ASSETJADA PEL FRED

Sense llum, aigua ni gas, el fred glaçava els edificis i els ànims de la població. El setge sobre la ciutat, sense misericòrdia, s’allargava mesos i mesos. El menjar era d’una escassetat feridora.

A un antic pis, construït en l’època imperial, ella escrivia cada nit receptes gormandes. A la llum d’una gresola, on l’oli ennegrit cremava trist, imaginava exquisideses d’un futur que el present negava.

Read Full Post »

JOVAN, QUEDEM AL ZURICH?

Un grup de blogaires demanen ànimes per fer un projecte literari que té com a nexe d’unió el Cafè Zurich de Barcelona. A més, és l’article 800, qui ho hagués dit.

Fotografia de Uly Martín (el país.com)

Una brisa primaveral pujava Rambla amunt des del port. Quan arribava davant la terrassa del Zurich, xiuxiuejava refrescant a cau d’orella i s’aturava amb calidesa expectant al punt de trobada.
Seiem a la terrassa o potser vol un lloc més discret, apartat de mirades indiscretes?  Aquí podem quedar a les terrasses sense por a que una sirena buidi en segons el bullici del carrer, sense esperar la caiguda d’un obús que volatilitzi en dècimes de segons la convivència que amb tanta naturalitat s’havia bastit, sense distreure’ns pel pas apressat d’un comboi militar que va a tapar forats al front proper…
Abans de la seva arribada, una frase es belluga pels meus pensaments: L’educació construeix Bòsnia i Hercegovina. Una sentencia que adquireix molt més sentit sabent qui és la persona que dirigeix una associació de nom tan explícit.
Entre la gentada que puja i baixa per la Rambla o que bada a Canaletes es retalla una silueta tan estrangera com coneguda per mi. Ve cap a nosaltres amb gest distret i passes calmades. Gairebé fa un pam més que molts de nosaltres, llatins d’estatura modesta. Els cabells blancs, nobles, sempre ho han sigut de blancs? Pentinats amb estil tradicional, a l’eslava, cap a la dreta i un pèl desmanegats faci o no faci vent. Lleugerament esbullats com si s’acabés de treure una gorra, militar quan les circumstàncies obligaren i civil quan el fred que baixava de les muntanyes s’havia instal•lat als cors.
Una gorra que es treia amb humilitat durant les seves mil i una visites hivernals a escoles, llars d’acollida, camps de refugiats, sempre buscant un raig d’esperança en les mirades infantils. Allà, no només hi portava llapis, llibretes i llibres, sinó que era tot un material escolar que donava renovades esperances en la capacitat que té l’escola de construir, de fer renéixer el somriure, de fer llum en la foscor…
A Barcelona la seva presència passava desapercebuda, tot i la història d’amor que naixé als 90 entre Sarajevo i el meu país petit.
Un somriure seriós, rere una mirada profunda als ulls clars. Una encaixada, uns mots de benvinguda en serbo-croat i francès. Unes ràpides presentacions. Potser vols un lloc més discret. Aquí mateix, això m’ho heu fet sentir com a casa meva quan allà anaven mal dades. Ben a la vista, on batega el cor de Barcelona. Així doncs, ens quedem aquí, anem a seure a la terrassa del Zurich.
Un espai on el cafè uneix mil i una visions universals. Converses i complicitats al voltant d’una tassa. No és ni París, ni Roma, ni Viena… només aquí, al Zurich, el sucre endolceix les amargors.
Parlem de projectes, de bases per a construir la pau, de cooperació, de com desenvolupar un país des de les aules…
La conversa no pot defugir en el meus pensaments la seva biografia, tots en som hereus del nostre passat, però lliures de saber què fer amb la seva herència. Davant meu una llarga carrera militar es condensa en una figura reinventada que creu com a prioritat social en l’escola i en el suport als més desfavorits. Dirigir la defensa en un llarg setge sobre Sarajevo no és més difícil que construir un nou país sobre les bases d’una escola renovada.
Acompanyem el comiat amb records als més propers, somriures que acompanyen algun punt de melangia.
Vol anar Rambla avall, badar per un passeig multicolor. No et perdràs? De més difícils me n’he sortit. I sap molt bé de què parla.

PD.15 anys més tard de quedar al Zurich, Jovan Divjak l’exgeneral bosnià d’origen serbi, rebria al Parlament de Catalunya, el premi Constructors de Pau, concedit per l’Institut Català Internacional per la Pau, al 2013.

 

Read Full Post »

Poesia bosniana

Aquí no es viu
només per viure

Aquí no es viu
només per morir

Aquí es mor
per a viure.

Mak Dizdar

(Aquest poema és d’un poeta bosnià molt conegut i s’ha afegit a la làpida al centre de la ciutat per recordar uns fets succeïts a Tuzla* el dia 25 de maig de 1995)

Tres anys després de signada la “Pau” de Dayton vaig entrar a Bòsnia. A Slavonski Brod (Croàcia) m’esperava la ferralla d’un pont que havia donat nom a la població d’una riba i l’altra. Una imatge que em portava a aquelles fotografies en blanc i negre de la caiguda de l’Alemanya nazi i la destrucció sistemàtica dels ponts per part d’atacants i defensors. Després d’una marrada de molts quilòmetres resseguint el riu per boscos de ribera, un precari ferry em transportava a Bòsnia, a la zona anomenada República Srspka.
Ja es feia de nit xafogosa i els únics que atacaven eren els mosquits. El que recordo del país va ser la foscor, una immensa foscor que engolia totes les ombres. I entre mig d’aquelles ombres encara tinc a l’oïda la música que sortia de moltes terrasses de bars, cases, parcs on la gent vivia la nit d’agost pràcticament a les fosques de la localitat de Modrica.
Al dia següent, després de passar vàries duanes i controls, en poques hores entrava a Sarajevo. Una llarguíssima entrada amb pocs vehicles i una immensitat trencada per xerric d’envellits tramvies. A banda i banda grans espais oberts donaven solemnitat a altíssims edificis que mostraven com esquelets de grisor les ferides d’una guerra que havia destrossat vides, paisatges i que ho havia intentat també amb les ànimes.
Aquelles ànimes que es va intentar nodrir de ressentiment i odi, omplien de vitalitat els carrers, les places, els mercats, els petits cafès…
I allà, on les portes de l’infern s’havien obert de bat a bat, vaig trobar una hospitalitat que mai m’havia trobat en la vida, ni m’hi he tornat a trobar. On se’ns va donar a compartir un xai que hores i hores s’havia estat rostint o, en una visita a desplaçats de Srebenica, qui no tenia res m’oferia una tassa de cafè a un camp de refugiats i m’ensenyaven les escoles, com el bé més preuat a conservar i alimentar de vida i d’il•lusions.

*Aquest dies, unes greus inundacions i esllavissades de terres han afectat, entre d’altre àrees, el cantó de Tuzla. Noves campanyes de solidaritat des de Catalunya s’han encetat per col·laborar en la reconstrucció i ajudar la població bosniana.

 

Read Full Post »

Ponts d’amistat a Bòsnia

Grans objectius, petites passes, segures, però clares.

Amb l’esclat de la guerra a Bòsnia una onada solidària recorregué les places de Catalunya. Abans i després de la signatura dels acords de Dayton es desenvolupà una experiència solidària, Mestres per Bòsnia, que ha durat 18 anys. Explicant el que hem vist, ajudant a reconstruir escoles i a refer ponts d’amistat, participant en intercanvis pedagògics, obrint les portes de desenes d’escoles a Catalunya i Mallorca a més de 150 mestres bosnians, creant complicitats amb institucions i entitats, col·laborant en la renovació pedagògica a Bòsnia, ajudant a organitzar les escoles d’estiu a Bòsnia per a mestres de les dues entitats polítiques amb l’associació Mostavi Saradnje (ponts de col·laboració), sembrant cultura de la pau.

 Bratunac 2007

El dia 4 de maig ha acabat una etapa de l’ONG Mestres per Bòsnia. Partint de negar-se a acceptar la injustícia, impulsant l’esperit de ciutadania. Han estat uns anys plens d’emocions, dificultats, experiències vitals intenses, treball sobre el terreny, coneixement mutu, respecte, empatia…

L’amor entre Bòsnia i Catalunya no ha estat fruit de la casualitat. Gràcies per tot el que ens heu donat.

Read Full Post »

Sarajevo en el cor

Aquí no es viu

només per viure

 

Aquí  no es viu

només per morir

 

Aquí es mor

per a viure.

 

Mak Dizdar

(Aquest poema és d’un poeta bosnià molt conegut  i s’ha afegit a la làpida per recordar uns fets succeïts a Tuzla el dia 25 de maig de 1995)

Tres anys després de signada la “Pau” de Dayton vaig entrar a Bòsnia. A Slavonski Brod (Croàcia) m’esperava la ferralla d’un pont destruït que havia donat nom a la població d’una riba i l’altra. Després d’una marrada de molts quilòmetres , un precari ferry em transportava a Bòsnia , a la zona anomenada República Srspka.

Ja es feia de nit i els únics que atacaven eren els mosquit. El que recordo del país va ser la foscor, una immensa foscor que engolia totes les ombres. I entre mig d’aquelles ombres encara tinc a l’oïda la música que sortia de moltes terrasses de bars, cases, parcs on la gent vivia la nit d’agost pràcticament a les fosques de la localitat de Modrica.

Al dia següent , després de passar duanes  vàries en poques hores entrava a Sarajevo. Una llarguíssima entrada amb pocs vehicles i una immensitat trencada pel xerric d’envellits tramvies. A banda i banda grans espais oberts dinaven solemnitat a altíssims edificis que mostraven com esquelets de grisor les ferides d’una guerra que havia destrossat vides , paisatges i que ho havia intentat també amb les ànimes.

Aquelles ànimes que es va intentar nodrir de ressentiment i odi, omplien de vitalitat els carrers, les places, els mercats, els petits cafès…

I allà , on les portes de l’infern s’havien obert de bat a bat, vaig trobar una hospitalitat que mai m’havia trobat en la vida, ni m’hi he tornat a trobar. On se’ns va donar a compartir un xai que hores i hores s’havia estat rostint o , en una visita a desplaçats de Srebenica, qui no tenia res m’oferia una tassa de cafè a un camp de refugiats i m’ensenyaven les escoles, com el bé més preuat a conservar i alimentar de vida i d’il·lusions.

Classes de dansa a l’escola de refugiats a Mihatovici

Read Full Post »

Bona gent en temps de mal

En condicions extremes surt el pitjor d’algunes persones, però també  les millors coses de molta gent com la que dóna nom a aquest article. Un vídeo dirigit per Joan Lluís Bozzo i una cançó de Brams  per la bona gent en qualsevol temps de mal.

Samir, hem de parlar
ara que ningú no ens veurà,
potser no saps ni com em dic.
Sóc Dragan Drulović
i visc en el bell mig
del veí poble serbi enemic.

De fet no és sorprenent
que no em tinguis present,
els bosnians no soleu baixar.
I amb la mala maror
que hi ha jo tampoc no
aquí, al teu poble, havia pujat mai.

Pot semblar estrany però et vinc a dir
que els meus soldats vindran aquí
a primera hora del matí
per atacar.
Si troben homes al poblat
acabaran en un fossat:
la guerra aquí també ha arribat.

I ara fuig, salveu la pell,
la nit serà un bon moment
per marxar cap a ponent
camineu incansablement.
Busqueu refugi segur
abans que no surti el sol
i us encengui els ulls de dol.

No deus saber, però,
per què t’explico això,
per què amb els meus sóc deslleial.
El que t’explicaré
no és d’ara, que ja ve
de la II Guerra Mundial

El meu pare era amic
del teu des de ben xic,
i els xètniks el van reclutar.
Van quedar als dos extrems,
ton pare en aquell temps
va ser policia bosnià.

Hi va haver una nit que el meu
a la cel·la pregava a Déu:
l’havien d’afusellar
l’endemà al matí.
Ton pare, que era el guardià,
la clau el pany va fer voltar.
S’abraçaren i va fugir.

Cinquanta anys després
la memòria m’ha empès
a vindre d’amagat aquí
i dur-te aquest record
i alliberar del cor
aquest secret que t’havia de dir.

Emporta’t ben lluny els teus fills
a bon recer d’aquests perills
que creixin forts, sans i valents
perquè amb el temps
puguin salvar els meus dels danys
de la guerra que els averanys
preveuen per d’aquí a uns anys.

Tàpies i Bòsnia

Srebenica, mai més

Per Jovan Dvijak

Read Full Post »

Tàpies i Bòsnia ( 243è joc literari) HOMENATGE

Aquest cop el blog Tens un racó dalt del món ens proposa un homenatge literari en record d’Antoni Tàpies.

Amb un pinzell fet arma de pau,

del cartellisme vida i compromís.

Per reconstruir obstinadament ponts,

on trobar-se de la mà

llavor, escola i futur.

L’any 1995 , Antoni Tàpies cedí aquesta litografia

per recaptar fons per l’Escola de Klokotnica

Read Full Post »

Srebenica mai més

Quan el record manté viva la flama

i, digne,  desfà la negror de l’oblit.

Adagio en G minor (Albinoni)

Per la llibertat de Jovan Divjiak

 

Read Full Post »

Avui per Divjiak i en record de Srebenica

Un dia més, recordar avui una data nefasta pel món. Recordar que va passar a Srebenica fa 16 anys, per a que no torni a passar mai més. En record d’aquests fets avui hi ha una concentració a Barcelona, per posar llum sobre la foscor i esperança sobre l’oblit.

També la concentració és per treure de l’oblit la llarga reclusió de Jovan Divjak, ara sense poder sortir de l’ambaixada de Bòsnia a Âustria i tornar a Sarajevo. Poder tornar a la ciutat de la que va dirigir la defensa. Ciutat des de la que dirigeix la Fundació : L’Educació construeix Bòsnia I Hercegovina , fundació que ajuda nens i nenes orfes de guerra, sense mirar quina és la seva ètnia.

Tothom hauria de dir prou de les mentides amb que el volen embrutar i sortir en defensa seva.

Read Full Post »

Què volen aquesta gent que detenen Jovan Dvijak?

La persona que simbolitza d’una manera destacada la defensa de Sarajevo durant el setge a que va estar sotmesa, ha estat detinguda a Viena. Jovan Divjak ha viatjat multiples vegades tan per ajudar a reconstruir Sarajevo i Bòsnia, com per mantenir una feina solidària internacional de primer ordre. La seva tasca ha estat ajudar les escoles a refer un país des d’unes bases democràtiques, lluitant contra una escola segregadora i fer arribar ajuda nacional i internacional envers els infants més desfavorits de Bòsnia. Algunes vegades ha col·laborat amb Mestres per Bòsnia.

He parlat amb moltes persones de Bòsnia de diferents ètnies , algunes vegades sobre la personalitat del general que va dirigir la defensa de Sarajevo. Mai ha hagut la més mínima ombra sobre els seus actes en temps de guerra.

Durant una de les seves estades a Barcelona,  va comptar amb la meva hospitalitat a casa i continuo tenint clar quin tipus de persona tenia davant meu.

Com es diu a Sarajevo : a casa meva sempre hi ha una tassa de cafè de més… i ara, esperant la seva llibertat, amb més motiu.

Per protestar per aquesta detenció podeu enviar missatges a  l’Ambaixada d’Àustria

To: madrid-ob@bmaa.gv.at

Estimat Sr. ambaixador
Li  agrairé faci arribar al seu govern, la petició de llibertat immediata per a l’ innocent Sr Jovan Divjak, detingut a l’aeroport de Viena.

Atentament

Dear Mr.. Ambassador
I do get to appreciate his government’s request for immediate release innocent Mr. Jovan Divjak, detained at the airport in Vienna.

Yours

El País

Som en anglès

Entrevista UOC

Mestres per Bòsnia

Read Full Post »