Feeds:
Entrades
Comentaris

Recital poètic Estellés

El dimecres 10 d’octubre condueixo el recital poètic dedicat als 25 anys sense  amb Vicent Andrés Estellés.

ODA SENSE NOM

Tan local, tan universal

La Rambla és meva, és nostra.

 

Com una mare amatent, ens diu: vine a casa.

A voltes se’ns torna esquerpa, ens expulsa a poc a poc.

Ens fa un preu abusiu per viure-la.

 

L’endemà, ens acompanya al mercat,

que s’havia allunyat dels que nasqueren al costat

i que, avui, dels colors en fa una postal universal.

 

Torno obstinat a la Rambla…

La de l’òpera, abans pels escollits, ara pel poble.

La d’amors platònics i flors impacients.

 

La de Hari Krishnas absents en càntics cadenciosos.

La de creients i descreguts.

La d’indígenes i estrangers.

La de putes i pessebres que una tarda de foc

esdevingueren glaçades estàtues humanes.

 

 

La de la Monyos i l’Ocaña.

La de manis i grisus.

La de còctels creatius i també destructius.

La de porreros i antidisturbis fumant sota l’estàtua d’en Pitarra.

 

La que beu a raig i, per sempre més, en riuada hi torna.

La que tremola imperceptiblement cada dos minuts.

La d’ignorants i saberuts.

La de futbol a l’engròs i droga al detall.

La que somia desperta i desperta del somni.

La d’un país que pocs creueristes coneixen.

La de les quatre barres i la dels barruts.

La d’un poble que plorant resisteix.

La que sense por crida: esperança.

 

No l’ofegaran. No aturaran…

l’artèria de la ciutat i el cor d’un país.

Res m’ha fet ni res em prohibirà de tornar-les a trepitjar.

Tornarem a respirar l’espectacle viu de la gent.

Em miro la gent, miro la Rambla…

ningú és igual a mi i, tot i així, em són tan propers.

La nova MASTER RAIL!!!

Amb la nova targeta universitària viatjaràs pel morro. No la perdis!!!

El redactor en cap del blog la Cerdanya des de Can Fanga ha estat premiat amb el segon lloc del VI Concurs de Microrelats del Museu Marítim de Barcelona.

 Fotografia del Museu Marítim de Barcelona

El relat titulat Diari d’un pailebot ressegueix la relació de la nau centenària amb la història de la ciutat de Barcelona.

De roses i clavells

També pel País Valencià i el Tio Canya.

Primavera.cat

Enguany pensava lliurar-te una rosa al gust.

 

Si la fem perfecta, quina flor sense ànima seria?

Seria una rosa sense olor?

Seria una rosa sense color?

Seria una rosa sense tacte?

Seria una rosa muda?

 

Però, ardit, m’he decidit

Arriscant i fent un pas endavant perquè…

No hi ha rosa sense espines

ni Sant Jordi sense llibres.

Ni més ni menys que allò que et fa lluir els ulls.

CONVALIDACIÓ

La Universitat de la Vida obre el termini de sol·licituds abans de fer un pet com un aglà.

TREN MÀSTER

Personalment, no recordo haver-hi viatjat mai.

TÍTOLS FI DE CARRERA (no afiliats)

Gran oferta. Viatge en tren de 4 dies pel centre ibèric. Et fan el llit cada dia. Màster no inclós.

 

TANT DE SACRIFICI VALIA LA PENA (Afiliats)

Amb màster-raïl viatjaràs pel morro.

MARE DE LA CIÈNCIA

Molts viatgers tenen un màster en paciència i no el pensen tornar.

PARAULES, PARAULES, PARAULES…

Després d’haver anunciat milionàries inversions, no serà que Rodalies és un màster sobre rodes?

 

Resultado de imagen de 22`Victor alari   A Cubelles, el nostre corresponsal de la secció musical ha rebut el Premi Víctor Alari (22a edició). La cançó premiada és el Nou Blues de l’emigrant.

 

Aviat als millors locals del país 😉

 

Relats conjunts del mes d’abril ens proposa una crònica sobre el nou grup musical que ho està petant. El líder del grup ens fa cinc cèntims de com porten la fama i els seus modestos orígens.

 

Us explicaré sense ànim de cansar-vos la meva història musical. Ningú hagués dit que d’una afició casolana arribaria ( arribaríem) a ser una celebritat a la música infantil alemanya.

He estat tota la vida treballant com un burro. Sort que em vaig escapolir fins a Bremen. Allà, nord enllà, on diuen que els músics estan ben valorats és on vaig anar a petar. Jo, com tothom sabia, menys el meu antic amo, faig sonar la flauta de meravella.

Fent bon vent i barca nova, vaig estar tocant en algunes jam sessions en les que vaig compartir escenaris amb un confrare percussionista. Certament el nouvingut necessitava un assessor d’imatge ja que tenia a la galta un bon Sangtraït i millor que no cantés ja que tenia cronificada una tos de gos espantosa. El company m’explicà que havia tingut una feina molt dura a la mina i que necessitava aires nous. La proposta meva l’entusiasmà i s’incorporà il·lusionat a una banda embrionària.

Durant la mini gira per petits locals, festes populars i, no us ho perdeu, festivals infantils un altre parroquià se’ns uní. Fugia com gat escaldat de certes ofertes de feina precària. Optimista de mena decidí unir-se’ns com a guitarrista, ja que tenia experiència tocant tributs a grups consolidats com la peça Que fosca és la mina. Sortint de diverses situacions injustes i irrespirables en férem un nom com a una banda de música que, tant de bo, ens hauria agradat que fos la revelació de l’any.

Per completar el grup se’ns incorporà en “menos que canta un gallo” un emigrant de Morón.  Li havien picat la cresta per demanar millores laborals i alçà valent la seva veu, cansat d’actuar en after hours, quan per la majoria encara ni havia sonat el despertador.

Sobre la taula algú suggerí passar a registrar-se a l’oficina de la SGAE germana, però certament preferíem tocar en locals petits i no restar lligats a contractes escombraries per fer una digna carrera musical. No sempre cantàvem el que volíem: Seré tu amante, bandido no estava entre les nostres preferències, però no ens imaginàvem tampoc dedicar-nos al públic infantil, que és molt més agraït.

Així doncs, arribats a Bremen, la glòria i la fama els arribaren de la forma més inesperada. Penjàrem una composició on es musicava un conte tradicional dels germans Grimm. El trampolí ens arribà amb Es tanzt ein Bi-Ba-Butzemann. A les festes infantils es cantava en rotllana i el que parava no s’havia de deixar agafar per l’home del sac. Fins aquí tot normal, però de sobte ens començaren a ploure comandes des de Katalonien i una agenda de bolos que no te l’acabes mai.

Si ens voleu escoltar podeu clicar al nostre pòster.

Nicolas Tournier, 1630-35, Le Concert

 

Fins que tornin a casa.

Aquí teniu la versió en català de la Núria Feliu.