Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘pensaments’ Category

Pensar, existir

Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense. (Ovidi Montllor)

Pienso, luego existo. (René Descartes)

No hi ha pensaments perillosos; el pensament és perillós. (Hannah Arendt)

Crida per la Democràcia

Anuncis

Read Full Post »

Groc

 La font groga de Sants

Teníem una font groga. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que ragés.

Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!

Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!

Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix… color.

Read Full Post »

Eugène Delacroix, 1830, La llibertat guiant el poble

Relats conjunts ens proposa participar a partir d’aquesta mítica imatge.

En temps d’èpica i d’indignació, de repressió i de solidaritat, d’esperança i d’aquells que volen el retorn al fosc passat, vull homenatjar als que guiaren i guien el poble cap a la llibertat. Aquest cop incloc un fragment del llibre Cendres del passat (Ed. juny 2014), ambientat a Sants (Barcelona) a finals dels 60:

Aquells dies a la parròquia hi havia una gran ebullició. Entrava i sortia gent molt atrafegada. Portaven capses, embalums i grans teles blanques, llençols vells; altres venien amb pots de pintura, brotxes i corrons.

Algun conflicte important s’estava coent a les fàbriques del metall i de l’automoció. Les reunions sovintejaven. Sentia dir a algú que si la fàbrica SEAT esternudava, Barcelona agafaria un refredat considerable.

El partit destinà en Jacques per participar en la lluita des de l’interior. Aquell dia era el primer que treia el nas en aquelles trobades.

En Jacques era allà, estirant un llençol d’un costat a l’altra de la sala.

A l’altra extrem, des de la porta estant, la Clara s’ho mirava amb curiositat.

—Què, ajudes o t’estaràs d’estaquirot tota la tarda? Treu-te l’hàbit i baixa a la terra! —li va dir mentre li picava l’ullet amb un punt de malícia.

A la Clara li vingueren al cap sense voler unes imatges èpiques i desvergonyides a causa del comentari poca-solta i la mirada maliciosa d’en Jacques. S’imaginava voltada de fumeres, cridòria i explosions, es veia brandant un pinzell i un pot de pintura vermella, dirigint el poble a la revolta. Si de veritat s’hagués tret l’hàbit, deixant un pit lliure, Delacroix hauria tornat a fer un tapís per redissenyar la història obrera de Barcelona, fent de la Clara una nova icona transportada directament des del Louvre.

Jacques la feu baixar dels altars dient:

—Has de resseguir aquestes lletres amb el pinzell, compte que no caiguin gotes a fora. Ah, i recorda que comissions va amb dues esses! —li recordà amb èmfasi.

Read Full Post »

La gran encesa a Llívia ha il·luminat Cerdanya amb més 80.000 espelmes. Potser a Can Fanga es preguntaven què era aquella llum al Pirineu.

 

Read Full Post »

Un lloc al món

La volien enterrada

i no sabien que era llavor.

Read Full Post »

FLORS

Gràcies              Obrigado

 

 

 

 

 

Kit d’emergència per defensar les llibertats.

Imatge de Vilaweb

Read Full Post »

ODA SENSE NOM

ODA SENSE NOM

Tan local, tan universal

La Rambla és meva, és nostra.

 

Com una mare amatent, ens diu: vine a casa.

A voltes se’ns torna esquerpa, ens expulsa a poc a poc.

Ens fa un preu abusiu per viure-la.

 

L’endemà, ens acompanya al mercat

que s’havia allunyat dels que nasqueren al costat

i que, avui, dels colors en fa una postal universal.

 

Torno obstinat a la Rambla…

La de l’òpera, abans pels escollits, ara pel poble.

La d’amors platònics i flors impacients.

 

La de Hari Krishnes absents en càntics cadenciosos.

La de creients i descreguts.

La d’indígenes i estrangers.

La de putes i pessebres que, una tarda de foc,

esdevingueren glaçades estàtues humanes.

 

La de la Monyos i l’Ocaña.

La de manis i grisus.

La de còctels creatius i també destructius.

La de porreros i antidisturbis fumant sota l’estàtua d’en Pitarra.

 

La que beu a raig i, per sempre més, en riuada hi torna.

La que tremola imperceptiblement cada dos minuts.

La d’ignorants i saberuts.

La de futbol a l’engròs i droga al detall.

La que somia desperta i desperta del somni.

La d’un país que pocs creueristes coneixen.

La de les quatre barres i la dels barruts.

La d’un poble que plorant resisteix.

La que sense por crida: esperança.

 

No l’ofegaran.

No aturaran l’artèria de la ciutat i el cor d’un país.

Res m’ha fet ni res em prohibirà de tornar-les a trepitjar.

Tornarem a respirar l’espectacle viu de la gent.

Em miro la gent, miro la Rambla…

ningú és igual a mi i, tot i així, em són tan propers.

Read Full Post »

Older Posts »