Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘4ratlles’ Category

Aquí teniu un parell de microrelats d’un Sant Jordi futurista amb d’un màxim de 50 paraules. La participació és al concurs del blog Parlem de llibres

UN EMPRENEDOR VINGUT DEL FUTUR

Cansat de teletransportar-se al calendari per ser eina publicitària al ritual del llibre i la rosa, decidí donar-li la volta al mitjó. Deixà de fer l’animal i es feu autònom. Ara Sant Jordi és un emprenedor galàctic distribuint llibres de butxaca i fent-se forat al mercat de la flor.

HEROI AMB TARA

Que comenci la destrucció! L’animal metàl·lic atacava armat amb la rosa de foc. Els defensors parapetats darrere un calendari de petroglifs es cobrien amb un llibre indigerible. Un resistent li posà un parany, la bèstia dubtant, curtcircuità. El vencedor tornà descalç i amb un mitjó foradat. Els herois són imperfectes.

Resultado de imagen de Tàpies mitjó

Read Full Post »

Amb el nou trajecte, el tren respirava llibertat. No tenia horaris d’arribada ni havia de donar explicacions a ningú.

El dipòsit d’aigua per a les antigues màquines de vapor ha suposat una revifalla per a la decadent estació. Ara és la nineta dels ulls d’una popular cerveseria artesana.

Arribar en olor de multitud és una meta desitjada, excepte en hora punta.

La inauguració de la nova estació acomplí totes les expectatives. No tenia andanes, quadre d’horaris, sala d’espera ni lavabos.

 

 

 

Read Full Post »

Del blog Antaviana

Encordat
sense trencar amarres amb el passat.
Amb força i equilibri
a galet el rebem,
llisquen roig avall
esquitxos d’un vaixell
solcant el tast de l’obra.

Read Full Post »

El blog Antaviana ens demana què ens suggereix aquesta imatge.

Digues: Què et suggereix...?

Un divendres al vespre seria un bon dia per fer la inauguració d’un nou local amb aires tradicionals. Un gran porró a la porta volia ser reclam per a una clientela desitjosa de tradició posada al dia i autenticitat alhora. Aquell 17 de març era la data marcada per l’exitós tret de sortida.

El carrer s’anava omplint de grups que iniciaven animadament un cap de setmana primaveral. Els amos emprenedors els anaven obrint els braços.

Al cap d’algunes hores, els braços estaven caiguts i els ànims enfonsats a un racó de bótes envellides i taules blanques de marbre. Ningú hi parava esment. Des de fora , arribava música i gresca. Al pub irlandès del costat, on s’hi celebrava Saint Patrick, no hi cabia ni una agulla.

 

*Que tingueu un feliç Saint Patrick’s day

Read Full Post »

Relats conjunts proposa un estudi en profunditat sobre l’obra El matrimoni Arnolfini i el seu rerefons

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jan_van_Eyck

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini

La feina de notari al segle XV no era bufar i fer ampolles.

Vet aquí que a un d’ells li tocà rebre una parella forània. Ella era valona, cosa que en aquella època ja suposava un cert distanciament amb el notari que era flamenc. Ell era italià i, malgrat la seva prosa florida, no en sabia ni un borrall de neerlandès.

Així, en ball trilingüe de despropòsits, el notari assistí a una discussió pujada de to. No deixa de ser la seva feina, donar fe del que llegeix i en aquest cas del que veu. A l’home se’l veia molt tibat en la seva altivesa, es diria que sobreactuava dirigint-se a ella en llengua operística, mentre la dama en francès li preguntava repetidament: Pourquoi? mentre s’assenyalava una i altra vegada una panxa prominent.

El que des del futur estant us ho explica, naturalment no n’era testimoni de l’escena, però pot aventurar diverses interpretacions d’aquella disputa. Una, que no es posessin d’acord en quin nom posar-li al futur nounat; dues, que el pipiolo li havia fet un bombo i que si no es presentaven a la casa familiar ben casats, li tallarien el coll o més avall encara; tres, que havia de participar a un sorteig per ser un càrrec important i dur una dona embarassada donava bona sort…

El que ningú pot negar és que el notari no va transcriure ni un mot d’aquella conversa delirant. Donant dues palmades cridà a presència el seu majordom i li demanà un cavallet, una tela, paleta, pinzell i pintures diverses. Llavors, davant l’astorament dels visitants, començà a fer unes ràpides pinzellades de la parella de clients. Òbviament la cara i els gestos crispats els canviaren, ja sabem que mentre més antigues són les fotografies, més serioses són les cares dels retratats i si encara no s’havia inventat la càmera de fotos, quina cara havien de fer si no?

No em demaneu per què aquells que amb el temps en dirien els Arnolfini van anar a raure a aquella ciutat, ni molt menys què hi pintaven. Tampoc em consta quina despesa suposà aquella gestió ni si realment la varen fer efectiva.

Certament, al Flandes d’inicis del segle XX, encara que hi havia famílies que amenaçaven les filles díscoles amb la arribada d’un Arnolfini, cap erudit en podia donar referències clares. De fet, en aquella època, les noies que tenien un esperit rebel i avançat no volien veure ni en pintura personatges tan foscos com el del retrat. 

Del notari només ens resta una breu signatura, que pot ser de l’autor o… de l’oficial: Jan Van Eyck. Però, fins i tot això, amb tots els recursos dels temps actuals, té molt poca credibilitat.

Read Full Post »

Nanorelat bilíngüe:

Megafonia: Next train to Europe.

Passatger: ¡Venga ya! Esperaré al próximo anuncio.

——————————————————-

El canvi d’ample de via espanyol a europeu ha suposat un dràstic canvi de dieta.

——————————————————-

El cremallera puja suturant indolor, el paisatge.

——————————————————–

El paisatge roman immòbil, espera el xiulet d’arrencada.

 

Read Full Post »

A  una  llibreria  de  la  Barceloneta   d’arrelada   tradició   negra   i  criminal  no  tot  acabà  amb l’abaixada de persiana.
La veïna de sobre, desconfiada de mena, avisà els mossos que des de feia dies pujava una pudor sospitosa.   Li  donaven llargues,  que si els pescadors guarden estris vells,   que l’olor es confon amb la del carrer mariner… Amb sorna li preguntaven si potser no es tractava de peix podrit. La bandejaven més ocupats en rebre queixes d’apartaments turístics il·legals.
Finalment,  decidí baixar al local tancat al públic.  Al primer truc ningú respongué,  al segon,  la porta s’obrí barrejant foscor i fortor. Tafanera de mena, superà la por i s’endinsà a la penombra vigilada  per  fantasmagòriques fileres de llibres. Traïdora, l’escala que conduïa al soterrani fou de nou trampa invisible.
No sabem  si  amb  el  canvi  de  propietari o a comissaria, amb el canvi de guàrdia, trobarien el cos o… dos.

Read Full Post »

Older Posts »