Literatura cerdana

Meitat de França, meitat d’Espanya

no hi ha terra com la Cerdanya

Aquesta dita popular ens ubica ben de cop a la realitat d’aquesta comarca.

Així el probablement millor escriptor de la Cerdanya és Jordi Pere Cerdà, nat a Sallagosa ( Sallagouse ) a l’Alta Cerdanya i per tant administrativament francès. Creu de Sant Jordi al 1986. Autor de novel.les, relats, teatre, poemes… D’entre els més coneguts la Dona de Lanós , que ens submergeix en l’imaginari popular i tradicional de les dones d’aigua.

Quatre dones i el Sol

Pel que fa a poesia ens ubica a Vedrinyans , el seu barri de Sallagosa, a la riba del Segre.

EL REI DE VEDRINYANS

El rei de Vedrinyans

és rei de sa pobresa;

la reina al seu costat

tremola com la branca

que penja del pollanc.

Llaura terra cerdana.

Escolteu Jordi Pere Cerdà a Ràdio Arrels , poema “Els d’Er“

Revista del Grup de Recerca de la Cerdanya.

Diversos autors han posat la Cerdanya com a teló de fons a les seves obres:

• Narcís Oller va escriure Pilar Prim ( 1912), aleshores el tren no arribava a la Cerdanya i des de Ribes de Freser fins a Font Romeu s’havia d’anar en tartana. Com a curiositat 100 anys després el tren de la RENFE triga el mateix temps en arribar.

– I pensen arribar avui mateix a Cerdanya?

-Oh! Sí senyor: avui mateix.

• Gustavo Adolfo Bécquer va fer una llarga estada a Bellver de Cerdanya, allà hi va escriure la llegenda La Cruz del diablo i la va ambientar en aquells carrers freds i ombrívols.
• Rafel Vallbona fa llargues estades a Puigcerdà, allà ha redescobert els fets de la Guerra Civil amb la novel·la La comuna de Puigcerdà.
• Mossèn Cint Verdaguer tot trescant per les muntanyes pirinenques es va inspirar a Canigó. Caminant per la Vinyola va arribar a La Tor de Querol el 1877 com ens recorda aquesta placa. També hi descriu l’entorn com podem llegir a continuació:

Algú ha comparades les muntanyes que volten la Cerdanya a esquenes d’elefant: tan netes i pelades són en general. Doncs jo avui compararia ses petites ondulacions, i els serradets que donen ondulacions a la plana, a pacífics anyells que es deixen tondre per la lluenta falç; mes no a anyells com s’estilen, de fina llana blanca, sinó a anyells de velló d’or, com no se’n veuen en nostres fires i mercats, ni en deuen córrer gaires des del famós robo dels argonautes.