Un home qualsevol

Any 1985 , el cantant irlandès Christy Moore va publicar la cançó A ordinary man a l’àlbum del mateix nom. L’adaptació al català és de la meva collita.

Sí, sí, ja sé que la cançó té molts anys… o no, vosaltres direu.

Sóc un home normal, res especial res magnífic.

He hagut de treballar per mi mateix.

Bé, mai he demanat massa, era feliç amb el que tenia.

Suficient per mantenir casa i família.

Ara diuen que els temps són durs i m’han lliurat la carta d’acomiadament.

Ells diuen que no hi ha feina on vagis.

Quan soni el xiulet les portes finalment tancaran.

Aquesta nit enderrocaran la fàbrica.

Llavors ells deixaran caure alguna llàgrima.

 

Mai vaig faltar ni vaig fer vaga per un salari millor.

Durant 20 anys he fet el millor que podia.

Amb una encaixada i un xec sembla fàcil d’oblidar.

Lleialtat a les verdes i a les madures.

L’amo diu que li fa pena veure que les coses van a mal borràs.

Però els capitans de la indústria no li deixaran perdre.

Ell segueix portant cotxe i fumant un puro.

Segueix portant la família de creuer.

Ell no perdrà mai.

 

Ara per a mi ha estat com una cruel ironia,

ell és més ric ara que abans.

Ara m’he gastat el xec i no em puc permetre pagar el lloguer.

Hi ha una llei per al ric i una altra per al pobre.

Cada dia he intentat salvar una mica del meu orgull.

Per trobar feina i poder anar fent.

Però arreu on vaig, la resposta és sempre no,

Avui no hi ha aquí feina per ningú.

No hi ha feina avui.

 

I estic condemnat a romandre, com un home ordinari.

Com milers darrere meu a la cua.

Miro la meva dona estimada intentant sortir-se’n

Déu sap que els nens ho faran.

Ara que estem de cara davant de deixalles humanes.

Una generació bandejada.

Per molt que hi visqui no oblidaré.

M’heu despullat de la dignitat i de l’orgull.

M’heu deixat despullat.

Read Full Post »

ANIMAL DE COSTUMS (L’ARANYA)

Penjada amb puntualitat cada vesprada

d’invisibles fils fa girar la roda,

fila i desfila la vida com una parca.

Geganta a la talaia domina el paisatge.

Verd sobre verd, prada i riberal,

les quaranta tonalitats irlandeses

pengen capcotes  del seu domini.

Abans les clarors despertin els sentits,

farà d’una clivella el retir matinal,

on imaginarà aeris castells

bastits amb noves xarxes.

Observo hipnòtic des de l’ampit estant,

el seu pacient ritual  al fil de cada vespre,

ser regna de la nit

i retre vassallatge a les verdes matinades.

Read Full Post »

Homenatge a la poesia irlandesa

El poeta de can Fanga es va atrevir a entrar als clubs poètics irlandesos. A molts pubs, a més de tastar Guiness i altres pintes, també hi  trobem sessions setmanals al Poetry corner. A la segona sessió al White House de Limerick, ja era presentat pel Master of Cerimonies com l’amic poeta de Barcelona.

Aquí us deixo amb el poema homenatge a la poesia irlandesa, traducció inclosa de l’anglès al català.

THE LONG WAY RUNS AWAY TO GALWAY
Shamrock leaves are trembling

when together we leave Limerick.

All forty greens paint the landscape

grass, bushes, trees, even fences.

But nothing compares to the expectation

until we reach the seven woods.

Upon its sources sing streams and springs,

on the limestone they slip sparkling till the pond.

Embracing old trees, the wild berries climb

to move, over the turloughs, a glimpse.

Looking there the mirror in the Coole

Bewick and Whooper swans flutte their wings.

As Lady Gregory and Yeats saw

eighty years ago their feelings were flighting

and their hearts had been beaten

by the beauty.

Poesia que podem traduir com:

EL LLARG CAMÍ ESCAPANT A GALWAY
Fulles de trèvol estan tremolant

quan junts deixem Limerick.

Tots el quaranta verds pinten el paisatge

herba, arbustos, arbres, inclús tanques.

Però res es compara a l’expectativa

fins que no arribem als Set Boscos.

Sobre les seves fonts canten corrents i rierols,

sobre el travertí llisca escumejant fins el bassiol.

Abraçant vells arbres, els esbarzers s’enfilen

per a fer, sobre els estanyols, una mirada.

Mirant per sobre del mirall a Coole

Cignes de Bewich i de Whooper mouen les ales.

Com Lady Gregory i Yates varen veure,

fa vuitanta anys els sentiments s’envolaren

i els seus cors havien estat colpits

per la bellesa.

Read Full Post »

Irish faces-Faces ar an domhan ( Cares del món 9)

Es deu tractar d’alguna ànima errant, tal vegada el retrat de l’última nissaga d’un clan gaèlic. La realitat és que noto la seva presència, fins i tot a la recòndita intimitat dels lavabos.

Read Full Post »

Curiositats irlandeses (1)

Quan els veus arribar de lluny, penses en qualsevol camió provinent de la refineria. A mesura que va passant per davant dels teus nassos, la vista se’t va al darrere ( amb moderació, of course )

La visita del president nord-americà a Irlanda ha portat una cursa heràldica, folklòrica, frenètica… per buscar les arrels irlandeses d’Obama. No cal tanta investigació, el món la balla quan comença a tocar la gaita ( Uilleann pipes).

Una gran celebritat a Dublín ( No, no, la que està a la dreta a la foto).  La cançó “Cockels and mussels” dedicada a Molly Malone és un himne oficiós de la capital. Una cançó amb final trist d’un personatge que sembla que no va existir. Venedora de peix i marisc, les maledicències la titllen de peixatera en tots els sentits de la paraula.

… i aquesta és la versió de la coneguda cançó a càrrec de Sinead O´Connor.

Read Full Post »

Poesia amb W. B.Yates

A la vora del llac Coole s’hi troba la pedra de les recitacions. Fa noranta anys sota el mecenatge de Lady Gregory molts poetes i, escriptors en general, participaren del renaixement de la literatura irlandesa. Amb un toc  de melangia descrivien les sensacions, voltats d’una natura esponerosa ( llacs, fagedes i mil boscos més, així com milers d’aus aquàtiques i fauna de boscos humits)

Fent una ràpida aclucada d’ull a aquella època de la literatura romàntica, el poeta de can Fanga emulà l’obra de W.B. Yates   amb una poesia per a l’ocasio The long way runs away to Galway ( que seria, si fa no fa, el llarg camí  escapant a Galway)del que tindreu aviat la versio en català.  La lectura es repetí al raco de la poesia del pub White House de Limerick.

Go raibh maith agat  Moltes gràcies

Read Full Post »

TRÈVOL IRLANDÈS

Quina sort! Trobar un trèvol de tres fulles.

Perduts en obstinada recerca d’un de quatre,

oblidaren escoltar el naixement de tantes coses.

Oblidaren sentir la respiracio matinal de la terra

condensada en timids i tremolosos brins d’herba.

Oblidaren tastar els mil i un sabors

sedimentats en planera saviesa

al caliu de tantes cuines pacients.

Oblidaren abraçar la terra,

tot per sentir  a la pell

els copets ritmics

del batec de la terra.

Quina sort trobar cada dia

 un trèvol de tres fulles

i acollir de nou, sobre el verd de l’esperança,

cada primigeni raig de llum.

Read Full Post »

La poesia entra a la Casa Blanca

Un dels racons més interessants de Limerick és el racó dels poetes. Està situat al pub White House i a més de servir el que és tradicional a Irlanda … , permet vetllades literàries obertes. D’una banda amb el poeta anunciat i, d’altra, tothom és lliure de recitar, en qualsevol llengua també.

El poeta de Can Fanga va recuperar per l’ocasió un poema de Sant Jordi, de pas explicà el significat d’aquesta Diada i va fer una recitació en Català i Anglès. També, s’oferi a fe-la en gaèlic el proper cop…

Sí, sí, a mi l’escenari també m’impressionava.

Punxes de cotó

A les companyes de feina

Viatgem amb les paraules

I amb elles acompanyem:

Infants, quitxalla i jovencells.

Sabem,

No hi ha rosa sense espines

Quan el premi  és la flaire

S’han tornat punxes de cotó

Quan la paraula s’ha tornat color

Als ulls veig l’encís de la lluïssor.

COTTON THORNS

We travel with the words

and, with them accompany

kinder, children and youngers.

We know.

Every rose has a thorn

When the prize is the fragance

they have become cotton thorns.

When the words has become colour

in the eyes I can see the shine.

Read Full Post »

Retorn a la Universitat

Era un dia gris, semblava que aniria a ploure immediatament o, tal vegada, que la nit, per molt al nord que fos, cauria a plom sobre els edificis deserts.

L’entrada al campus amb l’autobús li recordà les pel.lis americanes, només que aquesta vegada el que arrossegava la maleta era jo i, al contrari del què passa sempre, l’escena no s’anava engrandint mentre la càmara hi pujava, la música de fons sonava i grups d’estudiants per les escales, bancs i porxades miraven el nouvingut amb rialletes, mirades envejoses i gestos indiferents.

Read Full Post »

Haikú galego

Servar l’essència

alçada des de segles

clavada a terra

Hórreo al pati de l’escola de la Colexiata del Sar

Read Full Post »