Relats conjunts proposa un estudi en profunditat sobre l’obra El matrimoni Arnolfini i el seu rerefons

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini
La feina de notari al segle XV no era bufar i fer ampolles.
Vet aquí que a un d’ells li tocà rebre una parella forània. Ella era valona, cosa que en aquella època ja suposava un cert distanciament amb el notari que era flamenc. Ell era italià i, malgrat la seva prosa florida, no en sabia ni un borrall de neerlandès.
Així, en ball trilingüe de despropòsits, el notari assistí a una discussió pujada de to. No deixa de ser la seva feina, donar fe del que llegeix i en aquest cas del que veu. A l’home se’l veia molt tibat en la seva altivesa, es diria que sobreactuava dirigint-se a ella en llengua operística, mentre la dama en francès li preguntava repetidament: Pourquoi? mentre s’assenyalava una i altra vegada una panxa prominent.
El que des del futur estant us ho explica, naturalment no n’era testimoni de l’escena, però pot aventurar diverses interpretacions d’aquella disputa. Una, que no es posessin d’acord en quin nom posar-li al futur nounat; dues, que el pipiolo li havia fet un bombo i que si no es presentaven a la casa familiar ben casats, li tallarien el coll o més avall encara; tres, que havia de participar a un sorteig per ser un càrrec important i dur una dona embarassada donava bona sort…
El que ningú pot negar és que el notari no va transcriure ni un mot d’aquella conversa delirant. Donant dues palmades cridà a presència el seu majordom i li demanà un cavallet, una tela, paleta, pinzell i pintures diverses. Llavors, davant l’astorament dels visitants, començà a fer unes ràpides pinzellades de la parella de clients. Òbviament la cara i els gestos crispats els canviaren, ja sabem que mentre més antigues són les fotografies, més serioses són les cares dels retratats i si encara no s’havia inventat la càmera de fotos, quina cara havien de fer si no?
No em demaneu per què aquells que amb el temps en dirien els Arnolfini van anar a raure a aquella ciutat, ni molt menys què hi pintaven. Tampoc em consta quina despesa suposà aquella gestió ni si realment la varen fer efectiva.
Certament, al Flandes d’inicis del segle XX, encara que hi havia famílies que amenaçaven les filles díscoles amb la arribada d’un Arnolfini, cap erudit en podia donar referències clares. De fet, en aquella època, les noies que tenien un esperit rebel i avançat no volien veure ni en pintura personatges tan foscos com el del retrat.
Del notari només ens resta una breu signatura, que pot ser de l’autor o… de l’oficial: Jan Van Eyck. Però, fins i tot això, amb tots els recursos dels temps actuals, té molt poca credibilitat.
Read Full Post »