Els tres músics ( DIÀLEG CUBISTA AMB ARESTES ARRODONIDES)

DIÀLEG CUBISTA AMB ARESTES ARRODONIDES

(Llum de sol després de la pluja entrant a un despatx)

(Pantalla Hyundai plana L705+)

(Imatge d’un quadre de Picasso anomenat Els tres músics, a un navegador Mozilla)

(La pàgina web Relats conjunts proposa un nou relat a partir d’una imatge)

ACTE 1

1917, Barcelona

(El pintor parla amb accent malagueny)

—No us mogueu, ja faig la darrere pinzellada.

ACTE 2

1921, Barcelona… encara

(Els models conversen en rus, amb traducció simultània al català. Tot i que en quatre anys ja saben el pa que s’hi dóna)

—Brrr… ja portem quatre anys asseguts en aquesta incòmoda banqueta.

—Mira que aquest pintor reconsagrat n’arriba a ser de quadriculat. “Me’n vaig a París i ara torno”. Doncs encara som aquí tocant la mateixa música i , a sobre, en lloc de fer riure  la gent pel que diem, se’ns riuen de les nostres formes volumètriques. 

—No te’n pots refiar dels artistes. De la nit fan dia i del dia fan nit. Encara estem esperant aquí asseguts amb el cul quadrat.

—I tenim per temps aquí en aquesta postura?

—Segons he sentit dir al Marinetti, passaran dècades fins que els dissenys francesos del Michelin i les galtones del Netol s’imposin creant noves rodoneses.

—Maleïts cubistes, on s’ha vist tantes formes polièdriques i línies rectes a fragments! Mira que n’arriben a ser de caps quadrats!

—Guaita, mira aquell galta-xuclada. Segur que és poeta.

—No te’n refiïs de les aparences, treballa al Moll de la Fusta i ens ve a veure cada nit a la pista de circ abans d’anar a la feina.

—Sí, és veritat, està tan colat per la trapezista que s’hi va posar un nas de pallasso i saltà a la pista. Crema tant per la Margot que fins i tot li va dedicar una marxa nupcial.

—En canvi nosaltres aquí d’estaquirots veient com el món es governat per necis i aduladors.

—Mireu, ha desplegat una pancarta!

—La partitura em tapa, què hi diu?

—Diu: “Escopiu sobre la closca pelada dels cretins”

—Ai mare. Seny, seny, jo m’amago darrere del vestit d’arlequí.

—No et pensis pas que és millor amagar-se. Nosaltres fent la Ramoneta restarem eterns cercant la impossible quadratura del cercle, mentre ens mantenen immobilitzats i emmarcats com a peça de museu. En canvi Ell, sense voler salvar ningú, serà la rauxa del vent que els músics cantaran.

Read Full Post »

VERSOS A RAIG FET

Octubre comença amb poesia.

Convidat pel Col·lectiu d’Artistes de Sants faré un recital poètic el dimarts 2 d’octubre a les Cotxeres de Sants, si véns, la segona part és oberta a tothom.

Portar una poesia a la butxaca sempre pot ser útil, mai se sap quan hauràs de fer envolar els versos al vent.

Read Full Post »

Nova endevinalla tardoral (24a)

Després de l’estiu torno amb noves endevinalles. Amb el temps de tardor una tradició ben nostrada arrenca amb força.

     

Au, vinga que no és tan complicat. Busqueu la solució i la trobareu.  😉

Read Full Post »

L’estat de les quatre vocals (253è joc literari)

Avui, en Tubau de Tens un racó dalt del món ens proposa un altre joc al blog. Hem de fer un text amb la foto, però aquesta vegada ens posa un obstacle per pensar: no podem usar la lletra i

Aquella vocal feta de palet llarg amb un puntet a sobre, va ser vetada per sempre.

A l’estat de la bombolla del totxo que esclatà, pensar era provocar. La llum es deformava al seu pas pel tel sabonós amb que algunes empreses untaven senadors, jutges, generals, consellers…

La taca s’estengué sense control a les dues bandes de la zona, tant cap a l’oest com cap a l’est. A l’oest conservaren els fados, tembé el cante hondo, perquè aquesta vocal allà no era la més poderosa, però a la zona del sud d’Europa en forma de bota sentà com un cop de puny a la panxa. Els plats de pasta foren bandejats dels menús a cases, restaurants; a part de palaus, fondes, menjadors, etc… La part bona és que ja no recorden alguns capgrossos que manaven fent jocs de mans, barrabassades, jocs d’alcova o també als que sumaven butxaques de doble fons…

De totes maneres, mesos després, que la pasta fos absent a taula mes rere mes, començà a enutjar molt els descendents dels etruscos. Quedar-se només amb cançons de Raffaella Carrà per acompanyar vermuts era més del que les seves forces suportaven.

El populatxo sudeuropeu, armat amb retoladors, feu cap a Tortosa per reclamar el retorn de la vocal denostada. Els reforços de les classes que estaven rebent tant a tort com a dret varen ser clau, a part de la paga de Nadal, no estaven per perdre més vocals tampoc.  Sort que en Tubau, responsable de la pensada,  feu marxa enrere en aquell joc; perquè el tema ja començava a semblar un malson. La vocal que ve després de la segona tornà a ser legal a la xarxa, a més del món dels blogs. Fet celebrat amb gatzara, grans festes, gresca, balls per totes les terres del sud d’Europa, sobretot, a la dels nostres germans amants de la pasta.

Read Full Post »

Ramblera (Cares del món 11)

Passejant per la Rambla una veu em cridava. No em proposava al vespre paella ni sangria, tampoc es tractava d’una parella de Hare Krishnes cantant i repartint la nova especialitat de galetes amb sabor a mandala,  ni m’oferien amb veu sibil·lant cervesa-bier…

Venia des d’una església.

Em vaig quedar de pasta de moniato tot veient una façana antiga que encara recordava la Monyos amb una flor al cap. Des de petit jo ja havia vist aquest temple, per visitar les reeixides exposicions de pessebres al soterrani, del que més tard vaig saber que era un dels pocs exemples barrocs de la ciutat comtal.

Ara bé, no m’hagués imaginat que aquella cara dura, en el sentit literal de la paraula, se m’adrecés amb paraules intraduïbles i no reproduïbles un cop li vaig llegir la boca. Aquell rostre de faccions dures em va deixar de pedra, era a mi a qui  parlava.

Read Full Post »

Aniversari Antaviana

Fent arc

el violí miola en silenci.

Amatent

rere el teló,

saltarà,

enjogassat,

des de la foscor a la lluentor

al peu d’Arlequí.

.

Dedicat al post 1300 del blog Antaviana

Read Full Post »

No vull anar a escola (252è joc literari)

Passat l’estiu en Tibau, amb Tens un racó dalt del món, torna a la càrrega amb un nou concurs, ja n’ha proposat 252.

—Au vinga, ja arribem. Dues passes més i ja hi som.

El camí des de casa fins l’escola havia estat una duríssima cursa d’obstacles. Cada cop que creuaven el carrer ho feien en el darrer moment estirant del braç mentre el semàfor feia intermitències. El pas pels contenidors va ser un via crucis, davant del de plàstic llençar l’embolcall de la pizza preferida acompanyat d’algun bífidus resultà una eternitat. En arribar al següent, el d’orgànica, va haver-se d’estar abocada malgrat la flaire vomitiva al caire del contenidor mentre llençava totes les restes que no havia menjat durant la setmana a causa del nus a l’estómac a mida que s’apropava l’inici del curs. Les converses i salutacions de carrer amb el veïnat es desfeien com un sucre tot fent estrebades del braç…

L’edifici escolar anava creixent com un gegant davant dels ulls  a mida que s’apropava i  feia l’efecte que era un monstre afamat que no pot parar de menjar carn tendra.

—Va, al final del dia ja em diràs que tot ha anat molt bé. El papa m’ha dit que tindràs una amigueta valenciana que és molt bona en música i que també un company esportista que t’ho farà passar d’allò més bé a Educació Física.

Les darreres passes per la rampa foren un drama al que assistien amb un somriure burleta les mares i pares que anaven i venien. Una sabata mal cordada decidí marxar en direcció contrària, la bossa amb els estris d’escola rodolà per terra i, per acabar-ho d’adobar, el tàper de marres caigué fent espetec després d’haver-se enganxat la bosseta isotèrmica amb el passamans.

Dalt de tot esperaven els de l’Equip Directiu saludant els infants a tort i a dret. En palplantar-se davant d’ells el fill respongué amb una breu i tímida salutació, mentre que tirant de la mare li deia:

—Mama, ràpid, vull entrar a l’escola que ja sóc de Cicle Mitjà.

Darrere les seves orelles encara s’hi pogué sentir la veu de la Directora que li recordava:

-Dolors, aquest any tens el teu fill a la teva tutoria de 3r, tindràs un ajudant de primera. I a Música no t’has de preocupar amb l’Empar, és una noia valenciana amb molta experiència i un gran currículum en bandes de música.

A les orelles de la Dolors, a punt de tenir un cobriment, ja no li arribaven les veus  de la cap d’Estudis comentant que el nou d’educació Física era tot un atleta consumat en maratons. Sort del seu fill que, des de casa, l’arrossegà a temps fins l’escola, on la seva mare seria: la senyu.

Read Full Post »

“Jo vull ser teloner” (Mostra d’Entitats)

La Línia groga va tenir una nova estació sota l’Arc de Triomf de Barcelona durant la Mostra d’Entitats de la Diada Nacional de Catalunya.

Vaig signar llibres i contactar amb lectors de fora de Barcelona, a la vegada que tenia una oportunitat de promocionar el llibre Línia groga voltat d’una marea groga i vermella.

Però tornant al títol d’aquest article cal recordar que cada dècada algú ha fet de teloner a Barcelona. Els Sopa de Cabra ho van ser de la Tina Turner al 1991, Amaral, teloners d’en Lenny Kravitz al 2002 i jo mateix al 2012 d’en Matthew Tree   🙂

Gerard Quintana i Quimi Portet

Read Full Post »

Escolta-ho en el vent

Si no ho veuen clar ni ho senten bé, ho passo per escrit:

Fragments d’inici de càntic en el temple de Salvador Espriu:

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

……………………………………….

Ara digueu: “Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble.”

Versos que necessiten complementar-se, pel que pugui passar, amb la contundència de Joan Fuster quan va escriure i dir:  “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”

Read Full Post »

Metàfora catalana sota la pluja

Castellers de Vilafranca

Pluja, pinya, “autoritats”, senyera, rellotge….

Read Full Post »