L’escalforeta de Les Falles

La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures…

Els protagonistes del vídeo, no només els que canten, han fet i fan molt per dignificar el país.

Que la cremà ens torne el somriure.

 

Read Full Post »

Vull un país que llegeixi més

Vull volem un país que llegeixi més

Sense lamentar-se de res, passant pàgina a pàgina calmadament, acaronant el teclat o resseguint suaument amb el dit la pantalla.

(Idea recomanada per a totes les edats)

Read Full Post »

JOVAN, QUEDEM AL ZURICH?

Un grup de blogaires demanen ànimes per fer un projecte literari que té com a nexe d’unió el Cafè Zurich de Barcelona. A més, és l’article 800, qui ho hagués dit.

Fotografia de Uly Martín (el país.com)

Una brisa primaveral pujava Rambla amunt des del port. Quan arribava davant la terrassa del Zurich, xiuxiuejava refrescant a cau d’orella i s’aturava amb calidesa expectant al punt de trobada.
Seiem a la terrassa o potser vol un lloc més discret, apartat de mirades indiscretes?  Aquí podem quedar a les terrasses sense por a que una sirena buidi en segons el bullici del carrer, sense esperar la caiguda d’un obús que volatilitzi en dècimes de segons la convivència que amb tanta naturalitat s’havia bastit, sense distreure’ns pel pas apressat d’un comboi militar que va a tapar forats al front proper…
Abans de la seva arribada, una frase es belluga pels meus pensaments: L’educació construeix Bòsnia i Hercegovina. Una sentencia que adquireix molt més sentit sabent qui és la persona que dirigeix una associació de nom tan explícit.
Entre la gentada que puja i baixa per la Rambla o que bada a Canaletes es retalla una silueta tan estrangera com coneguda per mi. Ve cap a nosaltres amb gest distret i passes calmades. Gairebé fa un pam més que molts de nosaltres, llatins d’estatura modesta. Els cabells blancs, nobles, sempre ho han sigut de blancs? Pentinats amb estil tradicional, a l’eslava, cap a la dreta i un pèl desmanegats faci o no faci vent. Lleugerament esbullats com si s’acabés de treure una gorra, militar quan les circumstàncies obligaren i civil quan el fred que baixava de les muntanyes s’havia instal•lat als cors.
Una gorra que es treia amb humilitat durant les seves mil i una visites hivernals a escoles, llars d’acollida, camps de refugiats, sempre buscant un raig d’esperança en les mirades infantils. Allà, no només hi portava llapis, llibretes i llibres, sinó que era tot un material escolar que donava renovades esperances en la capacitat que té l’escola de construir, de fer renéixer el somriure, de fer llum en la foscor…
A Barcelona la seva presència passava desapercebuda, tot i la història d’amor que naixé als 90 entre Sarajevo i el meu país petit.
Un somriure seriós, rere una mirada profunda als ulls clars. Una encaixada, uns mots de benvinguda en serbo-croat i francès. Unes ràpides presentacions. Potser vols un lloc més discret. Aquí mateix, això m’ho heu fet sentir com a casa meva quan allà anaven mal dades. Ben a la vista, on batega el cor de Barcelona. Així doncs, ens quedem aquí, anem a seure a la terrassa del Zurich.
Un espai on el cafè uneix mil i una visions universals. Converses i complicitats al voltant d’una tassa. No és ni París, ni Roma, ni Viena… només aquí, al Zurich, el sucre endolceix les amargors.
Parlem de projectes, de bases per a construir la pau, de cooperació, de com desenvolupar un país des de les aules…
La conversa no pot defugir en el meus pensaments la seva biografia, tots en som hereus del nostre passat, però lliures de saber què fer amb la seva herència. Davant meu una llarga carrera militar es condensa en una figura reinventada que creu com a prioritat social en l’escola i en el suport als més desfavorits. Dirigir la defensa en un llarg setge sobre Sarajevo no és més difícil que construir un nou país sobre les bases d’una escola renovada.
Acompanyem el comiat amb records als més propers, somriures que acompanyen algun punt de melangia.
Vol anar Rambla avall, badar per un passeig multicolor. No et perdràs? De més difícils me n’he sortit. I sap molt bé de què parla.

PD.15 anys més tard de quedar al Zurich, Jovan Divjak l’exgeneral bosnià d’origen serbi, rebria al Parlament de Catalunya, el premi Constructors de Pau, concedit per l’Institut Català Internacional per la Pau, al 2013.

 

Read Full Post »

Nou curs escolar ( un pèl complicat)

Encara que ens les posin difícils, endavant que no ha estat res.

Qui comença amb mi?

 

Read Full Post »

Qwerty, retorn al passat (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa utilitzar aquesta mítica màquina d’escriure.

Una filera per sobre la mà esquerra, Wert vigilava les pulsacions. La blogaire emprenyada maleïa l’alfabet i el diccionari de la seva pròpia llengua, si hagués moltes més paraules que tinguessin Wes, no només el perdria momentàniament de vista, sinó que també podia ficar-li el dit a l’ull.
Amb una certa contradicció de sentiments, encara recordava amb nostàlgia els campionats de mecanografia en els que havia participat. Trobava a faltar el repic del teclat contra la cinta de tinta martellejant els fulls i el calc que deixava una còpia en una tinta blavosa sobre un altre full. El dringar de la campaneta del final de la vora del marge era música celestial i la palanca, per canviar de línia i fer córrer el carro, donava un cert aire del moviment de les filatures on havien treballat els seus pares.
A les converses de cafè polemitzaven sobre les prestacions de les Olivettis, Remington, Olimpya o Canon. Les secretàries eren les pilots d’aquells circuits de fórmula 1 de les oficines. Però la blogaire, a la què ens hem referit abans, no va caure en la competitivitat de la que algunes companyes no es podien deslliurar. Inclús de vegades abans de jubilar-se les provocava deixant escrites cartes a mà sobre la safata de correspondència.
Malgrat tot, les seves habilitats no se li pujaren al cap
Acostumada al treball en el que no s’havia de pensar, sentia un neguit molt gran quan alguns ministres volien tornar sense vergonyes al passat. Només que ara ho disfressaven amb avenços tecnològics que no només volien tornar als museus els vells teclats, sinó anorrear l’esperit crític i lliure pensador. No volia per a les futures generacions l’educació que va tenir ella. El màxim objectiu havia estat complaure els càrrecs superiors i no ser més que un gerro de flors amb habilitats de secretariat. Però els anys li donaren una altra perspectiva, a la vegada que la llum s’apagava a poc a poc, la lucidesa lluïa com mai al seu cap. Se sentia cada cop més incomoda amb la creixent confusió de normes i llei de la selva que esdevenien tota una.
Pitjà la tecla amb determinació, com si volgués conjurar els mals esperits del passat que volien apropiar-se del present i envià la sol•licitud de participació a les jornades de renovació pedagògica de la localitat.

Read Full Post »

Informe trepitja

L’educació per terra? No, qui ens representa a Ses Illes.

Quan de trepitjar raïm se’n fan informes en lloc de vi.

Amb la canço dels Lax’n Busto, esperem que en Roc, trepitgi fort…

serà advocat, artista, o potser un bon conseller que sàpiga que Pisa és una ciutat.

Read Full Post »

Nivell cultural

Els darrers informes sobre el nivell de comprensió a Espanya són preocupants.  El ministeri d’Educació, el que impulsa la llei Wert,  responsabilitza d’aquests mals resultats la llei Orgànica General del Sistema Educatiu del 1990 i a la Llei Orgànica d’Educació del 2006. No fan, però, cap referència als sobrats coneixements de futbol, teleescombraries, ni molt menys a la responsabilitat dels fabricants de prestatgeries….

Amb la moda que va fer furor durant dècades de posar lloms de llibre per adornar, algun dia les botigues de mobles hauran de donar explicacions.

Estava anunciat, algú obriria el llibre i descobriria tota la veritat.

Read Full Post »

“Mestralada” a les Balears

Article en suport a l’Assemblea de docents de les Illes Balears

Mentre feia una inauguració a primeríssima línia de mar del país de Neu Lander, una marea verda omplia camps i pobles, tot acostant-se al litoral ferit per agulles grises pintades de blanc.

Els discursos per cobrir l’expedient i apressats per tal d’entaular-se prest eren confusos i poc creïbles. La música de fons fluïa per altres canals, però els rostres impertorbables rere ulleres fosques per a què no els enlluernessin cara al sol no movien ni un múscul. No eren governants de pell fina a la cara, ans al contrari.

No fou fins que, rere aquells compassos, la veu d’una ceramista verdagueriana acaronà l’illa acompanyada d’un mestral renovellador. Llavors, l’esguard enllaçat de la terra eixuta començà a notar els efectes d’una marinada refrescant que feu reverdir antigues viles adormides i finques centenàries. A mida que s’anaven desgranant els versos d’Alcover, pouats d’antigues parques que filaven entre tradicions i esperances, la pell del gran bruixot s’envermellia i apareixia, entre una barba de dies i una clenxa engominada anys 60, una sobirana erupció cutània a la què no podia frenar ni posar remei malgrat tot l’estoc de medecines de la rebotiga de ca l’apotecari.

Saben, i els dol, que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar i en inútil gest intenten salar les arrels on avui nins i al·lots, carregats de futur, aboquen la sal de nou al mar.

Read Full Post »

Les aparences enganyen

MESTRES I CARTRONS

Trobà molt sospitosa l’actitud d’aquells pobres remenant al carrer contenidors de paper i cartró. Sobretot la imatge que mostraven li trencava esquemes preconcebuts. Vestien amb certa elegància dins la informalitat de la roba de diari  i, això, li causava una certa perplexitat.

Decidí, doncs, seguir-los a certa distància per treure l’entrellat d’aquelles estranyes anades i vingudes, gairebé entrades dins del contenidor.

Amagat darrere d’un cotxe, just al costat del contenidor de la brossa orgànica,  veié com entraven el material que anaven recol·lectant dins d’una escola. Aquella destinació, a priori sorprenent, el portà a unes conclusions. Entengué que el col·lectiu de mestres havia baixat des d’un hipotètic esglaó proper a la classe mitjana fins al pou on condueix en caiguda lliure el desplomament de l’ascensor social.  Raons no li faltaven, només pensar en les retallades salarials al camp de l’ensenyament el portava a trobar lògica la necessitat dels docents d’aconseguir uns ingressos extres.

De totes maneres, encara que no les tenia totes i, sense tancar del tot el cas, se n’anà cap a casa. A mida que s’allunyava de la filera de contenidors, rumiava i rumiava, però no arribava a entendre del tot on portava aquell estrany comportament dels mestres, per moltes voltes que li donés dins del seu cap.

El fet de marxar i no romandre al lloc dels fets parant més bé l’orella, quan passaven prop seu, li impedí fer-se amb informacions cabdals a la seva investigació. Algunes provenien de fragments de diàleg, altres de paraules caçades al vol, en les quals s’hi sentia com comentaven entre ells que aquells cartrons tenien com a finalitat servir de decorat de no se sap quina setmana cultural o  festival de Nadal i de no se sap quines proves d’habilitat que havien de superar els alumnes.

Read Full Post »

Teclat antipoètic

Ho sento, d’aquí no en puc treure poesia. Ni tan sols dormint veuria clar, més aviat serien malsons.

 

 

 

 

Read Full Post »