Primavera avançada (Haikú)

Badall d’hivern.

Esquitxos de color,

en gris vençut.

Read Full Post »

Donar la mà?

Se m’acut més d’una interpretació amb la imatge de sobre.

 

Hi ha diverses maneres de nafrar-se la mà, el que és important és la prevenció.

Read Full Post »

I want to believe (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa remenar entre un munt d’expedients, a continuació teniu el que jo he desclassificat.

Pòster de l’agent Fox Mulder a X-files, 1993

La sangria no se li posà bé.

Aquell vespre estiuenc, xafogós i tèrbol, on el sol no s’hi acaba de pondre mai, era el rerefons d’un mal de cap creixent i empipador. La panxa tocava una simfonia de fons a causa de l’allioli agrejat que no li entrà bé i a la fortor desagradable de les costelles de xai quan es mengen a desgana.

“I want to believe”, jo vull creure, es deia a si mateix en anglès. Cal esmentar que el domini que el domini de l’idioma britànic li venia tant de part de mare com de pare, nascuts tos dos a Birmingham, però no seré jo qui negui o corrobori aquesta hipòtesi.

Tornant al tema que ens ocupa, però no que ens preocupa, no serem hipòcrites, seguia l’home assegut a un sofà d’eskay amb estètica dels anys 70 o podria ser tal vegada alguna mena de banc d’un color clar indefinit. El voltava una claror blanquinosa que omplia l’àrea esterilitzada sense que s’endevinés la procedència de les fonts de llum. Només a un costat es veia a través d’uns vidres translúcids uns moviments de siluetes impossibles de definir. Eren lleugerament més fosques que l’ambient incolor que s’hi respirava.

La descripció no pot ser més precisa ja que el narrador omniscient també tenia els budells regirats i la mirada vidriosa, a part de sentir un agut xiulet, clavat a les temples, que posava so al front amarat de suor i a estones glaçat.

L’anglès, el direm així a partir d’ara, no es movia del seient, com si estigués lligat per algun cadenat o corretja a totes les extremitats, però el fet de ser invisibles no ens permet asseverar que les causes de la immobilitat fossin externes. Dissortadament el pas entre la fina línia que separa la sobrietat de l’ebrietat no ens permet refer les seqüències del que succeí durant aquella barbacoa campestre. Amb aquell tipus d’activitats s’aferrava als orígens de la seva infantesa i primera joventut. Ja sabem que la pàtria és la terra d’infantesa, però ens falten dades objectives que confirmin aquesta dita contemporània. Qui sap si en el futur l’expressió restarà bandejada i limitada només al record d’algun arxiver romàntic.

Però no ens distraguem amb els motius confusos amb el que es decidí preparar aquella barbacoa, sinó amb els fets succeïts en aquella pineda i sobre els quals poca informació podem extreure dels testimonis. La veritat és que l’anglès encara romania en un espai asèptic on el temps s’aturava i l’orientació era una quimera inabastable.

“I want to believe”, es repetia l’anglès mastegant una a una cada paraula. Però la boca pastosa li dificultava arribar a l’objectiu de que aquella trobada li deixés un bon sabor de boca. Un pastís desagradable de sabors pujava i baixava per l’estómac i espais adjacents provocant-li unes arcades de previsibles conseqüències.

El narrador, en un estat tant o més lamentable que l’anglès, rebia un munt de sensacions que anaven a parar a un calaix de sastre d’on no sortiria la més mínima idea ordenada sobre aquella visita forana.

No es podia dir si la llum alba que embolcallava l’anglès penetrava a la seva ment o bé es fonia en un ambient de contorns indefinits. A hores d’ara tampoc es pot afirmar si el contacte era amistós o es tractava d’una invasió en tota la regla que començava amb l’oponent, en aquest cas els hostes, fora de combat amb la ment boirosa.

Passada tota una eternitat, on les busques no trobaven el temps, el narrador i l’anglès despertaven picotejats per un eixam de mosquits sota un pi on ressonava el monòton cant de la cigala. Durant una breu pausa de la música estiuenca, un flaix deixava una estela blanca sobre un cel net de núvols.

Fent tentines fins arribar a les fumejants brases de les graelles, no pararen esment en dos tubets d’assaig on reposava al fons una salsa groga color allioli i a l’altre una ínfima porció de carn recremada i esqueixada. Tal vegada podien ser unes mostres per a les quals encara no han trobat antídot civilitzacions que presumeixen de ser molt més avançades que la terrícola.

Un fet d’aquesta transcendència, que passà amb més pena que glòria, ni tan sols arribà a constar als annals de la història.

El sol començà a incendiar l’horitzó, mentre dos lamentables cronistes recolzats sobre l’escorça clivellada d’un pi enorme restaven oblidats entre la ficció i la realitat.

Read Full Post »

Llums de nit (Haikús)

Il·lusions

pensaments de color

reflex d’infant

*  *  *  *

*  *  *  *  *  *

*  *  *  *

Màgica llum

rodona coloraina

somnis de nit

Read Full Post »

La línia groga passà per l’Espai literari (el vídeo i la premsa)

Un pot esmorzar llegint El Periódico i trobar-se una ressenya per acompanyar el cafè i el croissant de mantega.

o sopar veient en vídeo el recull fet des del blog Desde mi taller

Moltíssimes gràcies Magda

i també per la vostra col·laboració a l’Espai Literari (Aureli, Inma i Eulàlia), a la Marta i el Joan, al Sergi i a l’Agustí.

PD: Article 714,  ja en falten 1000.

Read Full Post »

La casa de les paraules

Hi ha una casa al bosc de paraules.

 

Hi ha una casa on tal vegada ens ha menat l’atzar,

ensopegant en la més insignificant pedra,

quan havíem superat mil i un obstacles gegantins.

 

Hi ha una casa on la literatura és vida,

que traspua per escletxes i raconades,

mostrant meravelloses descobertes.

 

Hi ha una casa que ens obre les portes de bat a bat,

on cada estança respira a ple dret

sobre bocins esmicolats de la vitrina que l’ofegava.

 

Hi ha una casa on la quotidianitat esdevé seducció poètica

on cada gest és enfangar-se en el pell a pell d’un vers.

Talment un placatge de rugbi que modela el batec de la terra.

 

Hi ha una casa on amb el polze dibuixem el present sobre la pols del passat .

Llavors, en àgora improvisada alcem el dit

i, per bastir el futur, demanem la paraula.

 

Hi ha una casa amb un jardí que cavalca en llibertat,

sent l’espina del roser accent i un parell de delicats nabius dièresi,

gronxats sobre la decidida tija que creix vers el cel.

 

Hi ha una casa  amb un porxo ple de lletres.

On la ce trencada, sibilant, ens agafa de la mà

i descriu sinuosos camins vers recòndites troballes.

 

Hi ha una casa bastida de caliu i d’alenades

que es cobreix d’un llençol daurat

davant l’acte humil i senzill de la posta vespral.

 

… quan la nit esborra els signes,

plora l’absència de l’ortografia que irisa el nostre paisatge.

Hi ha una casa, que en desfici, espera una nova albada.

 

Hi ha una casa feta amb vent de sentits i mots de pluja

Hi ha una casa bressolada en brisall que ens enyora.

(Dedicada a l’Espai Literari)

Read Full Post »

Entrevista a Etgar Keret

“Una capsa amb una pizza acabada de treure del forn i una petita gravadora al seu interior han estat les meves eines de treball”

Hem tingut fil directe amb el polifacètic escriptor israelià Etgar Keret. La conversa tingué lloc a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic). La trobada a peu de feina es realitzà durant una de les pauses, tan complicades d’aconseguir en unes jornades tan estressants.

JO: Senyor Keret, aquí teniu la pizza quatre estacions que ens ha demanat —vaig pronunciar amb un macarrònic accent mexicà,  a l’hora que li acostava la capsa.

EK: No he encarregat cap pizza “manito” —respongué l’escriptor fent el gest d’apartar-la, entre perplex i divertit (per la situació i l’aspecte exòtic de la meva presència).

JO: M’han comunicat des de l’organització que és un fan de la quatre estacions.

EK: Li han informat malament els serveis secrets, és cert que Vivaldi és la simfonia de fons durant la meva creació literària.

JO: Veu com no anava errat? Música i pizza són les dues cares de la mateixa moneda.

EK: No va per mal camí, el darrer relat que he preparat conté la Madona Napolitana i les Walkiries. Els capos mafiosos mengen pizza,  mentre la música de metralletes interpreta les Walkiries a un carrer ple d’escombraries i estenedors atapeïts de roba que regalimen aigua sabonosa.

Read Full Post »

ESCENES CINEMATOGRÀFIQUES DE NOVEL•LA NEGRA A BARCELONA

La setmana dedicada al gènere criminal,  BCNegra, ha donat moments irrepetibles. Un pot veure superat per la massa al cambrer d’un bar, un mestre a una escola, un àrbitre durant una tangana a un partit, un poli a una manifestació…, però, veure desbordat a un llibreter és un fet per emmarcar. Tal com succeí a la Biblioteca barcelonina Arús abans d’un acte sobre Sherlock Holmes. D’això se li’n diu morir d’èxit, ara vés a saber qui en troba el culpable.

 

Read Full Post »