Reinventar-se

A L’ATUR, PERÒ UN MÉS A LA FAMÍLIA

 

─Oche colega ¿Me puedes dar el agua un momento al chucho?

Eh? M’està dient que li doni de beure al gos? pensava jo, al mateix moment que tenia una corretja a la mà i el maletí a l’altra.

─Te diré la chipén, es que me estoy meando y no puedo entrar al tigre de lujo con él. En este colegio se ve gente mu refinada.

….

 

No havia sortit de la meva sorpresa, que tenia un gos que em mirava amb cara de pena lligat amb una corda tinyosa més bruta que el pal d’un galliner.

I ara, però què faig a la porta del Col·legi d’Economistes amb aquesta companyia? em preguntava perplexa.

No puc entrar a lliurar el currículum per demanar feina amb aquest gos que sembla un sac de puces. Fa un puto any que porto preguntant infructuosament a la borsa de treball per alguna feina per acabats de llicenciar i sempre rebo la mateixa resposta, la cantarella de: que si la crisi, que si les retallades, que si les reestructuracions, que si no dono el perfil, que si volen joves amb experiència, que ara no hi ha feina ni per caixera de supermercat… Però, quina experiència? Si no ens donen ni l’oportunitat de començar, és collonut! A sobre aquella “pochola”, per cert més lletja que la Rossy de Palma, m’ha encolomat el gos i no hi ha manera que torni a sortir de l’edifici. On s’ha ficat? No, si encara s’estarà xutant al lavabo.

Read Full Post »

Endevinalla de finals de juny

Si vols pots afinar l’oïda, però no caldrà per saber de què va l’endevinalla de finals de juny.

Read Full Post »

Singularitats lingüístiques

Tot fent una passejadeta, intueixo que la feina del corrector continua sent imprescindible.

 

Amb un cop en tenen prou.

 

 

 

Per llogar-hi cadires.

 

 

Us enrecordeu de Pepe Gotera i Otilio?

 

Read Full Post »

Lunch atop a Skyscraper (11 HEROIS SENSE POR A LA PRESSIÓ)

Relats conjunts ens proposa interpretar aquesta foto mítica de l’any 32.

GE Building, Lunch atop a Skyscraper, 1932

Onze homes disposats a menjar-se el món. No, no m’estic referint a onze futbolistes de fama. En tot cas, aquests últims preferirien retratar-se sobre la gespa humida i flonja de qualsevol estadi.

Els primers als que em referia també tenen, però, paral·lelismes amb els jugadors. Venien de tots els racons de la Terra per defensar la samarreta del Rockfeller Center de Nova York, un uniforme que no sentien com a propi però que no tenien més remei que vestir, el dolar és el dolar. Quan foren contractats els digueren que arribarien molt amunt i el manager tenia tota la raó. Els afirmà que la glòria era a 250 metres. La veritat pensaven és que, a peu, aquella xifra era una distància curta per una població, ja aleshores tan extensa com es coneixia a la ciutat dels gratacels.

Es tractava d’un equip molt ben conjuntat, cada peça que incorporaven, cada combinació que realitzaven era un pas més cap el cel. Estaven orgullosos d’aquella feina i eren l’admiració del poble miniaturitzat que els veia com a gegants inabastables.

Al capdavant de la construcció, l’staff directiu encarregà a Brick King Nunes i Gaspar Navarrish treure tot el profit d’aquella plantilla i assolir les més altes fites des de la seva fundació. El personal amb el que comptaven s’implicava, sense cap mena de dubte suava la samarreta a diari i els amos sabien que estaven disposats a donar-ho tot, absolutament tot, per aquella institució.

El seu compromís era tan elevat que per ells l’hora d’esmorzar no era la més apreciada i frissaven per reprendre la feina d’equip per assolir el cim. Evidentment no podem dir que fos un Happy meal aquella estona i si tenien gana, difícilment es barallarien per alguna engruna caiguda a terra. Només el nouvingut mallorquí Pere Pons Nadal s’acabava l’entrepà untat en sobrassada sense cap incident. Cosa que no podien dir els companys d’Itàlia que perdien rodanxetes de salami al buit o els argentins que pels llavis els relliscaven engrunes perdudes d’empanades criolles.

Aviat la foto d’aquells herois durant un descans començà a omplir parets de bars, premsa, tanques publicitàries… Les autoritats de l’època, uns quants escaladors entre elles, es donaven cops de colze per sortir fotografiats al costat d’aquelles estrelles; mentre que la jerarquia religiosa s’ho mirava amb recel ja que entrava en competència directa amb els seus seguidors i temien perdre clientela per transvasar-se en direcció a les futures catedrals del futbol.

Read Full Post »

Viatge entre tangos i relats per La Createca

Què passaria si a un cordobès d’Argentina no li agradessin els tangos, les empanades i el futbol?

Què passaria si a un català de can Fanga tampoc li fessin peça les sardanes ni les calçotades?

Potser haurien aterrat a l’Eixample sota la mirada atenta d’un jove historiador de Sants que certificaria fets inversemblants com una estesa de flors “No me olvides” on dècades enrere es van enterrar llibres compromesos sota la Dictadura militar o el d’un genocida eslau reconvertit en violinista músic de metro.

Què passaria si els tòpics de les lletres dels tangos es posessin de cap per avall? Què passaria si Woody Allen fes una fugaç actuació al clarinet a la Createca? Què hagués estat de Gilda, si Rita Hayworth hagués emigrat a Sevilla, ciutat de naixença del seu pare?

Ningú sap com va néixer ni on arribarà, però el Tango de la Línia groga segueix un trajecte sota la ciutat fent d’escenari d’històries impossiblement reals, de tragèdies, passions, amors i records de viatgers amb espontània música de fons i la llibreta dels narradors.

 

 

Read Full Post »

El somni d’un bosc

 

Miratge al bosc

a escala de somnis,

motor d’infants.

Read Full Post »

Línia groga a la Createca a ritme de tango

El divendres 14 de juny a les 19’30 hores el local barceloní La Createca acollirà la lectura de relats curts a dues mans. Acompanyat a la guitarra per l’Agus Giralt que posa accent de músic de metro, el Marcelo Bailone i jo iniciarem la narració de relats curts des d’Argentina fins a Catalunya.

Amb el rerefons del món del transport, milongas, imatges,relats i tangos us conviden a compartir aquest viatge amb nosaltres.

Read Full Post »

Finalista i guanyador Concurs TMB Online 2013

Enguany el poeta de can Fanga ha guanyat la 7a edició del concurs TMB de Sant Jordi 2013.  A la modalitat poètica titulada Salvador Espriu he fet un viatge a cavall entre l’obra espriuana i el metro que passava diàriament sota els fonaments de l’edifici on vivia a Gràcia.

Metro sota la casa del poeta Espriu

   

Al pas rabent i pressentit del metro,
Senties, naixent des de sota dels Jardinets,
una lleu tremolor que s’alçava fins els murs,
del teu retrobat pis centenari de Gràcia.

Venia dels túnels, en ràfegues d’aire clos,
una sedimentada olor del passat.
Rebíem sotracs de llum i de tenebra,
la raó durant l’espera a l’antiga andana.

Obstinat, des de casa espigolaves mots.
Servaves paraules, noms i records als llavis
que maldaves per revifar i salvar:
Catalunya, Fontana, Drassanes…

A cada estació, llavor en vers,
plantaves dos xiprers verds.
L’un ens feia nova benvinguda
L’altre hi donava un darrer adéu.

A la nit, dormint a cotxeres, etern?
manava el silenci i la solitud.
Amb això, el dit girava pàgines,
decadents i marcides de la pell de brau.

Tornava a ressonar de matinada,
el primer tren obrint en badall la foscor al dia.
Mentre a dalt, tancaves els ulls
a una, encara, pressentida ronda de por.

A la porta de Gràcia ha passat el temps
a recer d’antigues parets arrelades.
Al capvespre, rere el teu rostre adust,
al fil de la memòria, somriu la ciutat.

Lliscava per antics rials i rambles.
Com un fil, des de la Riera de Vallcarca,
per Diagonal fins el mar, feia camí.
Ara el metro, per raïls, ens retorna la cançó.

Lluny, sona esmorteïda la greu campana
que t’acompanyà els darrers anys fins a Sinera.
A sota, una jove tirallonga de vagons
ressegueix submergit el batec de Lavínia.

Lavínia  / 09/04/2013

Read Full Post »

Esquís entre boires

Esquiar l’1 de juny té els seus avantatges i els seus inconvenients. L’estació cerdana de Porté Pimorent en la seva lluita per evitar el tancament va obrir els dies 1 i 2 de juny les pistes, aprofitant una estranya primavera més freda de l’habitual i amb neus abundoses.

La paella no la vaig trobar, i això que era gegant. Tampoc estic segur si de fons sonava la mítica balada de Sangtraït: Somnis entre boires. Però aquí la teniu per escoltar-la des de la comoditat casolana.

Read Full Post »