Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘gastronomia’

escrit-en-la-foscor

Sense llum, aigua ni gas, el fred glaçava els edificis i els ànims de la població. El setge sobre la ciutat, sense misericòrdia, s’allargava mesos i mesos. El menjar era d’una escassetat feridora.

A un antic pis, construït en l’època imperial, ella escrivia cada nit receptes gormandes. A la llum d’una gresola, on l’oli ennegrit cremava trist, imaginava exquisideses d’un futur que el present negava.

dscn0906

Read Full Post »

Un dels tòpics sobre el Canadà és la presencia de grans bèsties per tot arreu. Una d’elles és la trobada amb óssos polars pel mig de les grans ciutats. En tot cas s’hauria d’anar molt lluny per ser un fast food d’ells.

os guardià

Si ens referim a l’ós bru el tenen més com de la família, encara que als parcs ja avisen, poca broma.

presència d'ossos

L’altre bèstia grossa pot ser el caribú i no van errats, te’ls trobes des del lavabo fins al sostre del restaurant. Al seu hàbitat ja no tant.

aixeta cérvol Caribú

Un altre animal més esquerp per la seva nocturnitat, però del que sí pot veure les seves obres d’enginyeria és el castor.

presa castors

Ara bé, si no vols quedar-te amb mal sabor de boca de quedar-te amb les ganes de veure’ls , s’han inventat les dolces cues de castor.

cua de castor

Read Full Post »

 

Les notes del blues es desgranaven cadencioses des del fons de l’espai sagrat. La veu dels descendents dels esclaus sorgida entre el cotó, s’expandia a través de la columnata i arribava amb reverberacions.

El temple de Júpiter, o tal vegada no, potser es tractava del d’August a Barcino esperava una nova ofrena.

Una jove vestal s’apropà a un taulell curull d’exquisides menges. Les resseguí amb la mirada preguntant-se quines serien del gust dels déus.

La rossa cabellera cobria la insegura mirada. Els plecs de la túnica blanca tremolaven i el compromís de la cerimònia paralitzava els dits de l’escollida. La tria no es podia ajornar més, expectant en safates flanquejades per tiradors d’elixirs de civada, l’aliment diví esperava el darrer viatge.

No se sap si fou per inseguretat o per la inexperiència al temple del tapes-blues, però fou ben cert que dues croquetes descriviren una paràbola des del mostrari fins al terra llossat. La safata on dipositar i transportar el regal als déus seguia buida, mentre que la paor canviava els colors del rostre juvenil.

Un trist blues era banda sonora de fons d’un ritus iniciàtic poc assajat en terres ignotes per a l’estrangera. Els fidels que veieren l’escena es miraren l’escollida amb reprovació. Tot i així, la commiseració aparegué a les ànimes d’uns pocs que envoltaven la jove rossa. Abans que els escribes posessin negre sobre blanc del sacrilegi comés ordenant les fuetades de rigor, les dues croquetes foren ocultades sota les sandàlies dels deixebles salvadors.

Des del final del temple, el blues allargava les notes d’una trista tornada final.

L’incident restà ocult per sempre, aixafat a les lloses seculars del temple.

 

*Basat en fets reals al cor central de l’antic temple d’August de Barcelona.

 

Read Full Post »

 

Ella negava una i altra vegada, girava el cap a dreta i esquerra amb insistència.

Es retocava la gorra i visera d’un blanc immaculat per passar seguidament a recol·locar-se bé un davantal decorat amb una gran espiga de cereal.

Després del primer no, s’estimà no obrir ja més la boca, negava amb el cap intentant a la vegada ignorar-lo i esperava que marxés per on havia entrat.

La resta de testimonis arrenglerats s’impacientaven i remugaven entre dents.

A l’exterior, darrere del cotxe que bloquejava el pas, començaren a sonar clàxons en concert creixent. Els nervis estaven a flor de pell.

En sentir el batibull, el mestre forner sortí de l’obrador i tampoc aconseguí fer entrar a l’incòmode client en raons. Mentre que també insistia en la negativa, es passava les mans enfarinades repassant enrere els cabells. Aquell moviment mecànic li posà de cop un grapat més d’anys al cap.

Com si sentís ploure, el client insistia en demanar el dipòsit ple de gasoil, més aviat ho exigia exclamant que a totes les carreteres ho feien.

La dependenta, el forner i la clientela del barri li recordaven inútilment que allò era una fleca, que només venien pa.

Read Full Post »

Qui ho hagués dit! Volem pa amb oli també acompanya el clam. Volem un pa sencer, que no pas les engrunes. Un oli nou, que l’antic ha fet impossible fer funcionar la màquina d’escriure K-78… i una tablet* amb nou menú, sense xoriço sisplau, on tot està per fer i tot és possible.

*Tauleta tàctil

Read Full Post »

pedres

De les pedres, empresonades…

en fem pans, lliures.

pa estelada

Read Full Post »

Relats conjunts ens transporta als monuments de Centre Amèrica, una proposta subliminal de vacances?

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

 

—Quina sort que ens toqués aquest viatge per Mèxic, no l’haguéssim somiat mai.

—No m’acabe d’agradar que siga un viatge en grup, però millor açò que no perdre’s per la selva.

—Anar ara per Sant Joan és doble premi.

—Jo no em creia això d’Amèrica a les teues mans. Sempre mos diuen que som clients preferents. Quan va eixir el meu nom, pensava que em moria.

—La guia local té molta gràcia, a veure on trobaràs una que hagi llegit en Pere Calders —afegia la companya de viatge que anava a la seva bola.

—Va dir que el seu avi va conèixer-lo i que sempre que ha pogut ha llegit els seus contes —explicava a la Vicenteta.

Un cop van pujar a un microbús atrotinat, la conversa es va desfer. Entre bots, rebots, frenades i girs sobtats la carretera els apropava al preuat conjunt monumental amagat a la selva. S’entenia que així fos, ja que la ruta s’havia convertit en un camí de cabres només sortir del conjunt residencial.

L’auto entrà a l’aparcament fent derrapada, mentre el conductor renegava. Sabia que ara tocava fregar per sota dels seients algunes vomitades, que no tingueren temps de ser abocades per les finestres, un cop exhaurides les bosses improvisades contra el mareig.

La piràmide impressionava a primer cop de vista i feia oblidar per moments les basques que sentien alguns dels passatgers.

Després d’incorporar-se al grup, l’obligatori guia local de monuments els apropà al centre de visitants de la construcció.

—Oh, què gran —exclamà a l’uníson tot el grup.

—Me l’imaginava més xicotiua —apuntà la Vicenteta.

—No us penseu que aquí descansa Nevares —començà l’explicació el guia del bus.

—A partir d’ara val la pena escoltar l’informador. És tot un expert que ens farà una crònica de la veritat oculta d’aquest monument.

Sigui perquè no vocalitzava prou o pel gran luxe de detalls tècnics que narrava el guia de monuments, la gent començà a desconnectar mentre es dispersaven fent fotos des de tots el angles.

Com eren ben a prop de la revetlla de Sant Joan,  les converses i propostes derivaren vers la nit màgica.

—Podríem venir aquí i portar coca i cava —proposaven uns.

—D’on ho traurem? —preguntaren d’altres més pessimistes.

—El Pep es forner, ens podria fer una a l’apartament i la beguda, ja l’arreglarem.

Ara el que connectà de ple fou el guia de monuments que, imaginant-se que el que havia sentit era el que havia sentit, donà tot tipus de facilitats per a fer la festa a la piràmide. Això sí, sempre que portessin la mercaderia. Ja s’imaginava una nit psicodèlica amb el grup d’europeus.

A la nit tornaren, fora d’horari de visites.

Dalt de la piràmide feren la corresponent foguera.

L’aigua de València de la Vicenteta i la coca del Pep foren tot un èxit.

El guia local de monuments dubtava entre sacrificar-se al foc o escales avall.

Read Full Post »

Older Posts »