L’hora violeta

Tanta feina feta

i tanta per fer.

8 de març (Esperant-Obrint Pas)

Edith Södergran-Maria del Mar Bonet

Read Full Post »

Montserrat Roig (plaers solitaris, vicis compartits)

La frase que dóna títol a l’article forma part de la seva definició sobre l’escriptura.

En Lluís  Gil,  la  Roser  d’Antaviana, la Carme de Col·lecció de moments i en Víctor Pàmies ens  han proposat de fer un homenatge blocaire escrivint  un post  dedicat  a Montserrat Roig el dia 10 de novembre.

De la seva obra vull fer esment que el llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida va ser com un testament un any abans de morir. En ell la Montserrat escriu que una vegada un conegut crític literari li va dir:

– Montserrat, em temo que mai seràs una bona escriptora. No et drogues, no estàs alcoholitzada. I em sembla, que no ets ni lesbiana.

Ell li va mostrar proves a a manta que això era veritat. Però ella clandestinament en va trobar molts que no només eren decents, sinó que pagaven les factures puntualment.

Es refereix també a Faulkner per ironitzar sobre la tòpica vida turmentada dels escriptors quan diu: Si hem de fer cas a Faulkner, portaríem una vida esgotadora i d’on treuria forces i temps per escriure?

En les seves reflexions sobre “l’ofici d’escriure” parla i explica sobre les seves Barcelones, d’ara i d’abans, la paraula escrita vol donar veu i treure moltes persones que han viscut a l’anonimat  , i ho fa des del sentiment i la raó . Quan els temps s’acceleren i la societat de la informació ens aboca petits flaixos de tot , ell ens fa un premonitori avís sobre la televisió:  “L’ull corre el perill de no ser commogut per res, de no saber matisar“

En relació a la visió de dona ens diu que “la dona ja no és, en relació a ells, ni santa, ni prostituta, ni mare“. I des del seu ofici d’escriure arriba a una conclusió: “Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O , encara més, ja tenen tots els sexes” Així amb aquesta òptica i fent recorreguts per Barcelona ens descriu la decadència d’un estil de vida que s’hi desenvolupà a l dreta de l’Eixample. Ho fa d’una manena que respirem les olors dels patis interiors, sabem la vida dels veïns i de les veïnes, l’escala social que resseguia paral·lela a l’escala de l’edifici des del principal fins “l’àtic” de la portera….

Com a conclusió,  i prenent les paraules de Montserrat Roig, l’escriptura ha d’encantar el cor, no s’ha d’empresonar les paraules, sinó fer-les volar;  només el nom de les coses és innocent. Colpejant metalls o pedres, que són muts, s’aconsegueix fer-los ressonar.

,

* En referència al títol d’un altre llibre us passo la cançó francesa que li dóna nom i la lletra:

Le temps des cerises (El temps de les cireres)

És una cançó impressionant, del 1866, amb lletra de Jean-Baptiste Clement i música d’Antoine Renard.
Va esdevenir la cançó-símbol de la Commune de París. Ens parla de que són possibles uns dies millors, que no cal perdre l’esperança. Malgrat el dolor i la derrota un dia arribarà “el temps de les cireres”.

“Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au cœur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l’on s’en va deux cueillir en rêvant
Des pendants d’oreilles…
Cerises d’amour aux robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang…
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu’on cueille en rêvant !

Quand vous en serez au temps des cerises
Si vous avez peur des chagrins d’amour
Évitez les belles !
Moi qui ne craint pas les peines cruelles
Je ne vivrai pas sans souffrir un jour…
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d’amour !

J’aimerai toujours le temps des cerises
C’est de ce temps-là que je garde au cœur
Une plaie ouverte !
Et Dame Fortune, en m’étant offerte
Ne saurait jamais calmer ma douleur…
J’aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au coeur ! »

Read Full Post »