L’ESCRIPTORA I LA LECTORA

Maruja, la mestra jubilada, mira les cansades aigües del Hudson. Tal vegada, no era aquest el seu nom, però ja se sap, els primers llatins arribats a la gran poma tot ho apropaven a la llengua que parlaven a la intimitat. Per molt clar que digués Maureen escrit a la porta de l’escola, què sabien ells de les arrels irlandeses de la mestra catòlica? Què sabien del nou món que estava creant a partir de la llavor d’unes envellides creences portades des de l’altra banda de l’Atlàntic?

Pel passeig de la riba camina una rossa de veritat, de les d’abans quan els anglos tenien la pell blanca i, en canvi, els llatins colrada d’una morenor secular. De quan les italianes lluïen una llarga atzabeja cabellera, movent-se al vaivé del vent d’uns orígens pastats d’arròs amarg i salvatge.

Però aquella melena refulgent li recordava una alumna avantatjada. D’una intel·ligència superior, encara que els xicotots destralers la creien només una estúpida rossa que reia per res i deia banalitats a tort i a dret.

Només ella li copsà l’ànima darrere d’unes corbes que mostraven una precocitat avançadíssima per a la seva edat. Trencava motllos i, tot i la formació puritana de la pedagoga, sentia per l’alumna una secreta admiració. Quan feia algun dictat, escrivia exercicis a la pissarra o recordava les instruccions de l’últim treball, de reüll, sempre la veia escrivint d’amagat darrere d’algun llibre o quadernet.

Deixava passar uns minuts, aleshores, es llevava lentament de la butaca, baixava silenciosa de la tarima i s’apropava sigil·losament a l’alumna embadocada. Amb posat de severitat, vés a saber si fingida, parava la mà ben oberta mostrant el palmell cap amunt sobre la taula i esperava amb posat greu que li donés l’escrit amagat. Llavors tornava entre rialletes poc dissimulades dels companys cap a l’elevat niu d’àligues. Es mirava per sobre el full i el desava dins d’una carpeta. Passats uns minuts, n’agafava un plec del mateix arxivador, aparentment. Es dirigia seriosa vers la llar que cada hivern escalfava un racó de la classe i en dipositava el paper sobre el foc purificador. Les paraules cremaven i l’aula s’omplia d’un fum de versos que només ella era capaç d’entendre.

Una ànima presonera en un cos desitjat s’envolava per sobre el mapa dels Estats Units afixat al mur de maó vermell i es perdia, amunt, per entre l’artesanat art-deco de l’escola centenària.

La mestra i l’alumna s’aïllaven en un laberint de passions.

A la riba del riu Hudson, la mestra jubilada reparteix engrunes de poesia que els ocells llegeixen amb deler i en porten amb el bec cap a la nova niuada. Quan creuen les glaçades aigües del riu fan cercles sobre el rostre reflectit, somrient i angoixat. Pels ocells és la Norma indefugible. La Jean era alumna avantatjada, massa avançada al seu temps, mal compresa per la industria i els mèdia. Impotent per canviar el destí, amb els ulls tancats, la seva ànima empenyé el cos de retorn al líquid element.

Una barcassa passa lenta i trenca els reflexos daurats; entre escuma, l’aleteig de les aus esvaeix i dilueix el somriure amarg de la imatge que es debatia entre el dolor i l’amor.

Una imatge dibuixada al líquid matern que li donà vida i que massa aviat l’acollí en mort entre les aigües. Una icona que viu cada dia en el pa que esmicola la Maruja per l’ocellada desitjosa de volar ben alt.