosa cinta blava.

L’ocell de ferro, símbol reial, corona l’empunyadura abans de llançar-se de nou sobre qui gosi desvetllar-se aprofitant la primera claror. Només una estrella restava encara presidint el mànec, l’astre sol passaria una jornada més a segon pla.

El rei després de cruentes batalles i una llarga guerra es coronà de nou sobre unes terres desafectes. Com a record perenne hi clavà l’ensangonada espasa sobre la cinta blava que segellava les llibertats perdudes de la terra conquerida.

Per evitar desplaçar-se massa des del palau reial a aquelles terres rebels, enviava escollits virreis que tenien cura del símbol etern de la submissió.

L’entrada a la vila era presidida per l’arma victoriosa. Ningú podia entrar sense defugir la seva mirada per molt que ferís l’ànima i era norma acotar el cap en passar davant el guardià. El símbol reial manava, ordenava i aixafava. S’erigia per recordar els defensors del seny, res més que por, i de la rauxa de no tornar a intentar cap altra rebel·lió insensata.

El temps esborrà les ferides. Diluí la sang que esquitxava el metall i inicià un implacable rovell que semblava vèncer la ignomínia. Però abans de cada visita als seus súbdits, els gremis i funcionaris d’estat preparaven com a pròleg una lluïda posada al dia de l’espasa dominant.

Al seu imperi no s’hi posava mai el sol i Déu, agenollat al seu costat, ho certificava. Ningú podia fer ombra al monarca, on posava la mà posava la llei i l’església, tot i que encarregada d’afers divins, n’era ben deutora i servidora a la terra.

Malgrat tenir tots els déus als seus peus i de part seva, la Reina Mort segà la vida del vell rei al llit estant.

Tota la cort es posà les millors gales per retre-li homenatge. Un cop acabades les cerimònies de comiat, la major part de vestimentes acabà a les golfes de palau. Una nova imatge segellava el poder dels seus successors.

L’espasa semblà caure en l’oblit, però la cinta blava esfilagarsada continuava immòbil travessada pel tall immisericorde que no la deixava més que voleiar tímidament. El rovell començava a ensenyorir-se de la pell metàl·lica de l’estendard, però els amos de l’arma seguien decidint el present i les vides dels vilatans. Cada posta de sol era un roig que feria les vides dels supervivents i travessava el cor dels anònims revoltats contra el saqueig del poder reial. L’espasa vigilava qualsevol desig d’alliberar la cinta blava.

Les famílies començaren a suplicar clemència pels enterrats. Suggerien una restitució de la dignitat trepitjada de la vila. Demanaven un destí més digne per la cinta blava, aquella que portaren tants adolescents lligada a la cintura una nit de batalla fluvial.

A la casa de la vila no els agradaven aquelles visites, arrufaven el nas davant de peticions i apel·lacions; preferien tenir el poble més ocupat en afers superficials…

El burgmestre reuní els savis afectes d’aquelles terres i els preguntà què podia fer amb aquella espasa. No volia incomodar el fill del rei, tot i que a palau cada cop més no li arribaven detalls considerats menors per a ell, com ara el de l’espasa de sang.

Així doncs, inicià amb desgana consultes als consellers. Uns amb llengua viperina, altres amb l’habitual caràcter mesell, d’altres amb genuflexions davant la tomba del rei mort, però present en ànima, li recomanaren què havia de fer per mantenir l’espasa al seu lloc. No es volgué complicar la vida, votar és perillós, encara que només sigui un vot censal, ja se sap que els resultats els carrega el dimoni.

La cinta blava continuaria estesa a terra clavada per l’imponent espasa que el rei empunyà després de guanyar la darrera batalla. La vila sabria de qui era la victòria i que els pecats de joventut dels vilatans s’havien d’expiar sota la vigilància de l’imponent arma metàl·lica.

La maledicció de la serp semblava inesborrable. Els mercaders del mata-degolla sabien moure’s pels passadissos de palau. En volien continuar traient bon profit, vendre fum; si cal, en farien un museu dels arbres morts on la línia divisòria que separava guerra de pau era finíssima.

A l’ocàs del dia el cel plorava persistent, l’òxid del símbol tallant anava fent camí. El silenci eixordador xiulava des de les valls i els cims. S’escolava per finestrals corcats de no badar-se. El vent començava a voleiar una cinta blava lligada a una balconada. Més tard una altra s’afegí a la dansa, aquí allà, mans joves omplien carrers de betes blaves, esqueixos que donaven vida renovellada a la gran cinta blava sotmesa a l’espasa de sang.

Els hereus de la cinta blava, jòvens, sabien que la remor creixent d’allò que els donava vida algun dia tombaria l’espasa fins ofegar-la en el mar. No oblidaven que el pecat de ser lliures sempre té l’aigua i el mestral de part seva.