Adéu-siau vell mercat nou

Dissabte 28 de novembre ha tancat les portes el “Mercat Nou” de Sants. Gairebé un segle d’història paral·lela a la de Sants agregada a Barcelona. Si cerquem informació sabrem que és un mercat d’inspiració modernista i d’obra vista, informació que  trobarem més de les parets que no pas de les persones. Els historiadors Agus Giralt i Joan Pujades en fan referència a la publicació La Burxa i al seu bloc respectivament remarcant en especial els seus complicats inicis.

L’escut de Barcelona era un recordatori diari de que Sants ja no era un poble independent.

Read Full Post »

Antoni Canu, artesà de la paraula

L’Ateneu Barcelonès ha acollit la segona part de l’homenatge als 80 anys del Poeta alguerès.

Antoni Canu

Amb 10 anys va arribar a l’Alguer i adoptà la llengua del joc i la descoberta al Carrer del Carme( Via Cavour), entre vells carreus i modestes cambres de nassaiolos. Com es diu a la seva ciutat es transformà en alguerès. No fou fins als anys 80 que no aprengué a escriure en català a l‘escola Pasqual Scanu, quan bona part de la seva generació havia desertat de transmetre l’alguerès als seus fills.

Com aquell que repara rentadores o frigorífics ( ell mateix), treballa els mots, posa cada peça al seu lloc i posa en funcionament l’artesania poètica. Artesania poètica en estat pur quan les veus de Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna posaren l’accent sobre l’itinerari poètic d’Antoni Canu.

Maletasarda.blogpost

L’itinerari s’inicià amb les escales d’Ocier ( poble natal sard del poeta), seguí amb l’Elegia de Figos ; més una vintena de poemes fent un recorregut pel paisatge, les persones i els carrers dins els bastions de l’Alguer. Pouant el seu origen campanyolo He sembrat síl·labes , aturant-se al jardí dels llentiscles o seient a les roques de Calabona.

Cloent-se el viatge amb una significativa declaració d’intencions recitada per Claudio G. Sanna:

No vull los meus versos

tancats dins d’un calaix.

Vull que vagin

pels carrers,

pels patis,

emtre la roba

estesa al sol,

a desfer el gel

al cor de la gent.

El Poeta acabà amb un poema seu, ple de llum i de joia, Só entrat i dos nous poemes a afegir al seu itinerari.

Me pareix assai bon final.

Gràcies Antoni, ha estat un plaier, a mos veure!!!

Web informativa llengua i cultura algueresa

Read Full Post »

Ur (Alta Cerdanya )

Aquesta és la població a què feia referència la 3a endevinalla. El seu nom vol dir aigua i en aquesta àrea es parlaven llengües emparentades amb el basc. D’aquí que al pirineu català diverses poblacions tinguin nom relacionat amb l’aigua. Així Urtx és font, Urgell són terrenys amb abundor d’aigua; Urús també hi posaria la mà al foc, perdó a l’aigua. Moltes altres poblacions tenen relació amb les llengües bascoides que s’hi parlaven.(Topònims bascos a Cerdanya)

Ur és un petit municipi situat a la solana. És a la vall del Raür, format vora el nucli per la confluència dels rius d’Angostrina i Brangolí. Forma part dels vessants de Bell-lloc (solà dels Rocs), estreps més meridionals del massís del Carlit amb unes excel·lents vistes sobre la plana cerdana. Sigui des de Dorres com des de Brangolí és una excursió totalment recomanable.

L’estació del tren groc la trobem al sud. També hi ha alguns centres residencials de salut i al centre, a la carretera que mena cap a Font Romeu, el forn Rosselló fa un dels millors pans de la comarca.

Des d’Ur es pot fer una curta passejada fins Llívia o Puigcerdà, a peu, a cavall o per camins força planers amb BTT.

PD. Enhorabona Carme i Joan, mai amb tan poques lletres pot haver una resposta tan encertada.

Read Full Post »

Una sortida digna

Històries per morir-se de riure? Bé, deixem-ho en quedar-se amb un somriure als llavis.

Una sortida digna és l’últim treball de l’escriptor ebrenc Jesús Maria Tibau, publicat per Cossetània.

És un recull d’històries on la mort és la protagonista, però no d’una manera macabra ni destralera; sinó més aviat despertant un punt de curiositat acompanyat d’humor i sorpresa. Fins i tot arribem a la sensació i el dubte de si el seu gèlid alè ha passat per res al llarg de les narracions. Ara us en  faré cinc céntims.

Parodiant l’home del gel dels Alps, la història del mateix nom ens dóna perles com:

Un pastor d’aquelles valls va descobrir les restes; i si hem de ser més precisos, el gos del pastor.

O també: …el nostre home, i més que possible avantpassat, era d’origen africà. Això ha provocat un esclat d’alegria entre els col·lectius en defensa dels drets dels immigrants i contra la intolerància que, com un fantasma, anava guanyant pas entre la població.

Mentre, el cadàver del nostre home es manté en un discret segon terme.

Pel que fa als microcontes, Motius fan venir a la ment paral·lelismes amb microrelats d’en Pere Calders com a Venim de la pols que va escriure així :

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. “Es tracta d’una sorpresa” responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.(Invasió subtil i altres contes, Pere Calders)

En el cas del llibre Una sortida digna :

Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota.(Jesús Maria Tibau)

Acabaré amb la fantàstica narració La notícia de l’any:

Sense cap mena de dubte, que Josep Melero hagi tornat d’entre els morts és la notícia de l’any. Que consti que ja ho va prometre abans de morir, en un acte íntim i emotiu, agafat amb força minvant a la mà de la vídua que el plorava,; però, francament, ningú esperava que complís la paraula, ni els més optimistes.

Sembla mentida, però parlant de qui han parlat són narracions que deixen un molt bon sabor de boca.

Read Full Post »

3a Endevinalla Cerdanya

Aquí teniu una nova endevinalla. Aquesta població de l’Alta Cerdanya es troba a un lloc on hi conflueixen dos rius , per tant el seu nom té relació amb l’aigua. Però no busqueu el seu nom en català, castellà, francès… ni tan sols en llatí.

Els senyors del seu castell hi residien a l’anomenat actualment com a Castell dels Barons.

La solució serà publicada el dijous 26 de novembre. Paciència i aurrera

Read Full Post »

Poltrones de balca

Tot esperant els seus legítims propietaris,

romandran per sempre lliures.

“La feina la fan els cansats” *

* L’ultima frase són paraules del finat Miquel Porter i Moix en recollir un premi reconeixent la seva feina pel país.

Read Full Post »

OLIVERA DE MAIALS

Raig de llum
Il·lumina
amb ardidesa
de l’oliver,
l’ apagat verd

Fruit de la paciència,
de llargues nits
i boires arrapades al tros
que fugiren espantades
per mestralades desbocades

Els braços has estès
Inútilment cap el cel

T’has arrelat i
El temps t’ha fet
La soca retorçada.
Segles de dolor
O tal vegada d’enyorança.

Mediterrània enllà
Llueix insolent el sol
per dibuixar el blau viu
On reviu rere l’Albera l’oliu
i “oriva” d’oli d’or a l’Alguer

Or verd de l’olivera
S’escola entre els dits
i no vol marxar d’ells
Vas parar , obstinat, la xarxa
Per bressolar un instant de sol.

Read Full Post »

Mans a la sorra

Àlbum foto poètica d’Adriana Butnariu

Mans que es troben
Aspres, eixutes

Mans amigues
Pell a pell

Mans que cerquen la llum
Mans que resten soles

Mans que s’allunyen de l’estiu
Mans que acaronen la calma

Dits que s’arrapen a la terra
Dits porucs que es troben

Dits que surten de la foscor
Dits que escriuen amb caliu

Mans que viuen un fràgil instant
Dits per on el temps s’escola

Als dits l’empremta d’un instant
A les mans les ales del cor lliure

Traducció al romanès a càrrec d’Adriana Butnariu

Read Full Post »

RODA EL MÓN I TORNA AL BORN

(Una història negra en època d’afers foscos)

L’esguard inert i fred restà fixat a la boira. Al seu entorn pins, alzines, marfulls entrellaçats eren escenari impàvid tot embolcallats per la nit d’una tardor mediterrània.

Una ombra avançava respirant feixugament arrossegant un embalum cobert per una flassada esfilagarsada. El rostre lluïa, amarat per la suor i la humitat de tardor. La negra nit metres enllà s’empassà figura i embalum.

Read Full Post »

MEITAT DE FRANÇA MEITAT D’ESPANYA, NO HI HA TERRA COM LA CERDANYA

Aquesta és la dita corresponent a la 2a endevinalla. De totes les respostes en Josep Batallé és qui l’ha anomenada fruit de patejar-se les nostres contrades . Enhorabona.

Com la fotografia, la dita és prou descriptiva d’una realitat, però que no amaga malgrat tot l’orgull de pertinença a una terra. Avui ,7 de novembre, fa 350 anys que es va signar el Tractat dels Pirineus, que va tenir entre altres conseqüències la partició del Principat de Catalunya i ,més concretament, la Cerdanya. La signatura d’aquest tractat ve a ser allò de dos que es barallen i el tercer rep.

Els pas dels segles ha portat també conseqüències indesitjades per a la vida diària i el model de desenvolupament cerdà. A ulls de molts catalans Llívia és Catalunya, però la veïna Estavar és França. Si hem de parlar amb propietat Llívia és d’Espanya i Estavar és de França, però una no és més catalana que l’altra. Precisament la situació legal de l’enclavament de Llívia és un punt del tractat pel qual les viles no passaven a jurisdicció francesa. Les inmobiliàries espanyoles mai li estaran prou agraïdes a Miquel de Salbà i de Valltornera que va ser el negociador que va parar esment en aquesta qüestió legal i de la qual se’n deriva el recent esclat urbanístic que ha patit Llívia. També es conserven terrenys i drets de pastura de Llívia a la vora de l’estany de Les Bulloses que ha provocat estira-i-arronses històrics amb municipis veïns.

Però és a la vall del Querol on es donen alguns dels elements més conflictius. El canal de Puigcerdà pren les aigües en territori francès, a Riutés. L´ús de les seves aigües ha provocat a vegades més que una relació epistolar entre ajuntaments de la zona, les variacions climatològique influeixen en el cabal i la polèmica ja està servida, que si Puigcerdà agafa més aigua , que si els de la Tor fan “ulls” al canal per a poder regar els seus hortets, que si es perd aigua pel camí… Però el problema ve d’aigües amunt, fa dècades una gran canonada desvia les aigües de l’Estany de Lanós i en lloc d’anar al Querol se’n van cap a l’Arieja, a canvi d’això, generosos ells, les aigües residuals del Pas de la Casa van a la conca del Querol i no a la del Arieja com per lògica hidrològica seria. Això sí, les aigües han estat prèviament tractades.

El fet de tenir la frontera al mig ,la ratlla com despectivament l’anomenen els cerdans, ha provocat dificultats de relació i pals a les rodes per fer projectes en comú ( educatius, esportius, emergències…) . Una xarxa d’administracions ho complica tot, això quan no surt le Prefecte o la Diputació Provincial de torn per acabar-ho d’adobar.

Mentrestant alguns van fent la viu-viu, també sabem com a anècdotes els canvis d’ubicació d’algunes fites frontereres, fets que, com tothom sap, s’acostumen a produir de nit i dels quals les vaques en són més que culpables.

Read Full Post »