La mosca i el Nobel (Relats conjunts)

La proposta del Relats conjunts de novembre és un bon clatellot (Una heroica galeta)

Batman slapping Robin, clàssic generador de mems.

 

BATMAN I ROBIN (La mosca i el Nobel)

—Aha, Robin, t’he trobat llegint Margaret Atwood!

—Glups!

La mosca que tant t’empipava no era real. En realitat no saps si era el seu vol caòtic per la cuina o les ombres que darrerament se’m creuen per la retina.

El cert és que disposat a fer-me una llesca de pa, l’ombra acompanyada d’un mut brunzit m’ha desconcentrat per segons. He hagut d’aturar la sang que ha rajat després d’una fiblada a la pell. (Què et feia pensar que els herois no es fan un pa amb tomàquet ni que mai s’han tallat llescant el pa?)

Per tots els dimonis, no sé si podré netejar el guant ensangonat. Mentre, el pessigolleig al lòbul de l’orella m’avisa que la mosca segueix la trajectòria empipadora o, en passar-me el dit gratant, desapareix aquella picor produïda per la circulació sanguínia.

Imagina’t que la mosca no existeix i que jo hagués contestat afirmativament al forn quan em demanaven si volia el pa tallat. Imagina’t, Robin, que l’aparició voladora per intermitències hagués acabat amb un cop sec amb el drap brut, però humit amb el que tragines per casa.

La presència molesta no passa inadvertida per la imaginació de ningú. Tanques els ulls i la veus glossada per en Miguel Hernández, els obres i la veus fent camins peripatètics per cal·ligrames salvatians. Imagina’t que passes del somni a la realitat i se’t desperta l’anestèsia. (Qui ha dit que els ajudants dels herois no tenen càries?)

Imagina’t que la mosca que m’ha picat no és real. Encara atordit havies vist engrunes de pa a la cuina i un rastre de fines gotetes vermelles en direcció al lavabo. En entrar sense avisar, et rebé una cleca monumental que omple la vinyeta amb l’onomatopeia.

Imagina’t que la taqueta negra al centre de la rajola és una mosca agonitzant que gira sobre si mateixa o tal vegada un borrissol fosc de la tovallola giravoltat pel corrent d’aire.

Imagina’t Robin, que la mosca no existia ni que l’incipient dolor que sents a la mandíbula demana hora pel dentista.

Imagina’t que l’heroi al que segueixes a ulls clucs s’ha fos entre les pàgines de Margaret Atwood.

Read Full Post »

NANORELATS FERROVIARIS (16)

“MÁS MADERA…”

Amb en Groucho Marx s’inicià la decadència dels trens de fusta…

Aquí teniu l’escena mítica.

 

FESTA O RES A CELEBRAR?

Les copes del tren bar no necessiten cap excusa per brindar.

 

TRAM EN OBRES

Les contínues contraccions i dilatacions dels vagons portaren els passatgers a reclamar l’epidoral.

Read Full Post »

L’ESCRIPTORA I LA LECTORA

Maruja, la mestra jubilada, mira les cansades aigües del Hudson. Tal vegada, no era aquest el seu nom, però ja se sap, els primers llatins arribats a la gran poma tot ho apropaven a la llengua que parlaven a la intimitat. Per molt clar que digués Maureen escrit a la porta de l’escola, què sabien ells de les arrels irlandeses de la mestra catòlica? Què sabien del nou món que estava creant a partir de la llavor d’unes envellides creences portades des de l’altra banda de l’Atlàntic?

Pel passeig de la riba camina una rossa de veritat, de les d’abans quan els anglos tenien la pell blanca i, en canvi, els llatins colrada d’una morenor secular. De quan les italianes lluïen una llarga atzabeja cabellera, movent-se al vaivé del vent d’uns orígens pastats d’arròs amarg i salvatge.

Però aquella melena refulgent li recordava una alumna avantatjada. D’una intel·ligència superior, encara que els xicotots destralers la creien només una estúpida rossa que reia per res i deia banalitats a tort i a dret.

Només ella li copsà l’ànima darrere d’unes corbes que mostraven una precocitat avançadíssima per a la seva edat. Trencava motllos i, tot i la formació puritana de la pedagoga, sentia per l’alumna una secreta admiració. Quan feia algun dictat, escrivia exercicis a la pissarra o recordava les instruccions de l’últim treball, de reüll, sempre la veia escrivint d’amagat darrere d’algun llibre o quadernet.

Deixava passar uns minuts, aleshores, es llevava lentament de la butaca, baixava silenciosa de la tarima i s’apropava sigil·losament a l’alumna embadocada. Amb posat de severitat, vés a saber si fingida, parava la mà ben oberta mostrant el palmell cap amunt sobre la taula i esperava amb posat greu que li donés l’escrit amagat. Llavors tornava entre rialletes poc dissimulades dels companys cap a l’elevat niu d’àligues. Es mirava per sobre el full i el desava dins d’una carpeta. Passats uns minuts, n’agafava un plec del mateix arxivador, aparentment. Es dirigia seriosa vers la llar que cada hivern escalfava un racó de la classe i en dipositava el paper sobre el foc purificador. Les paraules cremaven i l’aula s’omplia d’un fum de versos que només ella era capaç d’entendre.

Una ànima presonera en un cos desitjat s’envolava per sobre el mapa dels Estats Units afixat al mur de maó vermell i es perdia, amunt, per entre l’artesanat art-deco de l’escola centenària.

La mestra i l’alumna s’aïllaven en un laberint de passions.

A la riba del riu Hudson, la mestra jubilada reparteix engrunes de poesia que els ocells llegeixen amb deler i en porten amb el bec cap a la nova niuada. Quan creuen les glaçades aigües del riu fan cercles sobre el rostre reflectit, somrient i angoixat. Pels ocells és la Norma indefugible. La Jean era alumna avantatjada, massa avançada al seu temps, mal compresa per la industria i els mèdia. Impotent per canviar el destí, amb els ulls tancats, la seva ànima empenyé el cos de retorn al líquid element.

Una barcassa passa lenta i trenca els reflexos daurats; entre escuma, l’aleteig de les aus esvaeix i dilueix el somriure amarg de la imatge que es debatia entre el dolor i l’amor.

Una imatge dibuixada al líquid matern que li donà vida i que massa aviat l’acollí en mort entre les aigües. Una icona que viu cada dia en el pa que esmicola la Maruja per l’ocellada desitjosa de volar ben alt.

Read Full Post »

Pirineus negres

Els dies 1, 2 i 3 de maig es fa a la Cerdanya la Primera trobada transfronterera de cinema i novel·la negra. Amb escriptors de banda i banda de la frontera, hi podreu passar una bona estona, ep! sense matar les hores.

 

Programa

Presentacions Biblioteca de Cerdanya 1 de maig

Read Full Post »

Jeroglífics artificials (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa pensar i escriure sobre què ens suggereixen aquests gravats.

Temple de Kom Ombo, dinastia ptolemàica, segle II a.C.

Aquest cop va anar massa lluny i, a més, estava perdent facultats.

L’intent de vendre com a autèntica la troballa d’un camp arqueològic egipci acabà amb el venedor engarjolat. La part superior de la falsificació era prou acurada, però la segona part, la inferior, no podia ser més destralera. El trio de guitarres podia passar. Posant imaginació, també passaven d’incògnit els de les aspiradores intentant captar les ones televisives, però la Marilyn Monroe amb la falda aixecada i movent-se al ritme de les sortides d’aire de ventilació del metro a “La tentación vive arriba” no podia colar de cap de les maneres.

Read Full Post »

Clark Gable a Morella?

   

 

A la iconografia del general Cabrera, lo tigre del Maestrat, se’l mostra més ferreny. Però el dia que es dissenyà el plafó informatiu, possiblement hi havia hagut abans una sessió de cinema familiar dedicada al mític Clark Gable, “Gagable” per les nostres mares.

Read Full Post »

GAUDIR DEL MOMENT

Aquella tarda d’estrena, a la sala, tot funcionava en aparença a la perfecció; com altres cops, s’estava atipant de crispetes. Però… hi havia alguna cosa que no el deixava gaudir plenament del moment, quelcom que feia créixer dins seu un neguit insuportable.

No pogué resistir més i, des de la nova butaca estant, esclatà cridant al del costat:

—Vols apagar d’una punyetera vegada la pel·lícula del mòbil!

Read Full Post »

EPÍLEG o INICI

…. el tren enfilà sorollosament la boca negra d’entrada a la ciutat. La foscor exterior engolia el vagó, el qual a mida que alentia la marxa hi reflectia al vidre, com un mirall emboirat, els ulls plens d’una creixent inquietud.

Qualsevol moviment brusc d’altres passatgers preparant-se per baixar, una mirada furtiva, el cop d’alguna bossa en caure del portaequipatges, tot afegia neguit a la seva fugida.

Tenia l’íntima sensació que els investigadors li trepitjaven els talons, temia ser encalçada quan ja era a punt de fondre’s amb la massa anònima.

En sortir a l’exterior de l’estació central de ferrocarril, sense saber si encara hi seria a temps, hagué de traspassar una cortina de fum. Ella, que no era fumadora, captà el missatge que l’oferien els empleats ferroviaris durant l’estona laboral de descans.

Tenint a tocar la porta del taxi, respirà fondo i s’hi ficà decidida amb la bossa premuda contra el seu pit; una nova identitat l’acompanyaria per la teranyina de carrers de la gran metròpoli.

Read Full Post »

Martells i el mur (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa una activitat a partir d’aquesta imatge.

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982

Mentre s’aplicava una loció Floyd per la cara, es mirava de reüll aquella colònia de la marca Pink desada a l’armariet del lavabo. Qui la va deixar allà? En agafar-la, ple de dubtes, notà un dolor als artells de la mà, mentre una idea li martellejava el cap: la imatge d’un exèrcit de martells d’estètica anarquista que escometia un mur de maons que es mantenia allà des de vés a saber quan.

Aquella imatge marcial li venia al pensament un i un altre cop, no se la podia treure del cap. Per més que hi pensava i tractava de recuperar el fil. Ignorava com hi havia arribat la colònia. Se la mirava pel dret i del revés, l’ensumava, però el flascó no deixava anar més que un perfum asèptic que el deixava enmig del buit i del no res.

Al seu interior, un sord soroll d’enderrocs de parets omplia el seu record de pols que colgava qualsevol imatge que aportés llum a l’enigma domèstic.

Els martells colpejaven rítmicament, però per més cops que donessin no feien més que portar-li malsons en lloc de despertar-lo i esbrinar la procedència d’aquell envàs.

En el desplaçament d’aquella corrua interminable d’eines, els uniformes li amagaven qualsevol matís als seus pensaments; només trencava la uniformitat, la solitud que li envaïa un cop més. Amagat pel repic metàl·lic el record d’aquella olor s’esvaïa en l’oblit i la feble memòria. En aquells somnis la imatge es repetia fins a l’infinit. Fins i tot quan es creia despert, a les retines tenia gravada la imatge.

La música era el fons del seu fracàs, un mur que el separava de les persones que més havia estimat i que havia destruït. A la vegada era una tanca que li barrava l’arribada d’aires d’esperances.

Read Full Post »

El vestit (nou) de l’emperadriu

Ja fa un segle diuen que es va mullar, el cert és que el color del vestit li era molt escaient amb una gran visió de futur.

 

Read Full Post »