Els relats conjunts ens demanen saber què o qui és aquest viatger. La veritat, no en tinc la més mínima idea. Aquest cop he cedit la veu a l’amic Pere que amb l’ajut d’en Jesús, en un discret segon pla, m’han donat la seva interpretació.
Martinus Rørbye, 1835, Un viatger
Mentre esperava a l’andana el tren que un cop més el duria a Llançà, pensava en la darrera tramesa d’obres d’artistes nòrdics que havien arribat a l’editorial Montaner.
Se li havia girat feina, dies abans inclús havia hagut de quedar-se fins a les tres de la matinada revisant il·lustracions i textos. Al ventre de la ciutat recordava les paraules del jove autor ebrenc amb el que treballava colze a colze.
L’amic Jesús li havia fet parar esment que, darrere l’aparent diferència entre la llum mediterrània de Barcelona i la d’alguns d’aquells paisatges boirosos, just a les vies que resseguien tot el carrer d’Aragó s’hi trobava el lligam entre el sud i el nord. La grisor del túnel que creuava Barcelona era la mateixa que oprimia el viatger assegut en el no-res
L’ampla i llarga capa, amb l’afegit d’un gran barret enfonsat al cap, amagava la malenconia i la pena de l’anònim i frustrat viatger.
Durant les llargues esperes a l’andana direcció França, la inspiració l’envaïa subtilment i allà descansava recordant èpoques pretèrites a Mèxic. Per davant dels ulls només passava una llarga corrua de vagons de mercaderies circulant com una ronda naval sota la boira. En una d’aquelles llargues esperes, on els rellotges i els horaris es fonien en surrealista aturada del temps, veié la llum un dels seus microrelats. L’andana era buida i la xarxa ferroviària semblava inexistent. Preparà un escrit que posés paraules a les seves cabòries. La companyia de trens li posà la idea en safata.
A la tornada del viatge li mostrà impacient l’escrit al company de feina. Així, mentre feia una lectura en veu alta amb l’accent de Mequinensa, en Pere preguntava amb la mirada per sobre de la muntura de les ulleres arrodonides. En acabar, li preguntà:
—Què? Com ho veus? Ho podem afegir a la il·lustració de Martinus Rørbye?
En Jesús, patidor ja experimentat de la línia de Picamoixons i Casp, assentí amb entusiasme.
—És just el complement i alhora contrapunt a l’obra d’aquest danès…
Dies després, quan ja les galerades eren a ple rendiment, el cap del consell editorial es mirà el petit text que acompanyava cada obra. En arribar a l’obra El viatger obrí els ulls com taronges i cridà congestionat l’autor a la seva presència:
—A veure, Pere… Què significa això? Aviam! M’ho pot explicar?
“Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”
Acabada la lectura, apujà la veu i amb un to sarcàstic li etzibà:
—Es veu que a Llançà li ha tocat la tramuntana. Vostè es pensa que aquest text pot acompanyar la crítica artística de la nostra editorial?
I ho reblà amb un suggeriment retòric:
—Ja que té ganes de buscar-se-la, per què no escriu una que expliqui que els japonesos ens envairan?
Després del xàfec, en Pere s’ajustà millor les ulleres, girà cua i meditabund es tornà a la taula de redacció, on en Jesús se’l mirà amb un no se sap mai…
Read Full Post »
A Catalunya és una tradició molt arrelada i, com també a l’illa de la Gomera, diu moltes coses. Quan aquestes coses no es podien expressar clarament es deien xiulant. A la cançó de La Trinca “Homenatge” ja se’n parlava d’aquest llenguatge:
Hem hagut de caminar fins el cor dels Pirineus i navegar fins a remotes illes davant les costes africanes. L’esforç valia la pena, fins i tot, hem pogut fer-nos amb un manual d’instruccions:
Gentilesa de sa lluna
PRESENTACIONS
11 de juny Vermut literari al BARRA LLIBRE (Sants- Plaça d'Osca/Carrer de Riego)
LÍNIA GROGA, un batec sota la ciutat
POESIA TMB ONLINE
ÀLBUM FOTOGRÀFIC CERDÀ
Regal de la Carme
La Cerdanya des de Can Fanga 