El Greco, 1567, La curació del cec
Unes ombres allargassades i fantasmagòriques el seguiren per sempre més després de la miraculosa curació. La sort, al contrari del que es pot pensar, li canvià de soca-rel, en creuar-se amb una massa enfervorida que acompanyà el Messies a la seva presència.
Fins aquell dia, com a cec endeví, es guanyava la vida més que de sobres. Tirèsies era considerat el número a la seva especialitat, amb permís de Calcas. La seva habilitat d’endevinar el futur superava tot el ventall de tarots, endevins i cartomància diversa. No cal dir que impostors, tafurs i vividors de l’atzar eren posats en evidència només badar boca.
Des del moment que recuperà la vista, en dues fases, les coses es torçaren. No entrarem ara en discussions bizantines per valorar la nova senda que ha triat per guanyar-se les garrofes. El Greco Tirèsies ha adoptat el lema, a viure que són dos dies, justificant-se dient que ja fa molt que la ballem.
Així doncs, perduda l’àuria d’endeví infal·lible, el seu mite s’ha anat esvaint. Només els records d’infantesa corrent pels carrers cretencs de Candia, alerta, no confondre amb Gandia, li porten intermitent inspiració per la nova singladura pel món de la cançó. Sobre la passada, breu i tempestuosa relació amb Mikis Theodorakis no hi ha res a comentar. Ara, perduda la condició de mite de l’endevinalla, la trista figura manierista no és més que un gris lletrista de Las Grecas. Després del popularitzat Sagapo, ningú negarà que l’Achilipú s’ha convertit en un himne del ric folklore ibèric, mentre que ell, ànima real de la cançó, ha passat a un discret segon pla lluny del pedestal.