Tens un racó dalt del món ens proposa ja el 260è joc literari.
Amunt!
Dissabte a la nit havia anat a dormir amb els nervis a flor de pell. Havia tingut una agra discussió amb el seu marit sobre reptes impossibles en moments inoportuns.
La proposta d’un castell de gamma extra era una idea forassenyada per aquella colla novella a la primera divisió del món casteller. Ningú gosà portar-li la contrària durant l’entrenament final, fet que es podria deure a una barreja d’il·lusió amb un respecte gairebé reverencial vers el cap de colla. Ell insistia en els darrers detalls tot assegurant que no tenia els cabells blancs per casualitat. Aquest fet, però, no tenia res a veure amb l’onada de fred que hi vivien i una gran nevada tardana a prop del litoral.
Sortí de casa aquell diumenge 8 de març amb la roba adequada per a aquella diada, era una ocasió molt especial i sentia que aquell dia podia assolir una fita històrica, malgrat totes les pors i entrebancs. En notar l’alenada glaçada un cop posat el peu al carrer, es puja la faixa que li feia servei com a bufanda, mentre el baf li pujava galtes enlaire.
La música de gralles i tabals penetrà d’una manera desgradable, com una marxa guerrera, fins el seu cervell. En un gest reflex es pujà la faixa fins els seus cabells, els quals notà embullats tot recordant espantada que no s’havia fet la cua.
A mida que avançava la jornada, la tensió es dibuixava al seu rostre cansat. La música de fons retrunyia dins el seu cap com un obstinat tabal. El fred gratava la seva pell. Davant per davant, només veia rostres tensos i desencaixats, colrats pel temps i la lluita desigual. Si girava la vista vers companys d’altres colles, uns brivalls altres borinots, es notava blanc de mirades que la incomodaven. Els seus pensaments eren flaixos que l’enlluernaven, que no podia controlar i que cada cop la feien sentir-se més bloquejada.
A les seves espatlles s’acumulava i creixia un pes que l’omplia de neguit i l’impedia aixecar l’esguard, tot per veure el cel.
El seu cos feia temps que havia ja perdut la vergonya, però aquest cop després de ser masegat, magrejat per pits, anques i malucs, sentia que no podia treure’s de sobre les mans de jovencells homes que la utilitzaven desitjosos per escalar i enlairar-se per sobre seu. Sentí molt fred als peus, com si caminés per glaçades pedres de tartera. Llavors una glopada de fred li recorregué l’espinada entrant els seus sentits en col·lapse.
La torre humana perdé estabilitat.
El seu marit cridava fora de si, tot veient el desastre anunciat. Els seus crits començaren a sentir-se llunyans. Al mateix moment que ella sentia els seus pits alliberats de les mans que l’havien masegat sense descans, al seu voltant un munt de cossos feien llenya amb gran aparatositat. Entre un munt de blaus amuntegats i dibuixats sobre cares i extremitats, ella era l’única que, impol·luta, alçava els braços somrient i eufòrica. No li feia res tenir els peus nus sobre el terra glaçat de la plaça.
El seu marit, amb els cabells blancs, però ara de punta, feia estona que havia deixat de donar ordres i restava mut i petrificat. Com a cap de la colla castellera, no entenia com un pilar ferm es desfeia, com castell de sorra, i feia llenya just abans d’acaronar la glòria d’un 4 d’11 amb folre i manilles, per primer cop a la història de la colla castellera, Els Grapons Grimpaires de Can Fanga.
Després d’una estona que semblà una eternitat anà cap a ella encès. Li clavà una bufa, que a ella li semblà pessigolles; llavors començà a sacsejar-la mentre li deia:
—Desperta, dona. T’has caigut del llit i et constiparàs. D’aquí una estona ens hem de llevar i a plaça has d’estar al cent per cent.
Read Full Post »
PRESENTACIONS
11 de juny Vermut literari al BARRA LLIBRE (Sants- Plaça d'Osca/Carrer de Riego)
LÍNIA GROGA, un batec sota la ciutat
POESIA TMB ONLINE
ÀLBUM FOTOGRÀFIC CERDÀ
Regal de la Carme
La Cerdanya des de Can Fanga 