Relats conjunts ens proposa interpretar el moviment inquietant d’aquesta onada.

Ivan Aivazovski, 1850, La novena onada
El vell Katsushika destrossà l’habitació en rebre la noticia.
Dues puntualitzacions:
La primera, no ens ha de sobtar la iracunda reacció en veure la pintura impressa a un noticiari d’art.
La segona, més pràctica, les cases dels artistes japonesos eren fetes de lleugers llistons de fusta amb separacions i portes corredisses de paper.
Per tant, per a fer una destrossa així, no calia ser un Godzilla ni cap monstre post nuclear sorgit del mar. Com en el cas que ens ocupa, encara que fos un vell pintor al límit de les seves forces, va poder ser el braç executor de l’enderroc.
Però no ens perdem en detalls, l’autor de la gran onada de Kanagawa estava indignat. En fer els motlles de les vistes del Mont Fuji ja li havien garantit que se’n farien milers de còpies exclusives. També, el fet que la seva obra fos mirall d’inspiració per a artistes tan « a la page » com els francesos donava una pàtina de lluentor al just orgull i ens atreviríem a dir que una moderada vanitat que posseeix un artista…
El que no estava blindat al contracte comercial era la possibilitat d’un clamorós plagi de la idea a terres russes. No se sap com, l’artista eslau se’n feu amb l’estampa durant la singladura en vaixell per aigües del Pacífic i del Japó se n’emportà una vaga imatge marinera del que seria l’obra més coneguda: La novena onada.
Tornant la mirada a un ja ancià Hokusai, els anals de la historia diran si això no fou la llavor d’una posterior guerra ruso-japonesa a finals del segle XIX.
Read Full Post »