Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘cançó’


LA NATALITAT BAIXA ↓

El col·lapse de vehicles donà pas a un pla B. El tren per sota el carrer d’Aragó era la solució, però no prou per evitar trencar aigües al ventre de la ciutat, exactament nou mesos menys un dia.

 

“L’HORA” DELS ADÉUS

El comiat es va fer etern. Una incidència tènica mantingué el tren retingut a l’andana una hora llarga.

 

ELS VIATGES AMB SAU

Els canvis d’horaris i les prioritats als trens d’alta velocitat han deixat de banda el tren de mitja nit.

 

 

Read Full Post »

El 2 de maig, a Sants, recitem i cantem a Bob Dylan

Read Full Post »

canvio-disc-per-entrepa

A les portes de la jubilació, l’antic hippie es lamenta d’haver bescanviat, als anys 70, un disc de Bob Dylan per un entrepà de mortadel·la.

hippies-i-guitarra

 

 

Read Full Post »

 

Les notes del blues es desgranaven cadencioses des del fons de l’espai sagrat. La veu dels descendents dels esclaus sorgida entre el cotó, s’expandia a través de la columnata i arribava amb reverberacions.

El temple de Júpiter, o tal vegada no, potser es tractava del d’August a Barcino esperava una nova ofrena.

Una jove vestal s’apropà a un taulell curull d’exquisides menges. Les resseguí amb la mirada preguntant-se quines serien del gust dels déus.

La rossa cabellera cobria la insegura mirada. Els plecs de la túnica blanca tremolaven i el compromís de la cerimònia paralitzava els dits de l’escollida. La tria no es podia ajornar més, expectant en safates flanquejades per tiradors d’elixirs de civada, l’aliment diví esperava el darrer viatge.

No se sap si fou per inseguretat o per la inexperiència al temple del tapes-blues, però fou ben cert que dues croquetes descriviren una paràbola des del mostrari fins al terra llossat. La safata on dipositar i transportar el regal als déus seguia buida, mentre que la paor canviava els colors del rostre juvenil.

Un trist blues era banda sonora de fons d’un ritus iniciàtic poc assajat en terres ignotes per a l’estrangera. Els fidels que veieren l’escena es miraren l’escollida amb reprovació. Tot i així, la commiseració aparegué a les ànimes d’uns pocs que envoltaven la jove rossa. Abans que els escribes posessin negre sobre blanc del sacrilegi comés ordenant les fuetades de rigor, les dues croquetes foren ocultades sota les sandàlies dels deixebles salvadors.

Des del final del temple, el blues allargava les notes d’una trista tornada final.

L’incident restà ocult per sempre, aixafat a les lloses seculars del temple.

 

*Basat en fets reals al cor central de l’antic temple d’August de Barcelona.

 

Read Full Post »

Relats conjunts ens proposa interpretar aquesta obra d’en Ramon Casas. Per dret familiar, us donaré de primera mà informació veraç del contingut i el rerefons de l’autor i de la jove del quadre.

Sempre havia vist aquell retrat al que havia estat la casa del germà díscol del meu besavi.

“L’onclu Ramonet” era com l’anomenava el meu avi, fent alhora una aclucada d’ull com dient: “Quin pajaru”. Anys més tard, m’arribaren veus que ell mateix hagués donat el que fos per a viure la vida bohèmia que en Ramon va viure. Però, el què diran i les aparences eren llei de vida i el negoci familiar era prioritari. L’exportació de malvasía de Sitges era un negoci tan lucratiu pels Casas com el que desenvoluparen a Cuba els sitgetans Bacardí. Però l’arribada de les modernitat dels túnels del Garraf, acompanyada d’una gran pressió urbanística  feren més mal a les vinyes que la mateixa fil·loxera. Però, deixem de banda les meves batalletes familiars i anem al gra. L’obra que presideix aquest article ens porta a parlar d’aquest jovent tan criticat com envejat.

L’oncle del meu avi volia titular l’obra amb el nom de “Tornant de festa”, però marxants, mecenes i galeristes l’obligaren tant si vols com si no a anomenar-la “Jove decadent”.

Ferit en l’orgull i mirant el mar des del Cau Ferrat a punt estigué d’entrar en una profunda depressió. Per animar-lo del decandiment l’amic Utrillo li donà uns copets a l’esquena i mentre glopejava un vermut el consolava fent-lo imaginar grans projectes als 4 Gats.

L’Ainoa Mendiluce al·lucinava mentre jo li explicava els meus orígens familiars. Estàvem acabant de menjar-nos una cubeta plena d’espaguetis, mentre dels llavis ens regalimava la salsa carbonara. Asseguts al terra del carrer de la Navarreria, en el punt àlgid dels Sanfermines, jo li mostrava cofoi un fulletó de l’exposició retrospectiva d’en Ramon Casas. L’havíem recollit a l’oficina d’informació turística de Pamplona i en veure-ho, se m’obrí una finestra al propi passat enmig de la festa.

De l’anunci em molestà trobar el títol de jove decadent com a peu de foto, potser jo estava més tèrbol i sensible després del tercer zurrakapote. Durant el debat artístic, crec que potser l’amiga pintora Ainhoa, més pràctica, en trauria la inspiració. Avui dia en faria alguna obra avantguardista de les que acostuma a exposar en sales alternatives i espais cooperatius.

No seria la primera que s’inspirés en el meu oncle llunyà, Ramon Casas. Als meus anys universitaris a Girona, entre vins i birres, l’amic Gerard Quintana en tragué petroli del quadre de la nissaga familiar. Des de llavors no m’he dedicat massa a seguir els Sopa, però no podia amagar un somriure burleta quan començaven a sonar les primeres notes del “Carrer dels torrats”. Jo crec que tant en Gerard com els galeristes del carrer Petritxol d’inicis del segle XX es passaren de frenada interpretant d’una manera “sui generis” l’escena familiar. Després d’un llarg glop, l’Ainoa em digué amb anàlisi rigurosa: aviam, la jove va ben vestida i, total, està estirada amb la mà caiguda davant del sofà. A l’altra mà bé pot sostenir una obra que tant pot ser d’en Pitarra com els goigs a la verge de la Mercè. No es veu ni pasterada per terra ni els ulls els té emboirats. Si a això se li diu venir del carrer del torrats o decadència juvenil, què serà l’evolució genètica dels Àustries al segle XVII ?

Així doncs, avui dia hi hauria una imatge molt semblant sense que ningú posi el crit al cel. Només caldria afegir uns llums al·lògens, un comandament a distància a la mà i el cabell recollit dins una gorra de la NBA. Fins i tot, fa anys que alguns hotels la fan servir com a imatge per acompanyar el clàssic “Don’t disturb”.

Les memòries familiars, la tertúlia artística i l’esmorzar-dinar a l’asfalt es veieren interromputs per un llunyà, però potent txupinazo.

L’Ainoa mentre es posava bé el mocador vermell, m’estirà de la mà i em digué:

-Au, Rafel Casas*, anem a buscar un bon lloc per veure passar la gentada corrent davant dels toros i després ens anem a prendre uns zuritos reconstituents.

*Rafel Casas, administrador del blog La Cerdanya des de can Fanga

Read Full Post »

caminante 3

Guanyar espais per a la poesia a l’asfalt.

En creuar, lluitar contracorrent,

fer de cada pas un vers.

Les petjades,

com les de Machado,

són el camí.

caminante

Read Full Post »

El Greco, 1567, La curació del cec

Unes ombres allargassades i fantasmagòriques el seguiren per sempre més després de la miraculosa curació. La sort, al contrari del que es pot pensar, li canvià de soca-rel, en creuar-se amb una massa enfervorida que acompanyà el Messies a la seva presència.
Fins aquell dia, com a cec endeví, es guanyava la vida més que de sobres. Tirèsies era considerat el número a la seva especialitat, amb permís de Calcas. La seva habilitat d’endevinar el futur superava tot el ventall de tarots, endevins i cartomància diversa. No cal dir que impostors, tafurs i vividors de l’atzar eren posats en evidència només badar boca.
Des del moment que recuperà la vista, en dues fases, les coses es torçaren. No entrarem ara en discussions bizantines per valorar la nova senda que ha triat per guanyar-se les garrofes. El Greco Tirèsies ha adoptat el lema, a viure que són dos dies, justificant-se dient que ja fa molt que la ballem.
Així doncs, perduda l’àuria d’endeví infal·lible, el seu mite s’ha anat esvaint. Només els records d’infantesa corrent pels carrers cretencs de Candia, alerta, no confondre amb Gandia, li porten intermitent inspiració per la nova singladura pel món de la cançó. Sobre la passada, breu i tempestuosa relació amb Mikis Theodorakis no hi ha res a comentar. Ara, perduda la condició de mite de l’endevinalla, la trista figura manierista no és més que un gris lletrista de Las Grecas. Després del popularitzat Sagapo, ningú negarà que l’Achilipú s’ha convertit en un himne del ric folklore ibèric, mentre que ell, ànima real de la cançó, ha passat a un discret segon pla lluny del pedestal.

Read Full Post »

Older Posts »