La novena onada (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa interpretar el moviment inquietant d’aquesta onada.

 

Ivan Aivazovski, 1850, La novena onada

El vell Katsushika destrossà l’habitació en rebre la noticia.

Dues puntualitzacions:

La primera, no ens ha de sobtar la iracunda reacció en veure la pintura impressa a un noticiari d’art.

La segona, més pràctica, les cases dels artistes japonesos eren fetes de lleugers llistons de fusta amb separacions i portes corredisses de paper.

Per tant, per a fer una destrossa així, no calia ser un Godzilla ni cap monstre post nuclear sorgit del mar. Com en el cas que ens ocupa, encara que fos un vell pintor al límit de les seves forces, va poder ser el braç executor de l’enderroc.

Però no ens perdem en detalls, l’autor de la gran onada de Kanagawa estava indignat. En fer els motlles de les vistes del Mont Fuji ja li havien garantit que se’n farien milers de còpies exclusives. També, el fet que la seva obra fos mirall d’inspiració per a artistes tan « a la page » com els francesos donava una pàtina de lluentor al just orgull i ens atreviríem a dir que una moderada vanitat que posseeix un artista…

El que no estava blindat al contracte comercial era la possibilitat d’un clamorós plagi de la idea a terres russes. No se sap com, l’artista eslau se’n feu amb l’estampa durant la singladura en vaixell per aigües del Pacífic i del Japó se n’emportà una vaga imatge marinera del que seria l’obra més coneguda: La novena onada.

Tornant la mirada a un ja ancià Hokusai, els anals de la historia diran si això no fou la llavor d’una posterior guerra ruso-japonesa a finals del segle XIX.

Read Full Post »

Un tomb radical a la vida

Iniciada la campanya electoral, m’ha arribat un manuscrit apòcrif el qual us faig a mans traduït des d’un castellà decimonònic:

Males llengües diran que segueixo sense fer res.

Tal vegada el seient és menys flonjo, però des del racó del museu veig passar tot lo món. No oblidem que una cadira és una cadira.

Crítics i seguidors deien que jo era tot un artista. Mai se sap si posaven l’accent a l’última paraula amb sorna. Potser es refereixen al meu mètode de com tractar els embats de la vida i la manera de capejar els envits de les maledicències.

A partir d’avui no hauré de vigilar les punyalades traperes ni tenir cura d’una cort de funcionaris fent-me la gara-gara. Al contrari, vigilar la secció de clarobscurs del museu serà una escola d’art de les que deixen empremta. No como la que em deixaren al poble, ja se sap… ningú és terra a la seva profeta.

La premsa esportiva em qualificarà amb lloances, com un corredor de fons que sortint del no-res, i com a pacient producte de la pedrera, arribarà a quedar-se igual que estava abans. S’ha de ser un As per aconseguir aquella Marca.

Així, assegut, seré un gran artista, simplement vindrà a mi la fama que caurà com a fruita madura. M’agrada que altres facin coses.

Però, per a què seguir explicant la meva nova etapa? S’ha de ser sensat. Una quartilla serà suficient per a presentar la idea al registre de la propietat intel·lectual.

 

Read Full Post »

L’Ebre passa per Barcelona

Lo riu és vida

Plataforma en Defensa de l’Ebre

Read Full Post »