Que la pera de Puigcerdà ha tingut gran anomenada està fora de tot dubte. Però el present és una mica més trist. Pereres abandonades i nius de brutícia en ple centre urbà. Un final trist per un producte que va ser molt apreciat pels bons paladars, però gens per la globalització.
Aquest és el lamentable aspecte que ofereixen antic horts de Puigcerdà, a la Baixada de Sant Bartomeu
La solució a la 8a endevinalla de Cerdanya és “La Comuna de Puigcerdà” , llibre escrit per Rafel Vallbona. El rerefons d’aquesta novel·la s’ubica a la Puigcerdà dels anys 1936-39 durant els quals i en plena Guerra Civil es va establir un poder anarquista anomenat Comuna. El principal dirigent va ser l’anomenat Cojo de Màlaga i es va recolzar en els obrers de les colònies i mossos de granges. El nom Comuna també es refereiz a l’experiència que va haver a París durant la Guerra franco-prussiana del segle XIX
De totes maneres la fotografia ubicada prop de l’estany de Puigcerdà ens dóna una pista; el rètol indicant els lavabos, la popular comuna catalana. L’altra pista és si encertàveu és : Enhorabona, que rima amb el cognom de l’autor, Vallbona.
Aquesta vegada l’endevinalla és literària. Amb el fragment del llibre que transcric i la fotografia és més que suficient per saber a quin llibre m’estic referint. Aquest cop no hi ha premi, però si encerteu enhorabona.
La solució el 31 de març
Al mas Rossell tothom va marxar per por de les represàlies. Els pares i els oncles d’en Bartomeu van passar dues nits vivint al ras a l’estació de la Tor de Querol, amb temperatures sota zero. Anaven poc abrigats i no tenien gairebé res per menjar. Al segon dia els van donar un plat de sopa on només hi havia aigua bruta i els van instal•lar en uns vagons de bestiar aturats en una via morta. Com tanta gent, l’endemà la mare va agafar una fortíssima febrada que a penes li podien estabilitzar posant-li neu glaçada al front.
Fa alguns estius passejant per la Balsaroneta ( centre històric de l’Alguer ) vaig veure unes turistes italianes que, davant d’una placa d’un carrer, deien amb to contrariat i despectiu que estava escrita en espanyol.
Fa un parell de dies a un gendarme retirat li va cridar l’atenció que cinc persones parlessin un espanyol estrany mentre compraven a un supermercat del sud de París. Per la seva formació en la religió republicana francesa tot el que no és llengua d’estat és patuès i, per tant, una manera estranya de parlar la LLENGUA, la de França o la de l’estat veí.
A vegades tinc la sensació de que la meva llengua, a més de no tenir nom, és com l’aigua: transparent, inodora, insípida i, també, invisible i insonora.
Quan resulta que parlem una llengua que no té nom, no està de més recordar els versos de Salvador Espriu:
Et vaig veure al cafè…. Et cercava entre un bosc de taules de marbre i cadires de forjat. Movent-me pas a pas sobre el tauler d’escacs que trepitjaven els peus. Avançava: salt de cavall, diagonal, recte fins instal·lar-m’hi, com torre, al racó lliure.
Davant la tassa de cafè, aixecava l’esguard: mil veus, mil móns creuaven en caòtiques direccions.
Et trobaria avui o em planyeria de no saber-te?
Mil voltes buscant fora sense pensar que sóc davant l’escac i mat .
Aleshores, abaixo la mirada i, ara pla, a la lluentor de la negror líquida es reflecteix el més important: tu mateix.
De l’àlbum fotogràfic de l’Adriana n’ha sorgit una cara somrient que ens mira com desitjant-nos un feliç any 2010.
Probablement les “elèctriques” no se la van mirar. Segons els seus desitjos pel 2010 ens han fet passar de la blancor del paisatge a la vermellor de galtes de l’emprenyada. Malgrat tot, que no ens facin perdre el somriure!!!