La connexió celta (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa donar una mirada d’aquest gratacels des del blog estant.

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d’alçada, 

Skidmore, Owings and Merrill, 2010

 

 

 —Ningú m’ha de dir les pintes que haig de beure—manifestava amb la llengua travada, davant de l’atapeïda i riallera parròquia del pub irlandès.

L’ambient de complicitat aprovava totes i cadascuna de les atzagaiades de l’orador.

La visita privada a Dublín del xeic Khose Al-Ansar conclogué amb la idea de projectes faraònics al desert cultural d’on provenia.

La inspiració li arribà de retorn a l’hotel. Després d’una llarga ronda de negres, rosses i vermelles, aquestes últimes a joc amb les galtes, el recorregut per l’ampla avinguda d’O’Conell Street il·luminà la idea. Evidentment després de la fatxenderia sobre la llargada d’atributs, una torre Spire apuntant al cel els seus 120 metres de llargada, semblava servida en safata. La punxa es perdia en la negror per sobre dels núvols baixos. Però el feix de llum que acompanyava l’acer regalimant d’humitat donava una claror espectral al símbol fàl·lic que endevinaren Al-Ansar i el seu ¨enfaenat¨ seguici.

Com ell no havia de pilotar, encara que ningú li’n pogués prohibir, volà emboirat des de la verdor grisosa d’Erin fins a l’enlluernador groc del desert pèrsic.

Arribant, la visió sobre casa seva des de l’ull de bou era tot un repte per les seves ambicions. Un munt d’arquitectes i constructors se li havien avançat omplint la silueta urbana d’edificis que desafiaven l’horitzó. Però això, no era obstacle per al xeic que en realitat, com tots sabem, no havia marxat mai de l’emirat.

De fet, els millors arquitectes eren al seu servei i la torre proposada coronaria la seva obra. Entre plànols, maquetes i recreacions, no calia escoltar de fons ala reunió la immortalitzada versió d’en Serrat a “Cada loco con su tema” on deia: A ver quien la tiene más grande? Expressió que per a ell només una pregunta retòrica. Amb els peus sobre la tauleta donà el vistiplau al projecte. La seva grandesa i alçada superaria amb escreix el Spire de Dublín i deixaria com lil·liputencs la renglera d’edificis que ja havien destrossat la primera línia de mar. És més, de de dalt estant, els blocs no serien més que vistos com un minúscul gra de sorra, al costat de la incommensurable i eterna prestància de la Torre Ansar.

O, això creia ell.

Read Full Post »

Quedem al Zurich? Una declaració col·lectiva

 

Avançament del llibre

«El Zurich és més que un cafè cèntric de Barcelona.»

La creació i declaració col·lectiva d’un grup blogaire és a punt de veure la llum. El Zurich ha estat escenari de mil i una situacions. Uns cops s’han diluït com el sucre:

 

SUCRES

Crèiem ser pedra,

ínfima lluentor

d’albes arestes.

Diluïts

per endolcir

en reflexos

la negra amargor.

Fent una espiral

que ens xucla

en renovellat batec

i ens dissol fosos

al fons de la tassa.

Altres cops, han estat el de declaracions silencioses:

 

EL SO D’UNA DECLARACIÓ SILENCIOSA AL CAFÈ

Quan no parlaven entre signes, les nostres mans s’entrellaçaven i els dits enjogassats descobrien noves sensacions. La pell resseca i clivellada s’amarava d’escalfor quan les premíem l’una contra l’altra.

El joc s’aturà breument en arribar el cambrer amb dues tasses de cafè fumejant i amb un dit de bromera, al punt.

Les aromes s’enlairaven pujant pels rostres  escalfant la gelor de desembre.

No podia deixar de mirar els ulls atzabeja que parlaven pels teus llavis i que eren les meves orelles. Aquelles ninetes em deien: t’estime. Ninetes ben vives sota unes pestanyes que eren els joncars de la teua horta valenciana.

 

Quan les meves mans et preguntaren si volies fer el camí amb mi, la nansa de la teva tassa es deixà anar sobre el plateret fent un bassiol negre mentre giravoltava pel cantell.

Els teus ulls m’explicaven una història d’un cotxe fúnebre que era violentament envestit per un camió. D’entre la ferralla abonyegada un taüt decidia marxar d’aquell desassossec . A l’instant abocava el seu contingut, tot desmanegat, reptant Rambla avall com fugint d’aquella meva proposta tan forassenyada. El que no hagués cregut mai és que jo la deixés amb la boca tan badada i sumada a un estat de xoc col·lectiu que no m’imaginava, veient com la resta de clients d’aquella terrassa compartien la mirada sorpresa i terroritzada amb l’Empariua.

Read Full Post »

Qui estima Menorca no la destrueix

Doncs si la volem preservar i fer-la sostenible, donem veu a la gent del territori; el silenci és aliat de la piconadora. Canviem la paraula Mallorca o Baix Llobregat per Menorca, el resultat és el mateix.

 

 

 

 

 Clica SOS per signar el manifest

 

 

Read Full Post »

PREMIS PONS

Rebre un premi, és molt més que una satisfacció, però quan ha estat pastat a Can Pons i cuinat a La màgia dels llibres, és un plat que no és cosa per riure. Precisament, el guardó ha estat rebut ex aequo o ve del bracet del blog Fent punyetes, el qual, a més més, està portant a terme un projecte de micromecenatge per editar el Quedem al Zuric?

El reconeixement ve a afegir-se al premi moral rebut per Sant Jordi del 2013, al concurs de la Biblioteca Josep Pons de Barcelona. (Dono fe que una membre del jurat considerava que també era mereixedor de la dotació material)

Com no només de premis viu el blogaire, i la casa del blogaire no hauria de semblar la sala d’espera d’una consulta mèdica, bo seria endolcir la vida amb els bombons Pons* de Sants.

*〈Resseguint aquell carrer amb passes decidides superà la primera prova contra el pecat. El pecat de gola, contra el que l’havien previngut, es mostrava al seu olfacte amb efluvis de xocolata acabada de fer per un mestre xocolater. A inicis dels anys 60, l’artesà havia establert el seu taller-fàbrica i el seu camí particular a la llum era alegrar els paladars dels nens i dels que ja no ho eren tant de nens. Algunes mares del barri pecaven en silenci mentre mossegaven amb plaer una peça de xocolata sortida del seu obrador. (Cendres del passat)〉

 

 

Read Full Post »

GAUDIR DEL MOMENT

Aquella tarda d’estrena, a la sala, tot funcionava en aparença a la perfecció; com altres cops, s’estava atipant de crispetes. Però… hi havia alguna cosa que no el deixava gaudir plenament del moment, quelcom que feia créixer dins seu un neguit insuportable.

No pogué resistir més i, des de la nova butaca estant, esclatà cridant al del costat:

—Vols apagar d’una punyetera vegada la pel·lícula del mòbil!

Read Full Post »

EPÍLEG o INICI

…. el tren enfilà sorollosament la boca negra d’entrada a la ciutat. La foscor exterior engolia el vagó, el qual a mida que alentia la marxa hi reflectia al vidre, com un mirall emboirat, els ulls plens d’una creixent inquietud.

Qualsevol moviment brusc d’altres passatgers preparant-se per baixar, una mirada furtiva, el cop d’alguna bossa en caure del portaequipatges, tot afegia neguit a la seva fugida.

Tenia l’íntima sensació que els investigadors li trepitjaven els talons, temia ser encalçada quan ja era a punt de fondre’s amb la massa anònima.

En sortir a l’exterior de l’estació central de ferrocarril, sense saber si encara hi seria a temps, hagué de traspassar una cortina de fum. Ella, que no era fumadora, captà el missatge que l’oferien els empleats ferroviaris durant l’estona laboral de descans.

Tenint a tocar la porta del taxi, respirà fondo i s’hi ficà decidida amb la bossa premuda contra el seu pit; una nova identitat l’acompanyaria per la teranyina de carrers de la gran metròpoli.

Read Full Post »

Llums des de les ombres

Fita a vells murs,

cim rere males herbes.

És utopia.

Read Full Post »