Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘art’

Eugène Delacroix, 1830, La llibertat guiant el poble

Relats conjunts ens proposa participar a partir d’aquesta mítica imatge.

En temps d’èpica i d’indignació, de repressió i de solidaritat, d’esperança i d’aquells que volen el retorn al fosc passat, vull homenatjar als que guiaren i guien el poble cap a la llibertat. Aquest cop incloc un fragment del llibre Cendres del passat (Ed. juny 2014), ambientat a Sants (Barcelona) a finals dels 60:

Aquells dies a la parròquia hi havia una gran ebullició. Entrava i sortia gent molt atrafegada. Portaven capses, embalums i grans teles blanques, llençols vells; altres venien amb pots de pintura, brotxes i corrons.

Algun conflicte important s’estava coent a les fàbriques del metall i de l’automoció. Les reunions sovintejaven. Sentia dir a algú que si la fàbrica SEAT esternudava, Barcelona agafaria un refredat considerable.

El partit destinà en Jacques per participar en la lluita des de l’interior. Aquell dia era el primer que treia el nas en aquelles trobades.

En Jacques era allà, estirant un llençol d’un costat a l’altra de la sala.

A l’altra extrem, des de la porta estant, la Clara s’ho mirava amb curiositat.

—Què, ajudes o t’estaràs d’estaquirot tota la tarda? Treu-te l’hàbit i baixa a la terra! —li va dir mentre li picava l’ullet amb un punt de malícia.

A la Clara li vingueren al cap sense voler unes imatges èpiques i desvergonyides a causa del comentari poca-solta i la mirada maliciosa d’en Jacques. S’imaginava voltada de fumeres, cridòria i explosions, es veia brandant un pinzell i un pot de pintura vermella, dirigint el poble a la revolta. Si de veritat s’hagués tret l’hàbit, deixant un pit lliure, Delacroix hauria tornat a fer un tapís per redissenyar la història obrera de Barcelona, fent de la Clara una nova icona transportada directament des del Louvre.

Jacques la feu baixar dels altars dient:

—Has de resseguir aquestes lletres amb el pinzell, compte que no caiguin gotes a fora. Ah, i recorda que comissions va amb dues esses! —li recordà amb èmfasi.

Anuncis

Read Full Post »

Relats conjunts ens proposa una nova participació.

Un cap de ruc com a targeta de presentació i una vella túnica foradada com a  uniforme de feina.

Amb aquesta fila m’haig de veure cada dia a un racó del soc fent de reclam del venedor de salep. Quan està a punt d’acabar-se-li, haig d’estar amatent per anar a buscar-ne més. Els dies freds d’hivern, els enfredorits clients li’n treuen de les mans. No val a badar, s’ha de tenir un altre cossi ple per no aturar les vendes.

Dins, a la cuina de la rebotiga, torno a revifar el foc fins que trenca el bull a una olla gegantina. Llavors, s’ha d’abocar sense que caigui ni una sola gota en el cossi de ceràmica que porto, a continuació, ben fumejant a l’exterior.

En acabar la jornada dormo ajagut amb la resta del bestiar dins el soterrani d’una puixant casa otomana.

Com vaig arribar a aquest atzucac?

Els déus egipcis em castigaren per no saber dissuadir els lladres de tombes que s’aprofitaven de la decadència dels faraons i dels seus successors. Humiliat, vaig ser transformat d’esfinx a, literalment, home ruc. Cansat de ser l’ase dels cops, vaig cercar una nova vida nord enllà, a l’imperi turc.

La màscara amb la que tapava el nou rostre em protegia i alhora provocava la desconfiança i el rebuig de la gent. Només un modest venedor  s’avingué a donar-me feina. Però, espavilat de mena, m’obligà a estar-me a cara descoberta a la porta del negoci. La meva imatge és un reclam per atraure clientela d’un venedor de salep que no té res de ximple.

Read Full Post »

La gran encesa a Llívia ha il·luminat Cerdanya amb més 80.000 espelmes. Potser a Can Fanga es preguntaven què era aquella llum al Pirineu.

 

Read Full Post »

FLORS

Gràcies              Obrigado

 

 

 

 

 

Kit d’emergència per defensar les llibertats.

Imatge de Vilaweb

Read Full Post »

Els Relats conjunts de juny viatgen, aparentment, al passat. L’administrador del Blog la Cerdanya des de Can Fanga intentarà demostrar la vigència d’aquest personatge.

Mosaic romà d’Ulisses, Segle II

Ulisses romania amb les orelles tapades, només tenia ulls per seguir la ruta. Res el deturaria ni el faria canviar d’idea, malgrat trobar-se envoltat de sirenes que emetien la seva tonada eixordadora.

La llum del sol que s’alçava per llevant barrejava amb lluïssors, ara blavoses ara vermelloses, els primers rajos del dia. L’astre rei feia amb ells un joc irisat a l’entorn del nostre viatger, que estava més pendent d’altres càntics. Mentalment repassava les darreres paraules en grec que havia memoritzat.

El repte era gegantí, fer honor al nom que la seva família li havia assignat per seguir la nissaga. No sabia per què, però finalment optà per l’hel·lenisme i, sense un domini de la llengua, poc podia amarar-se d’aquell esperit mil·lenari.

Aparcà la moto davant de l’EOI de Drassanes, es tragué el casc i els cascos. Entrà nerviós a recepció per revisar la llista d’admessos. Allà era el seu nom, podia començar en breu el nivell A de Grec. Sospirà alleujat després de la perillosa travessa per la ciutat. Les sirenes d’ambulàncies, policia i bombers no el desviaren ni un centímetre del seu objectiu, per molt que omplissin el mar de vehicles d’uns riscos afegits als desplaçament per la gran ciutat .

Read Full Post »

Abril ens arriba amb un conegut pont de Nova York. Relats conjunts ens convida a treure a la llum quines històries s’hi amaguen.

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Com cada dia fins l’ocàs, Maruja, la mestra jubilada, mira les cansades aigües del Hudson. Tal vegada, no era aquest el seu nom, però ja se sap, els llatins arribats a la gran poma als anys 60 tot ho apropaven a la llengua que parlaven a la intimitat. Per molt clar que digués Maureen escrit a la porta de l’escola, què sabien ells de les arrels irlandeses de la mestra catòlica? Què sabien del nou món que estava creant a partir de la llavor d’unes envellides creences portades des de l’altra banda de l’Atlàntic?

Asseguda, es mira esmaperduda el riu que passa per sota l’esquelet de ferro del Pont Washington. Pel passeig de la riba ve caminant una rossa de veritat, de les d’abans quan els anglos tenien la pell blanca i, en canvi, els llatins tenien el cabell fosc i la pell colrada d’una morenor secular. De quan les italianes lluïen una llarga atzabeja cabellera, movent-se al vaivé del vent d’uns orígens pastats d’arròs amarg i salvatge.

Però aquella melena refulgent de foc li recordava una alumna avantatjada. D’una intel·ligència superior, encara que els xicotots destralers la creien només una estúpida rossa que reia per res i deia banalitats a tort i a dret.

Només ella li copsà l’ànima darrere d’unes corbes que mostraven una precocitat avançadíssima per a la seva edat. Trencava motllos i, tot i la formació puritana de la pedagoga, sentia per l’alumna una secreta admiració. Quan feia algun dictat, escrivia exercicis a la pissarra o recordava les instruccions de l’últim treball, de reüll, sempre la veia escrivint d’amagat darrere d’algun llibre o quadernet.

Deixava passar uns minuts, aleshores, es llevava lentament de la butaca, baixava silenciosa de la tarima i s’apropava sigil·losament a l’alumna embadocada. Amb posat de severitat, vés a saber si fingida, parava la mà ben oberta mostrant el palmell cap amunt sobre la taula i esperava amb posat greu que li donés l’escrit amagat. Llavors tornava entre rialletes poc dissimulades dels companys cap a l’elevat niu d’àligues. Es mirava per sobre el full i el desava dins d’una carpeta. Passats uns minuts, n’agafava un plec del mateix arxivador, aparentment. Es dirigia seriosa vers la llar que cada hivern escalfava un racó de la classe i en dipositava el paper sobre el foc purificador. Les paraules cremaven i l’aula s’omplia d’un fum de versos que només ella era capaç d’entendre.

Una ànima presonera en un cos desitjat s’envolava per sobre el mapa dels Estats Units afixat al mur de maó vermell i es perdia, amunt, per entre l’artesanat art-deco de l’escola centenària.

La mestra i l’alumna s’aïllaven en un laberint de passions.

A la riba del riu Hudson, la mestra jubilada reparteix engrunes de poesia que els ocells llegeixen amb deler i en porten amb el bec cap a la nova niuada. Quan creuen les glaçades aigües del riu fan cercles sobre el rostre reflectit, somrient i angoixat. Pels ocells és la Norma indefugible. La Jean era alumna avantatjada, massa avançada al seu temps, mal compresa per la industria i els mèdia. Impotent per canviar el destí, amb els ulls tancats, la seva ànima empenyé el cos de retorn al líquid element.

Una barcassa passa lenta i trenca els reflexos daurats; entre escuma, l’aleteig de les aus esvaeix i dilueix el somriure amarg de la imatge que es debatia entre el dolor i l’amor.

Una imatge dibuixada al líquid matern que li donà vida i que massa aviat l’acollí en mort entre les aigües. Una icona que viu cada dia en el pa que esmicola la Maruja per l’ocellada desitjosa de volar ben alt.

Read Full Post »

Comencem avui per l’arrel quadrada?

Read Full Post »

Older Posts »