Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2012

https://rcasas22.files.wordpress.com/2012/03/barbaritat.jpg?w=455&h=385

A aquest no l’indultaran pas, per molt ben fet que estigui. Però en canvi, aquest altre…

neu2

… malgrat la fredor del seu entorn, s’hi resitirà. Passarà gana tot l’hivern amb una trista pastanaga i un sol esquifit per barret. Només el temps el vencerà i el deixarà per terra, com a testimoni d’una il·lusió infantil d’hivern.

Read Full Post »

Segons Dalí posar-se un pa per barret era quelcom entre evangèlic i anarquista.

Per Joan Brossa era començar les coses des del començament, no fugir d’estudi i deixar-se de collonades (Amb permís d’en Pla)

Segons una proposta d’Antaviana ens anima a reinventar culturalment l’entrepà (poema visual) de Joan Brossa.

Read Full Post »

Després de la tempesta a Tortosa, Tens un racó dalt del món ens proposa una nova participació al 261è joc literari, a partir de la imatge de les joguinetes que el fill d’en Jesús Tibau hi troba camí d’escola.

Viatge de colors: ara amb el tren de la Cava, ara amb el tren Pinxo de Banyoles, ara amb el tren txu-txu se’n va. Dels pares es transmeten fragments de paisatges que es conserven, lluents, cap al cor d’un infant; ara que ja camina decidit vers camins desconeguts i serà maquinista del seu futur.

Read Full Post »

El passat dissabte 24 un grup de blogaires va decidir passar de la xarxa a una representació real i presencial en 3D. Així vam fer una ruta poètica per Barcelona (N’hi ha per fer-ne manta vegades)

Resseguint els paisatges de Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Guimerà, Rusiñol… la seva poesia reviscolava en els llavis de lletraferits blogaires al costat dels mateixos edificis i carrers que trepitjaren dècades enrere.

Uns versos més coneguts, altres grates descobertes, varen omplir i donar més contingut de nou a espais que formaren part de la meva infantesa i joventut.

Al barri de Sant Pere, al mateix espai on s’iniciaren els Jocs Florals, a la Plaça de la Llana, sentírem i escoltàrem aquests versos aguts de Joan Oliver:

JOCS FLORALS

  •     A la Plaça de la Llana
  •     fan cada any uns Jocs Florals
  •     on concorren els poetes
  •     més florits d’aquests ravals
  •     Escolteu, si no, l’estrofa
  •     d’un poema aurifluent
  •     i que el docte secretari
  •     subratllava justament:
  •     M’albiren amb manta cura
  •     bo i curulls llurs ulls ferrenys
  •     que àdhuc ací nogensmenys
  •     de quelcom sento fretura!
  •     A la Plaça de la Llana
  •     fan cada any uns Jocs Florals
  •     A la Plaça de la Llana
  •     sonen versos immortals…
  •     Però amb tot hi ha un feix de savis
  •     plens d’enveja i turpituds
  •     que els ignoren o fan mofa
  •     de la llana i els llanuts.

Pere Quart
1960 (Any de naixença d’un servidor)

Read Full Post »

Ho portem dins

Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!

Vam volar pel món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!

I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè sé que és millor!

(Fragment de Perquè vull d’Ovidi Montllor)

Read Full Post »

Bones notes

Forn Baltà

Pastat en música,

donà nota Cecília

d’art fet en pa.

Read Full Post »

No es tracta d’un blog escocès ni d’endevinar res en aquesta ocasió. Us ho donaré bastant pastat.

Pel que ja s’hagi espantat que se m’acudeixi fer un homenatge el 20-N  faig saber que es refereix al blog Xarel-10 (tampoc una colònia de fama mundial, ni un vi de la terra).

Amb aquest article felicito McAbeu pel blog que ja porta 4 anys de trajecte i l’animo a seguir plantejant-nos enigmes , endevinalles, jeroglífics; així com trobar les seves participacions fidels a concursos literaris a la xarxa.

Raïm “macabeu”, propietat de la Carme de Col·lecció de moments

Read Full Post »

Relats conjunts ens proposa un text a partir d’aquesta imatge

Alexander Maratson ideà un sistema per a tenir a mà la biblioteca sense que la psoriasis crònica no li fes tant la punyeta. Els banys termals de la seva Islàndia natal certament eren molt saludables per a l’afecció que patia a la pell, però el clima, especialment el llarg hivern, era un handicap insalvable. Tenir aquella banyera voltada de prestatgeries amb centenars de llibres no era estar a la glòria,per molta poesia que porti la imatge, ja que al cap de poca estona era com omplir-la d’aigua freda.

L’Académie Francesa de les Lletres li havia trobat una residència per escriptors al barri parisenc del Marais, ben a la vora de la plaça des Vosges. Allà hi podria desenvolupar la seva prolífica carrera d’assaigs socials, polítics i econòmics. La beca més l’assegurança de llarga incapacitat li donaven un marge prou ample per voltar-se d’ajudants i de servei permanent.

D’entre aquest grup d’ajudants hi destacava una xarxa eficaç de bibliotecàries blogaires, les quals el posaven al dia amb les darreres novetats editorials, però també de tot el que es cuinava en autoedició i altres canals de transmissió cultural i d’opinió. Una d’elles, Judith Navarre, nascuda a la Gironda tenia una gran influència sobre el pensament racionalista contemporani i alternatiu de l’Alexander. Cal afegir un toc exòtic que donava als seus treballs gràcies al profund coneixement de les cultures vora el Nil que portava de bagatge.

Però a la lluita contra la malaltia de la pell calia sumar les batalles diàries amb editorials, distribuïdores i sanedrins que decidien les polítiques culturals les quals anaven minant la seva fràgil salut. Fidels a la França jacobina posaven pals a les rodes per evitar que incrementés la seva influència sobre les noves fornades universitàries i es despertessin joves consciències a tot el país.

Malgrat la clarividència de la que feia gala més d’una vegada es quedava llargues estones mossegant el bolígraf dient-se: si dubto és que sóc, si sóc és que dubto. Com podem imaginar per aquest detall, les seves notes i treballs originals eren fets a mà i després, les poques estones que passava fora de la banyera, ho passava a ordinador. No era un treballador metòdic i no li agradava rebre massa visites. Les poques formaven part d’una col·lecció de moments per emmarcar a causa de la seva raresa, inclosa la de caràcter. La seva personalitat era d’aquelles de bona nit i tapa’t i les converses acabaven ràpid. Enviava amb facilitat qualsevol a fer punyetes.

En canvi s’ha sabut que quan es posa a escriure ja pot haver nit de llamps i trons o que surti la Lluna del seu racó a visitar-lo que ell, rai, més concentrat que si estigués descobrint la biblioteca d’Alexandria o la de Sarajevo. És així com també ha fet treballs filosòfics o filològics. Entre aquests últims hi ha el resultat d’anotar centenars de paraules i equivalències que anava anotant a un quadern de mots, recollint aquí i allà com si d’un drapaire de paraules es tractés.

Les topades amb el poder també eren habituals, però aquesta és una història que desarem a un fons d’armari.

Tornem a la sala de treball i lectura, la porta s’obrí silenciosa i una ombra s’escolà sala endins.

Sense testimonis, les darreres notícies són confuses. El fil de la investigació s’adreça a l’última minyona que tingué, que es deia Charlotte Corday, filla de pagesos de Normandia, Venia recomanada pel gremi d’editors i es guanyà ràpid la confiança d’Alexander. Però qualsevol que l’hagués mirat, sense un tel als ulls, li endevinava una mirada que feia venir calfreds i que recordava vagament alguns personatges de novel·la negra escandinava…

Read Full Post »

Mons apart

Antaviana ens fa una nova proposta literària amb Una imatge, mil paraules

Cada dia quan es llevava arrufava el nas, com si sentís la sentor de peix passat, en veure la vella teulada. Ho feia des d’una posició dominant mirant-se-la des de dalt de l’àtic modern, darrere del doble vidre. L’escena quotidiana finalitzava segons després en acabar-se de posar  la bata i, llavors, tota ella es girava d’una revolada, en el mateix moment que començaven a emetre senyals la torradora, el microones i els missatges d’ordinador, mòbil i iPad.

Creient-se una princesa contemporània, es preguntava per si mateixa quan enderrocarien aquell cau de la bruixa que tenia just davant dels nassos. La conversa durant l’esmorzar a l‘office era com a màxim de monosíl·labs, mentre el marit, catedràtic de retòrica, i el fill eren pendents únicament de màquines que els permetien estar en contacte amb el món.

A la casa del davant el dia es desvetllava amb quietud. Els ocells posaven la primera simfonia del matí per entre les teules i per sobre d’elles un fumerol escrivia al cel els primers versos del fred.

Aquella casa, més antiga que vella, bategava des de feia molts anys al ritme del temps. Mantenia, guardant-li l’esquena, una torre que certificava l’origen de vila franca que els havia estat concedit per progressar sense traves.  Era una mostra orgullosa de la llibertat dels convilatans. Davant per davant,  feia pocs anys una edificació intel·ligent tapà el primer raig de sol que s’aixecava mandrós des de llevant. La casa sentí aquell dia un calfred, que li recordà el que anys abans havia tingut en deixar de sentir cada matí la sirena de la fàbrica que donà anomenada a la vila.

Dins la casa, sota les golfes,  no deixaren mai de bategar els mots de tres generacions que hi convivien. Mentre les paraules fluïen i feien una xarxa per la sala de la llar de pedra, la néta seguia el seu joc sense parar de xerrar,  encara en pijama, a la vora del foc on saltironejaven guspires.  Els pares van interrompre aquell diàleg amb els ninos,  recordant-li:

−Au, vinga, que avui hem de donar-nos presa. Comences el parvulari.

-Ja vaig, un minutet….

La nena començà a voltar i saltar per l’estança. S’aturà i preguntà:

-On són les calcetes?

-Al balancí de l’àvia tens la roba.

Alguns minuts després, ja al carrer, una porta automàtica i una porta de fusta s’obrien al món, alhora que dues mirades no es trobaven.

Read Full Post »

… però si no les escrius se les emporta el vent.

Així va ser com la Línia Groga va arribar a Castelldefels.

Durant aquests anys s’han sentit i vist un munt de projectes pels quals el metro arribaria a l’extrem sud del Baix Llobregat. En el millor dels casos, al calaix on van ser desats li falta unes gotes d’oli lubricant i passar després un plomall sobre els projectes. No oblidem que de promeses el món n’és ple i que algunes es fan realitat ni que sigui en maqueta com va fer Francisco Camps amb un hospital a Castelló. (Amb aquest fets i altres s’ha escrit una obreta de teatre  i un article sobre inauguracions)

En canvi un aprenent d’escriptor novell, sense fer soroll i de puntetes, va portar el rètol de la nova estació de metro a  Castelldefels i va llegir una mostra del llibre Línia Groga, un batec sota la ciutat, amb voluntat de transportar els lectors per un trajecte literari real.

Un trajecte que té la voluntat de formar part del vostre imaginari com ho són els tramvies de Lisboa, el tren groc de la Cerdanya, la família Simpson,  el Yellow submarine dels Beatles, la paella amb safrà  o les llimones de Sóller.

Entrevista a Ràdio Castelldefels ( Informatiu des del 18:35 al 20:00 )

Read Full Post »

Older Posts »