Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘4ratlles’ Category

Abril ens arriba amb un conegut pont de Nova York. Relats conjunts ens convida a treure a la llum quines històries s’hi amaguen.

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Com cada dia fins l’ocàs, Maruja, la mestra jubilada, mira les cansades aigües del Hudson. Tal vegada, no era aquest el seu nom, però ja se sap, els llatins arribats a la gran poma als anys 60 tot ho apropaven a la llengua que parlaven a la intimitat. Per molt clar que digués Maureen escrit a la porta de l’escola, què sabien ells de les arrels irlandeses de la mestra catòlica? Què sabien del nou món que estava creant a partir de la llavor d’unes envellides creences portades des de l’altra banda de l’Atlàntic?

Asseguda, es mira esmaperduda el riu que passa per sota l’esquelet de ferro del Pont Washington. Pel passeig de la riba ve caminant una rossa de veritat, de les d’abans quan els anglos tenien la pell blanca i, en canvi, els llatins tenien el cabell fosc i la pell colrada d’una morenor secular. De quan les italianes lluïen una llarga atzabeja cabellera, movent-se al vaivé del vent d’uns orígens pastats d’arròs amarg i salvatge.

Però aquella melena refulgent de foc li recordava una alumna avantatjada. D’una intel·ligència superior, encara que els xicotots destralers la creien només una estúpida rossa que reia per res i deia banalitats a tort i a dret.

Només ella li copsà l’ànima darrere d’unes corbes que mostraven una precocitat avançadíssima per a la seva edat. Trencava motllos i, tot i la formació puritana de la pedagoga, sentia per l’alumna una secreta admiració. Quan feia algun dictat, escrivia exercicis a la pissarra o recordava les instruccions de l’últim treball, de reüll, sempre la veia escrivint d’amagat darrere d’algun llibre o quadernet.

Deixava passar uns minuts, aleshores, es llevava lentament de la butaca, baixava silenciosa de la tarima i s’apropava sigil·losament a l’alumna embadocada. Amb posat de severitat, vés a saber si fingida, parava la mà ben oberta mostrant el palmell cap amunt sobre la taula i esperava amb posat greu que li donés l’escrit amagat. Llavors tornava entre rialletes poc dissimulades dels companys cap a l’elevat niu d’àligues. Es mirava per sobre el full i el desava dins d’una carpeta. Passats uns minuts, n’agafava un plec del mateix arxivador, aparentment. Es dirigia seriosa vers la llar que cada hivern escalfava un racó de la classe i en dipositava el paper sobre el foc purificador. Les paraules cremaven i l’aula s’omplia d’un fum de versos que només ella era capaç d’entendre.

Una ànima presonera en un cos desitjat s’envolava per sobre el mapa dels Estats Units afixat al mur de maó vermell i es perdia, amunt, per entre l’artesanat art-deco de l’escola centenària.

La mestra i l’alumna s’aïllaven en un laberint de passions.

A la riba del riu Hudson, la mestra jubilada reparteix engrunes de poesia que els ocells llegeixen amb deler i en porten amb el bec cap a la nova niuada. Quan creuen les glaçades aigües del riu fan cercles sobre el rostre reflectit, somrient i angoixat. Pels ocells és la Norma indefugible. La Jean era alumna avantatjada, massa avançada al seu temps, mal compresa per la industria i els mèdia. Impotent per canviar el destí, amb els ulls tancats, la seva ànima empenyé el cos de retorn al líquid element.

Una barcassa passa lenta i trenca els reflexos daurats; entre escuma, l’aleteig de les aus esvaeix i dilueix el somriure amarg de la imatge que es debatia entre el dolor i l’amor.

Una imatge dibuixada al líquid matern que li donà vida i que massa aviat l’acollí en mort entre les aigües. Una icona que viu cada dia en el pa que esmicola la Maruja per l’ocellada desitjosa de volar ben alt.

Read Full Post »

 

EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Si les bosses i els peus van als seients, el segon pas evolutiu és enfilar-se al portaequipatges i seure?

Resultat d'imatges de peus al seient tren

PAISATGE EN MOVIMENT

El paisatge passava gratis, només per això el viatge pagava la pena.

DESTINACIÓ ERRÒNIA

El tiquet pel tren de rentat es convertí en paper mullat.

PRÈVIA A LA CITA

El teclat gastà la conversa. La trobada presencial fou un reguitzell de ganyotes sense paraules.

Read Full Post »

Aquí teniu un parell de microrelats d’un Sant Jordi futurista amb d’un màxim de 50 paraules. La participació és al concurs del blog Parlem de llibres

UN EMPRENEDOR VINGUT DEL FUTUR

Cansat de teletransportar-se al calendari per ser eina publicitària al ritual del llibre i la rosa, decidí donar-li la volta al mitjó. Deixà de fer l’animal i es feu autònom. Ara Sant Jordi és un emprenedor galàctic distribuint llibres de butxaca i fent-se forat al mercat de la flor.

HEROI AMB TARA

Que comenci la destrucció! L’animal metàl·lic atacava armat amb la rosa de foc. Els defensors parapetats darrere un calendari de petroglifs es cobrien amb un llibre indigerible. Un resistent li posà un parany, la bèstia dubtant, curtcircuità. El vencedor tornà descalç i amb un mitjó foradat. Els herois són imperfectes.

Resultado de imagen de Tàpies mitjó

Read Full Post »

Amb el nou trajecte, el tren respirava llibertat. No tenia horaris d’arribada ni havia de donar explicacions a ningú.

El dipòsit d’aigua per a les antigues màquines de vapor ha suposat una revifalla per a la decadent estació. Ara és la nineta dels ulls d’una popular cerveseria artesana.

Arribar en olor de multitud és una meta desitjada, excepte en hora punta.

La inauguració de la nova estació acomplí totes les expectatives. No tenia andanes, quadre d’horaris, sala d’espera ni lavabos.

 

 

 

Read Full Post »

Del blog Antaviana

Encordat
sense trencar amarres amb el passat.
Amb força i equilibri
a galet el rebem,
llisquen roig avall
esquitxos d’un vaixell
solcant el tast de l’obra.

Read Full Post »

El blog Antaviana ens demana què ens suggereix aquesta imatge.

Digues: Què et suggereix...?

Un divendres al vespre seria un bon dia per fer la inauguració d’un nou local amb aires tradicionals. Un gran porró a la porta volia ser reclam per a una clientela desitjosa de tradició posada al dia i autenticitat alhora. Aquell 17 de març era la data marcada per l’exitós tret de sortida.

El carrer s’anava omplint de grups que iniciaven animadament un cap de setmana primaveral. Els amos emprenedors els anaven obrint els braços.

Al cap d’algunes hores, els braços estaven caiguts i els ànims enfonsats a un racó de bótes envellides i taules blanques de marbre. Ningú hi parava esment. Des de fora , arribava música i gresca. Al pub irlandès del costat, on s’hi celebrava Saint Patrick, no hi cabia ni una agulla.

 

*Que tingueu un feliç Saint Patrick’s day

Read Full Post »

Relats conjunts proposa un estudi en profunditat sobre l’obra El matrimoni Arnolfini i el seu rerefons

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jan_van_Eyck

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini

La feina de notari al segle XV no era bufar i fer ampolles.

Vet aquí que a un d’ells li tocà rebre una parella forània. Ella era valona, cosa que en aquella època ja suposava un cert distanciament amb el notari que era flamenc. Ell era italià i, malgrat la seva prosa florida, no en sabia ni un borrall de neerlandès.

Així, en ball trilingüe de despropòsits, el notari assistí a una discussió pujada de to. No deixa de ser la seva feina, donar fe del que llegeix i en aquest cas del que veu. A l’home se’l veia molt tibat en la seva altivesa, es diria que sobreactuava dirigint-se a ella en llengua operística, mentre la dama en francès li preguntava repetidament: Pourquoi? mentre s’assenyalava una i altra vegada una panxa prominent.

El que des del futur estant us ho explica, naturalment no n’era testimoni de l’escena, però pot aventurar diverses interpretacions d’aquella disputa. Una, que no es posessin d’acord en quin nom posar-li al futur nounat; dues, que el pipiolo li havia fet un bombo i que si no es presentaven a la casa familiar ben casats, li tallarien el coll o més avall encara; tres, que havia de participar a un sorteig per ser un càrrec important i dur una dona embarassada donava bona sort…

El que ningú pot negar és que el notari no va transcriure ni un mot d’aquella conversa delirant. Donant dues palmades cridà a presència el seu majordom i li demanà un cavallet, una tela, paleta, pinzell i pintures diverses. Llavors, davant l’astorament dels visitants, començà a fer unes ràpides pinzellades de la parella de clients. Òbviament la cara i els gestos crispats els canviaren, ja sabem que mentre més antigues són les fotografies, més serioses són les cares dels retratats i si encara no s’havia inventat la càmera de fotos, quina cara havien de fer si no?

No em demaneu per què aquells que amb el temps en dirien els Arnolfini van anar a raure a aquella ciutat, ni molt menys què hi pintaven. Tampoc em consta quina despesa suposà aquella gestió ni si realment la varen fer efectiva.

Certament, al Flandes d’inicis del segle XX, encara que hi havia famílies que amenaçaven les filles díscoles amb la arribada d’un Arnolfini, cap erudit en podia donar referències clares. De fet, en aquella època, les noies que tenien un esperit rebel i avançat no volien veure ni en pintura personatges tan foscos com el del retrat. 

Del notari només ens resta una breu signatura, que pot ser de l’autor o… de l’oficial: Jan Van Eyck. Però, fins i tot això, amb tots els recursos dels temps actuals, té molt poca credibilitat.

Read Full Post »

Older Posts »