Projecte Àgatha (Poesia per trencar el silenci)

A través de la Marta Pérez m’arribà l’oferiment de col·laborar en aquest projecte poètic sobre l’autisme. Viena edicions, amb el llibre Autisme trenquem el silenci amb la poesia, l’ha fet realitat i el dimecres 2 d’abril es fa un recital poètico-musical. Amb 150 col·laboradors que cedeixen els drets per aquest projecte solidari fem un pas més per trencar el silenci.

Read Full Post »

Repensar la Cerdanya

El Grup de Recerca de Cerdanya és un col·lectiu que està dinamitzant des de fa temps l’activitat cultural, científica, històrica i artística entre d’altres aspectes. Mitjançant la publicació de la revista Querol, revista cultural de Cerdanya, es dóna a conèixer el treball que fan, que per cert, no té preu. A l’últim número he col·laborat amb una visió pròpia d’aspectes del passat, present i futur, defugint la visió amb tòpics que a voltes es dóna de can Fanga. Si més no, aquest ha estat l’intent amb la modesta aportació que trobareu amb el títol Repensar la Cerdanya.

Read Full Post »

Escenes cinematogràfiques inèdites (2)

El clímax de l’escena de terror no arribà a “bon port”. Una inoportuna vaga de l’orquestra per a moments culminants impedí el “fatal” desenllaç. Cal afegir que el sabotatge del kit amb els “playbacks” causà la pèrdua d’alguns cabells, tant del realitzador com del director.

El petó de l’escena romàntica esdevingué aigualit, la banda musical dels set nans anant a treballar palesà que no era el rerefons adequat.

Read Full Post »

Ball al Moulin Rouge

Henri de Toulouse-Lautrec, Bal au Moulin Rouge, 1890

Els Relats conjunts ens porten a ballar al Moulin Rouge, però en sabem prou del que es movia rere les bambolines?

—Vagi al Moulin Rouge, allà ben segur que el trobarà —n’informa el recepcionista al client tocat i posat que l’interpel·là.

L’empresari egarenc tenia al cap mil i un projectes, però fer-se amb les serveis de l’emergent artista Toulouse-Lautrec era tasca feixuga. Aquest era el motiu principal del seu viatge, però ja veia que la negociació seria tot, menys discreta. A més, els horaris per poder-lo abordar i fer-li arribar l’oferta de treball a un projecte ambiciós, però de difícil realització, eren contraris a la seva ascètica vida matrimonial. Deixar la dona a l’hotel de l’Òpera i pujar xino-xano cap a Montmatre a aquelles hores del vespre no eren el millor camí per consolidar la rectitud moral i el què diran d’aquella parella de l’alta societat vallesana, amb fondes arrels catòliques i conservadores.

Per motius que ara no volem que distreguin a l’intrigar lector, l’empresari de la carda i la llana acabà agafant una galipàndria que el deixà per dies al llit de l’habitació classe superior. L’esposa, avorrida els dos primers dies, estava ben intrigada per les excursions vespertines del marit, d’aquesta manera acabà esbrinant que l’home visitava amb freqüència un antre de vici i perversió on s’hi trobaven des de la insatisfeta alta burgesia, sexualment parlant, fins als personatges populars de més baixa estopa. Aquell ambient era retratat per artistes bohemis que arribaven a París cercant la terra promesa.

Així és que ella es decidí a investigar de primera mà aquella misteriosa i, alhora, sospitosa activitat del marit, que se suposava que negociava contractes amb publicistes. D’entrada calia una certa discreció en la investigació. A l’hotel no tardaren en amollar quina era la destinació gairebé secreta del marit, a canvi d‘alguns francs que foren rebuts amb reverències per part del servei.

Fou així com el nom, Moulin Rouge, arribà a oïdes de la rica pubilla vallesana. Fins aquell moment les referències més properes que li havien arribat eren les del molí fariner del riu Ripoll o la celebració de la candelera a Molins de Rei. Però aquest cop no seria fàcil passar desapercebuda. Abans d’emprendre la missió es va voler assegurar que anava ben vestida per a l’ocasió. Es passà per les galeries Lafayette i, a la secció de moda, demanà un vestit que conjuntés bé per visitar el Moulin Rouge. Fou aconsellada per l’encarregada no sense amagar un cert rictus de sorna que acompanyaren a distància les dependentes amb unes rialletes amagades per darrere de les fileres de peces de roba.

—Aquest vestit li anirà com anell al dir —li deien mentre s’emprovava el vestit rosa d’un conegut dissenyador impressionista. Certament causava impressió vestida així, mentre desava a l’hotel el rígid i auster vestit més escaient per anar a la missa dominical.

Després d’un curt trajecte en suau pujada, el cotxer la deixà al Boulevard de Pigalle. Mentre li obria la portella els ulls del xofer lluïen a joc de la lluminària festiva.

—Segur que és aquí? —preguntava un xic espantada la dama.

—I tant que sí, no li faltarà diversió —assegurà el cotxer fent volar la imaginació.

Pel que sembla, arribà en un dels moments àlgids de la vetllada. L’ambient estava tan caldejat com ella sufocada. S’hi sentia el centre d’atenció al mig de tan colorit i música accelerada. Tenia, però, a la vegada la sensació de que s’havia perdut molt a Barcelona, quan assistí des de llocs preferents a un vistós i animat can-can, mentre que semblava que la sala s’ensorrava. Volia i dolia, però com a nouvinguda ventafocs, no s’hi podia estar fins el tancament del local. A més a més, la seva presència no passà inadvertida i més d’un acabalat client li havia ofert companyia i alguna cosa més que conversa.

En tornar apressadament a l’hotel, la rebé una gran quietud que contrastava amb l’esbojarrat ambient de la sala de ball i l’empolainada clientela.

Al cap de poc, un cop recuperat el marit (ens referim a la seva salut), iniciaren la tornada a Barcelona en ferrocarril. Durant el trajecte per la França profunda, la dama de rosa bastí projectes al seu cap que contrastaven amb l’austera vida que havien portat als cercles socials vallesans. El marit havia construït alguns dels més coneguts i moderns locals parisencs, però li faltava ser profeta a la seva terra. Ella no estava disposada a ser un estaquirot després de l’experiència vital (tal vegada religiosa?) a París. Haver acompanyat el marit per primer cop en un dels seus viatges li canvià la perspectiva del món.

Un cop tornats a la rutina habitual a Barcelona, el marit dissenyà nous projectes per renovar i modernitzar els espais d’oci del Paral·lel. Amb un grup de socis comprà un antre anomenat La Pajarera afegint-hi l’adjectiu catalana per donar-li un nou caire popular. Passat el temps l’empresa no acabava de remuntar i calia un nou tomb que convertís el local en un pol d’atracció irresistible per al públic de Barcelona i rodalia.

La reunió de socis no avançava i es trobaven ben encallats, ben espessos i sense idees veien naufragar el local. Llavors, qui sap si per atzar, la dona entrà a la sala amb una safata plena de tasses i gerres ricament ornamentades a la moda francesa. Un cop desat el parament a la tauleta acompanyat d’una gerra de cafè i una xicra de xocolata, deixà anar com aquell que no vol:

—I no seria més escaient anomenar-lo El Petit Moulin Rouge? Perquè de “pajarus” ja és plena La Pajarera i el que cal és fer el que ara es porta a París. Els assistents bocabadats passaren en pocs segons des de l’astorament fins als assentiments entusiastes amb el cap, mentre la cara del marit es mudava per totes les tonalitats del vermell, molt a joc amb la proposta agosarada de l’esposa.

Encara no havia deixat la saleta que afegí una nova proposta des de la porta:

—Ah, i per decorar el local deixeu-vos-en de Toulouse-Lautrec i altres aprofitats, ara el que es porta és Nonell i —fent un fingit gest de pensar-s-ho— un tal Picasso. 

Read Full Post »

El dia després, de la poesia

Un 22 de març és el dia després, de la poesia.

… i per a què serveix la poesia?

Per mossegar,

          per estimar,

                   per sentir,

                         per jugar,

                             per pensar…

 

… o per coses que malgrat les aparences són més que prosaiques

 

Alimentar l’intel·lecte

Dia del poesia on en llegir el mot teca,

el rau-rau ens du a una poeteca

o una biblioteca, on fer del vers createca.

*

Dia de la poesia on en veure el llom,

sabrem al llibre qui som

o esbrinar el què, quan i com.

*

Dia de la poesia on la imatge d’una tapa,

atrevit el sentiment ens  destapa

o mostra vestit de paraula cada etapa.

*

Dia de la poesia on la sopa de lletres,

de l’efluvi, en fa dansa de rimes als astres

i esclafits de versos lliures de cronòmetres.

*

Dia de la poesia, una diada gastronòmica

on pastar-la vers a vers, dicotòmica

i tastar-ne mots al punt antinòmica.

*

Dia de la poesia on capturar, efímerament,

rius de paraules juganeres a la xarxa

i encalmats poemes sensorials.

Read Full Post »

#jollegeixo poesia catalana

Hi ha una iniciativa de LLETRA des de la UOC per participar al dia de la poesia catalana a internet, el consell redactor de la Cerdanya des de can Fanga ha considerat oportú recordar la figura d’un gran poeta cerdà.

El poeta Jordi-Pere Cerdà, que ens deixà al 2011, fou musicat al disc Tinc al cor un poble pel cantant nord-català Pere Figueres.

RUTES

Les rutotes de Cerdanya
s’encolobren dins el sol,
i els camins els donen volts
d’una simetria estranya.

Estisoren l’argilada
d’una blancor de retalls,
i es perden per prats avall,
que se’ls hi mengen la cara.

Sembla que no van enlloc
sinó d’un poble en un altre;
fan remingols que s’empelten
a les dreceres del bosc.

Té la sang a flor de galta
un marge en l’obac eixut,
i un brualler florit tot just
riu amb totes ses dents blanques.

Pels secalls de la solana
topen de front amb serrats,
enrotllant-se com un jaç
al niu d’una coma blana.

D’una blingada d’esquena,
fugen com enlluernades,
mes d’un cim de roca blava
tornen a mirar endarrere.

Les rutotes de Cerdanya,
de fils roigs i de fils blancs,
fan un filbast de ribans
al clotat de les muntanyes,

i no les traspassen mai.

Read Full Post »

Escenes de cine desmitificades

Darrere els gestos abrandats i les paraules grandiloqüents, la realitat es mostrà diàfana i crua, més aviat d’una manera prosaica.

Desconeixedors dels gran avenços tecnològics, només una minoria d’acòlits s’assabentaren del discurs previ a la batalla. Encara és hora que la resta dels exèrcits, estesos en un llarguíssim front de batalla, sabessin de què anava, fins i tot millor, se’n tornaren cap a casa per no prendre mal.

Read Full Post »

Demà, a les 3 de la matinada

Al 1959, Pere Calders va escriure un conte que donaria títol a un recull anomenat Demà, a les tres de la matinada. Ara, quan se’ns diu allò de vagar per l’espai, ningú ha explicat al ministre que únicament es tractava d’un conte surrealista?

Read Full Post »

Els vikings entren a Barcelona (en poques paraules)

Els vikings han donat el tret de sortida al concurs de microrelats assaltant el Museu Marítim de Barcelona. 

En ell podeu trobar històries de sagues, viatges pel temps i una nova generació de vikings amants de l’esport, a més d’aferrats a conegudes tradicions seculars.

 Clicant    aquí    hi podeu veure un full del dietari de la seva estada a Can Fanga.

Read Full Post »

Accent de dona a la poeteca

Avui és 8 de març i 364 dies més, també.

Abans del tsunami que ens ve a sobre hi ha hagut anys de “ressaca”. On se’ns ha repetit, insistents, un “no calia”, això és cosa de radicals i extremistes, jo no sóc ni masclista ni feminista, com si es tractés de les dues cares indesitjables de la mateixa moneda.

Hem assitit a una cantarella repetida, que en monòtona lletania anava adormint avenços socials. Ara de nou sabem el pa que s’hi dóna  i, per cert, és ben dur de rosegar.

Read Full Post »