
Relats conjunts ens proposa un text a partir d’aquesta imatge
Alexander Maratson ideà un sistema per a tenir a mà la biblioteca sense que la psoriasis crònica no li fes tant la punyeta. Els banys termals de la seva Islàndia natal certament eren molt saludables per a l’afecció que patia a la pell, però el clima, especialment el llarg hivern, era un handicap insalvable. Tenir aquella banyera voltada de prestatgeries amb centenars de llibres no era estar a la glòria,per molta poesia que porti la imatge, ja que al cap de poca estona era com omplir-la d’aigua freda.
L’Académie Francesa de les Lletres li havia trobat una residència per escriptors al barri parisenc del Marais, ben a la vora de la plaça des Vosges. Allà hi podria desenvolupar la seva prolífica carrera d’assaigs socials, polítics i econòmics. La beca més l’assegurança de llarga incapacitat li donaven un marge prou ample per voltar-se d’ajudants i de servei permanent.
D’entre aquest grup d’ajudants hi destacava una xarxa eficaç de bibliotecàries blogaires, les quals el posaven al dia amb les darreres novetats editorials, però també de tot el que es cuinava en autoedició i altres canals de transmissió cultural i d’opinió. Una d’elles, Judith Navarre, nascuda a la Gironda tenia una gran influència sobre el pensament racionalista contemporani i alternatiu de l’Alexander. Cal afegir un toc exòtic que donava als seus treballs gràcies al profund coneixement de les cultures vora el Nil que portava de bagatge.
Però a la lluita contra la malaltia de la pell calia sumar les batalles diàries amb editorials, distribuïdores i sanedrins que decidien les polítiques culturals les quals anaven minant la seva fràgil salut. Fidels a la França jacobina posaven pals a les rodes per evitar que incrementés la seva influència sobre les noves fornades universitàries i es despertessin joves consciències a tot el país.
Malgrat la clarividència de la que feia gala més d’una vegada es quedava llargues estones mossegant el bolígraf dient-se: si dubto és que sóc, si sóc és que dubto. Com podem imaginar per aquest detall, les seves notes i treballs originals eren fets a mà i després, les poques estones que passava fora de la banyera, ho passava a ordinador. No era un treballador metòdic i no li agradava rebre massa visites. Les poques formaven part d’una col·lecció de moments per emmarcar a causa de la seva raresa, inclosa la de caràcter. La seva personalitat era d’aquelles de bona nit i tapa’t i les converses acabaven ràpid. Enviava amb facilitat qualsevol a fer punyetes.
En canvi s’ha sabut que quan es posa a escriure ja pot haver nit de llamps i trons o que surti la Lluna del seu racó a visitar-lo que ell, rai, més concentrat que si estigués descobrint la biblioteca d’Alexandria o la de Sarajevo. És així com també ha fet treballs filosòfics o filològics. Entre aquests últims hi ha el resultat d’anotar centenars de paraules i equivalències que anava anotant a un quadern de mots, recollint aquí i allà com si d’un drapaire de paraules es tractés.
Les topades amb el poder també eren habituals, però aquesta és una història que desarem a un fons d’armari.
Tornem a la sala de treball i lectura, la porta s’obrí silenciosa i una ombra s’escolà sala endins.
Sense testimonis, les darreres notícies són confuses. El fil de la investigació s’adreça a l’última minyona que tingué, que es deia Charlotte Corday, filla de pagesos de Normandia, Venia recomanada pel gremi d’editors i es guanyà ràpid la confiança d’Alexander. Però qualsevol que l’hagués mirat, sense un tel als ulls, li endevinava una mirada que feia venir calfreds i que recordava vagament alguns personatges de novel·la negra escandinava…
Read Full Post »