Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Castellers’

Mans,

múscul baster,

fosa de dits i canells.

Trèmol creixent, nervi d’acer.

Dents serrades i retines enlluernades.

Enardides gralles, en peu de pau , alcen rabent

bruses de grisa  escorça,  en bellugadís ascens ple d’ardidesa.

Sabrà l’arrel, cor en batec, que només una mà, aleta menuda, acaronarà el cel.

(Borinots de Sants)

mans unides

Al mateix escenari on altres cops la força i la unió feien assolir les més altes cotes, es torna a fer la marató 2014 a Sants. La plaça d’Osca també s’omplirà el diumenge 14 amb la poesia del Col·lectiu d’Artistes de Sants, en col·laboració amb la Marató per sensibilitzar sobre les malalties del cor..

Anuncis

Read Full Post »

ETERNA RIVALITAT

A mida que s’apropaven les eleccions municipals, la seva figura augusta emergia per entre un mar de mediocritat. Una presència que es multiplicava, fos durant les festes de Santa Tecla o a una exhibició castellera a l’Arena Plaça. Pels que seguien la imparable trajectòria, no donaven crèdit al do de la ubiqüitat, del que sembla que estava dotat.

Segons testimonis fiables, a la mateixa hora se’l veia a l’arena de l’amfiteatre, fent-se una paella al Serrallo amb els de la confraria o prenent-se un vermut sota la muralla amb el món cultural.

El candidat tarragoní, que començà la cursa amb el desavantatge que li donava provenir del llinatge Gaudí-Bartrina, no tingué cap problema per fer un avançament espectacular per la dreta i per l’esquerra a les desorientades candidatures ciutadanes.

Home de paraula vibrant i verb esmolat, pujà a les enquestes i sondejos de tota mena. No tingué cap problema en omplir l’estadi durant l’acte final de campanya. El poble de la Imperial Tàrraco superà amb impaciència els discursos previs de farciment. La seva veu i presència ompliren l’estrada. Estava fent un gran paper, se’n sortia airós, el programa discorria amb total seguretat.

Quan ja l’acte arribava a la seva fi, l’ombra allargada del general Prim se li creuà als pensaments. Aquell fet, imprevisible, provocà que acabés el discurs amb un abrandat “Visca Reus!”. La consigna final provocà un estrip considerable a la butxaca on s’havia ficat el públic, per on perdé a cabassades la credibilitat que havia acumulat entre els oients i seguidors.

Read Full Post »

Ho portem dins

Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!

Vam volar pel món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!

I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè sé que és millor!

(Fragment de Perquè vull d’Ovidi Montllor)

Read Full Post »

Tens un racó dalt del món ens proposa ja el 260è joc literari.

Amunt!

Dissabte a la nit havia anat a dormir amb els nervis a flor de pell. Havia tingut una agra discussió amb el seu marit sobre reptes impossibles en moments inoportuns.

La proposta d’un castell de gamma extra era una idea forassenyada per aquella colla novella a la primera divisió del món casteller. Ningú gosà portar-li la contrària durant l’entrenament final, fet que es podria deure a una barreja d’il·lusió amb un respecte gairebé reverencial vers el cap de colla. Ell insistia en els darrers detalls tot assegurant que no tenia els cabells blancs per casualitat. Aquest fet, però, no tenia res a veure amb l’onada de fred que hi vivien i una gran nevada tardana a prop del litoral.

Sortí de casa aquell diumenge 8 de març amb la roba adequada per a aquella diada, era una ocasió molt especial i sentia que aquell dia podia assolir una fita històrica, malgrat totes les pors i entrebancs. En notar l’alenada glaçada un cop posat el peu al carrer, es puja la faixa que li feia servei com a bufanda, mentre el baf li pujava galtes enlaire.

La música de gralles i tabals penetrà d’una manera desgradable, com una marxa guerrera, fins el seu cervell. En un gest reflex es pujà la faixa fins els seus cabells, els quals notà embullats tot recordant espantada que no s’havia fet la cua.

A mida que avançava la jornada, la tensió es dibuixava al seu rostre cansat. La música de fons retrunyia dins el seu cap com un obstinat tabal. El fred gratava la seva pell. Davant per davant,  només veia rostres tensos i desencaixats, colrats pel temps i la lluita desigual. Si girava la vista vers companys d’altres colles, uns brivalls altres borinots, es notava blanc de mirades que la incomodaven. Els seus pensaments eren flaixos que l’enlluernaven, que no podia controlar i que cada cop la feien sentir-se més bloquejada.

A les seves espatlles s’acumulava i creixia un pes que l’omplia de neguit i l’impedia aixecar l’esguard, tot per veure el cel.

El seu cos feia temps que havia ja perdut la vergonya, però aquest cop després de ser masegat, magrejat per pits, anques  i malucs, sentia que no podia treure’s de sobre les mans de jovencells homes que la utilitzaven desitjosos per escalar i enlairar-se per sobre seu. Sentí molt fred als peus, com si caminés per glaçades pedres de tartera. Llavors una glopada de fred li recorregué l’espinada entrant els seus sentits en col·lapse.

La torre humana perdé estabilitat.

El seu marit cridava fora de si,  tot veient el desastre anunciat. Els seus crits començaren a sentir-se llunyans. Al mateix moment que ella sentia els seus pits alliberats de les mans que l’havien masegat  sense descans, al seu voltant un munt de cossos feien llenya amb gran aparatositat.  Entre un munt  de blaus amuntegats i dibuixats sobre cares i extremitats,  ella era l’única que, impol·luta, alçava els braços somrient i eufòrica. No li feia res tenir els peus nus sobre el terra glaçat de la plaça.

El seu marit, amb els cabells blancs, però ara de punta, feia estona que havia deixat de donar ordres i restava mut i petrificat. Com a cap de la colla castellera, no entenia com un pilar ferm es desfeia, com castell de sorra,  i feia llenya just abans d’acaronar la glòria d’un 4 d’11 amb folre i manilles, per primer cop a la història de la colla castellera, Els Grapons Grimpaires de Can Fanga.

Després d’una estona que semblà una eternitat anà cap a ella encès. Li clavà una bufa, que a ella li semblà pessigolles; llavors començà a sacsejar-la mentre li deia:

Desperta, dona. T’has caigut del llit i et constiparàs. D’aquí una estona ens hem de llevar i a plaça has d’estar al cent per cent.

Read Full Post »

Castellers de Vilafranca

Pluja, pinya, “autoritats”, senyera, rellotge….

Read Full Post »

Les festes populars catalanes d’arrel tradicional tenen un nou enemic. La SGAE? La globalització? La crisi? El Tribunal Constitucional? Una decadència inapreciable? La corrupció?

Doncs potser tots aquests interrogants en diferent grau es poden respondre amb un sí, cada un d’ells posa el seu granet de sorra. Però res a veure amb un nou tsunami que ha trobat la seva placenta en la indignació i que ha donat les últimes fuetades a les festes barcelonines de Santa Eulàlia.

Difícilment podem trobar precedents que els balls populars rebessin aquestes escridassades i menyspreu. Josep Pla hagués definit la situació com a manicomial. Perquè així ho és quan els seguicis de gegants i geganters van rebre patacada. Mentre les autoritats municipals feien el seu paper  ben tranquil·les  amb la roba de teflon , la que tot li rellisca.

Manuel de Pedrolo clamaria que una part de la massa ha perdut el criteri de pensar individualment i ha perdut el nord de saber on viu i com ha arribat al dia d’avui. Perquè això és el que va passar quan la cerimonial , emotiva i reconeguda Patrimoni de la Unesco  Moixeranga d’Algemesí sonava,  mentre alçava una torre de valencians i els crits de : Vergüenza , es un circo i d’altres, dificultaven i posaven en perill l’estabilitat de la torre.

En sentir aquells brams m’ha vingut al cap la cançó:

Sóc d´un pais, que de cert ve d´antic. 
Que ha passat molt de temps oblidat i oprimit. 
Sóc d´un pais on de la por se´n diu seny 
Que camina un pas endevant i dos enrere. 
Sóc d´un pais que es desfà a poc a poc. 
I entre il.lusions i frustacions malda per sortir endavant. 

Sóc d´un país que poca gent coneix, 
que ell mateix es manté anònim i indecís. 
I li fan mal els atacs i la hipocresia 
d´aquells que se n´omplen la boca parlant, 
i tenen un preu per la seva integritat. 
Mai he cregut que per ser d´un país, 
fos necessari demanar permís. …

JO SÓC D´UN PAÍS, SÓC DEL MÓN (Francesc Ribera “Titot”)

…. ni perdó, només faltaria.

Cròniques de Barcelona de Guillem Carbonell

Read Full Post »

Acaronar el cel

Ho portem dins.

Mil vegades caurem, mil vegades ens aixecarem.

Els marrecs es fan grans lluitant fins el final.

Fent pinya , i  no sols, assoleixen les més altes fites.

Marrecs de Salt

Orgullós de Salt

Altres posts

Acaronant el cel

3-de-8-amb-folre

Read Full Post »

Older Posts »