Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llegendes’

L’ESPASA DE SANG I LA CINTA BLAVA

ESPASA AIGUA

El tall metàl·lic resplendeix amb la primera llum de l’albada. El costat oposat al reflex solar projecta una llarga ombra sobre la sinuosa cinta blava.

L’ocell de ferro, símbol reial, corona l’empunyadura abans de llançar-se de nou sobre qui gosi desvetllar-se aprofitant la primera claror. Només una estrella restava encara presidint el mànec, l’astre sol passaria una jornada més a segon pla.

El rei després de cruentes batalles i una llarga guerra es coronà de nou sobre unes terres desafectes. Com a record perenne hi clavà l’ensangonada espasa sobre la cinta blava que segellava les llibertats perdudes de la terra conquerida.

Per evitar desplaçar-se massa des del palau reial a aquelles terres rebels, enviava escollits virreis que tenien cura del símbol etern de la submissió.

L’entrada a la vila era presidida per l’arma victoriosa. Ningú podia entrar sense defugir la seva mirada per molt que ferís l’ànima i era norma acotar el cap en passar davant el guardià. El símbol reial manava, ordenava i aixafava. S’erigia per recordar els defensors del seny, res més que por, i de la rauxa de no tornar a intentar cap altra rebel·lió insensata.

El temps esborrà les ferides. Diluí la sang que esquitxava el metall i inicià un implacable rovell que semblava vèncer la ignomínia. Però abans de cada visita als seus súbdits, els gremis i funcionaris d’estat preparaven com a pròleg una lluïda posada al dia de l’espasa dominant.

Al seu imperi no s’hi posava mai el sol i Déu, agenollat al seu costat, ho certificava. Ningú podia fer ombra al monarca, on posava la mà posava la llei i l’església, tot i que encarregada d’afers divins, n’era ben deutora i servidora a la terra.

Malgrat tenir tots els déus als seus peus i de part seva, la Reina Mort segà la vida del vell rei al llit estant.

Tota la cort es posà les millors gales per retre-li homenatge. Un cop acabades les cerimònies de comiat, la major part de vestimentes acabà a les golfes de palau. Una nova imatge segellava el poder dels seus successors.

L’espasa semblà caure en l’oblit, però la cinta blava esfilagarsada continuava immòbil travessada pel tall immisericorde que no la deixava més que voleiar tímidament. El rovell començava a ensenyorir-se de la pell metàl·lica de l’estendard, però els amos de l’arma seguien decidint el present i les vides dels vilatans. Cada posta de sol era un roig que feria les vides dels supervivents i travessava el cor dels anònims revoltats contra el saqueig del poder reial. L’espasa vigilava qualsevol desig d’alliberar la cinta blava.

Les famílies començaren a suplicar clemència pels enterrats. Suggerien una restitució de la dignitat trepitjada de la vila. Demanaven un destí més digne per la cinta blava, aquella que portaren tants adolescents lligada a la cintura una nit de batalla fluvial.

A la casa de la vila no els agradaven aquelles visites, arrufaven el nas davant de peticions i apel·lacions; preferien tenir el poble més ocupat en afers superficials…

El burgmestre reuní els savis afectes d’aquelles terres i els preguntà què podia fer amb aquella espasa. No volia incomodar el fill del rei, tot i que a palau cada cop més no li arribaven detalls considerats menors per a ell, com ara el de l’espasa de sang.

Així doncs, inicià amb desgana consultes als consellers. Uns amb llengua viperina, altres amb l’habitual caràcter mesell, d’altres amb genuflexions davant la tomba del rei mort, però present en ànima, li recomanaren què havia de fer per mantenir l’espasa al seu lloc. No es volgué complicar la vida, votar és perillós, encara que només sigui un vot censal, ja se sap que els resultats els carrega el dimoni.

La cinta blava continuaria estesa a terra clavada per l’imponent espasa que el rei empunyà després de guanyar la darrera batalla. La vila sabria de qui era la victòria i que els pecats de joventut dels vilatans s’havien d’expiar sota la vigilància de l’imponent arma metàl·lica.

La maledicció de la serp semblava inesborrable. Els mercaders del mata-degolla sabien moure’s pels passadissos de palau. En volien continuar traient bon profit, vendre fum; si cal, en farien un museu dels arbres morts on la línia divisòria que separava guerra de pau era finíssima.

A l’ocàs del dia el cel plorava persistent, l’òxid del símbol tallant anava fent camí. El silenci eixordador xiulava des de les valls i els cims. S’escolava per finestrals corcats de no badar-se. El vent començava a voleiar una cinta blava lligada a una balconada. Més tard una altra s’afegí a la dansa, aquí allà, mans joves omplien carrers de betes blaves, esqueixos que donaven vida renovellada a la gran cinta blava sotmesa a l’espasa de sang.

Els hereus de la cinta blava, jòvens, sabien que la remor creixent d’allò que els donava vida algun dia tombaria l’espasa fins ofegar-la en el mar. No oblidaven que el pecat de ser lliures sempre té l’aigua i el mestral de part seva.

Read Full Post »

(Crònica en tweet)

LA CULPA ÉS DEL TRÀNSIT

El cavaller arribà tard al combat. Sant Jordi en dissabte l’atrapà en un embús de cavallers a Barcelona.

Read Full Post »

El blog Tumateix llibres ens proposa un nou Joc de lletres per Sant Jordi, amb un màxim de 50 paraules.

Els resultats de les anàlisis de sang d’en Dragui han estat molt positius. Ho prova la magnifica rosa vermella, baixa en colesterol, que li dóna carta blanca per seguir devorant llibres tothora.

Read Full Post »

Relats conjunts ens proposa acabar l’any entre boires…

Theodor Kitelssen, 1900, La fada que va desaparèixer

 

La fada cercà una època de l’any més tranquil·la per a manifestar-se.
La Fira de Sant Miquel, els diversos aplecs de l’oli o del cargol no semblaven els moments més adequats.
Les condicions meteorològiques de finals de tardor del 2015 li vingueren com a anell al dit. Des de feia més d’una setmana, la solitària riba del Segre fonia entre vapors el fred i silenciós entorn del vedat de pesca.
El cansament del jove pescador ilerdenc el feia venir somnis entre boires. A diari, anava per peix i aquest cop fou la fada que el pescà. Adormit o en vetlla, la sentia pell a pell, obrint camins a les envistes intermitents de la riba. Les ombres del brancam dansaven entre plaers que amagaven ocults secrets.
Abans que pronunciés un sol mot la fada es fongué de nou entre la boira. El pescador reaccionà per saber si allò era realitat, cerca entre joncs i traïdores branques que s’ondulaven fins l’aigua. Albirà entre un joc d’ombres i llums algun ésser en somnis, fent un mal pas per acostar-se cara a cara, anar a petar contra un còdol que emergia entre el verdet.
Una música blanca el bressolava sobre les aigües calmes, mentre una llum asèptica emmarcava formes difuses que es perdien progressivament en la foscor.
De la darrera tirada de pesca, desapareguda la fada en la memòria, només li resta un Sangtraït com a record.

Read Full Post »

Alguna cosa no em quadra mirant-me aquesta icònica escena vora el riu Tàmesis. Em pregunto per Sant Jordi…

DSCN0798

Read Full Post »

El blog literari TU MATEIX LLIBRES   ens proposa per Sant Jordi un nou JOC DE LLETRES

 

TURISME LITERARI

Dilluns tornà la tranquil·litat al castell. Els grups de turistes, alguns arribats des d’Austràlia, ja havien acomplert el desig de retratar-se als escenaris de la novel·la negra d’èxit mundial. La fama d’aquell llibre, escrit per la Rosa Quadrada, permeté la restauració del casalot gràcies a una gens negligible riuada d’ingressos.

DSCN9416

Elizondo (Baztan)

Read Full Post »

puigcerdà trucador

Com ja sabeu, Can Fanga és un observador viatger dels transports públics, per exemple La línia groga del metro de Barcelona. Ara, fent una passa més, a conseqüència de la seva participació al concurs de relats curts de TMB, ha tornat a plantar-se com a finalista a la categoria Sant Jordi Tweet

Concurs de Relats Curts de TMB Online 2014

 Vendrà la princesa l’exclusiva sobre el rescat o deixarà que restin els fets eternament per a la llegenda?

sant jordi

 

Read Full Post »

Older Posts »