Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘història’

Relats conjunts ens proposa la interpretació d’aquesta pintura. La Cerdanya des de can Fanga ha desplaçat un corresponsal al segle XVII per investigar qui és el noi del meló.

Diego Velázquez, 1618, Vieja friendo huevos

 

-¡Manda huevos!

L’ordre era imperativa i no s’hi valia a badar. Mentre la família trillava les terres del cacic, el jovenet protagonista encara jugava amb les palletes acaçant insectes. En sentir el crit, deixà la palleta d’una revolada i es dirigí fletxat cap el tancat de l’aviram. Allà, omplí amb cura el cistell d’ous i, penjat del braç, se l’emportà cap a Sevilla.

Aviat deixa enrere la immensitat dels camps de cereals i resseguí, entre algunes oliveres, el costat del riu, per entrar a la gran ciutat, porta de les Amèriques. A mida que s’acostava a la zona portuària, creixia la seva desconfiança i amarrava amb força la preuada càrrega.

Finalment, veié on anava un grup de mariners desvagats que feien cua davant d’una senzilla parada de menjar. En aquella cantina precària, una vella malcarada fregia ous per a les tripulacions que tornaven famolenques de les rutes transatlàntiques.

Allà, als molls que vorejaven la nova Torre de l’Or es barrejava tot un món per descobrir. El sagal dels ous s’entretenia i escoltava embadocat les noves que venien de les Antilles, del Riu de la Plata i de Mèxic; en segon terme sentir a parlar d’Hondures era inhabitual i veure algun viatger provinent d’El Salvador era tota una raresa. Alguns cops s’hi sentien altres llengües entre el brogit de la gent i de les mercaderies. La que més li sonava era l’anglesa. No entenia ni un borrall, tampoc s’imaginava un cert domini de l’idioma ni que anés a viure al centre de Londres. De fet, els viatges els feia des del cortijo al port fluvial i de tornada. Ni tan sols havia visitat Cartagena, no la d’Índies, la de Múrcia!

El que sí havia de vigilar entre tanta gent era la càrrega d’ous, no fos que fes truita abans d’hora. Un cop al dia, tenia assignada una perillosa missió després de l’ordre “Manda huevos”, havia de fer arribar l’ovalada càrrega a bon port.

Tot i estar molt atrafegada voltada de gent de mar, la vella ho tenia tot controlat. Els esquitxos d’oli saltant de la cassoleta presagiaven la tempesta. D’aquesta manera, fulminant-lo amb la mirada, li etzibà:

-Por fin ¿Qué cuento me explicarás? Hoy también has llegado muy tarde, Federico.

Read Full Post »

68b76-soir_bleu_by_edward_hopper 2a col·laboració al centenari de Relats conjunts

Hopper fou el precursor americà dels anuncis Marlboro amb el simbolisme de l’obra amb Pierrot. Al contrari que el sentiment de llibertat voltat de l’enormitat de la natura del cow-boy, Soir bleu juga amb el dubte de si ens trobem a un espai interior o exterior.

És clar que les caladetes distretes del Pierrot són imitades amb naturalitat per la resta de clients, excepte per la cambrera fumadora passiva que desconeixia la versió antiga de càmera oculta.

El cert és que va ser una empresa tabaquera colombiana la que marcà, indiscutiblement, un abans i un després a l’anunci amb publicitat subliminal al món de l’art amb la seva marca.

pierrot-tabac

Read Full Post »

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

100 Relats conjunts, enhorabona!!!

 

Hi ha un fet gens documentat de la visita de Hopper a Espanya a l’any 1910. Un cop sapiguem més detalls, s’entendrà per què biògrafs, galeristes, crítics d’art i periodistes culturals hi passin de puntetes.

Després de la visita a París on conegué in situ el món cubista, se n’anà a Madrid passant per… Sitges. La grisor del cel europeu provocà en ell un esllanguiment dels sentits, algun pintor català li aconsellà la llum mediterrània. Li recomanaren participar a les Festes Modernistes del Cau Ferrat i cap allà feu cap. Potser pels problemes de traducció habituals en aquella època no acabà d’entendre el punt d’extravagància amb que es criticava als artistes modernistes.

En consonància amb la claror mediterrània es presentà a la cita vestit d’un blanc immaculat. No és d’estranyar que la balustrada del cafè-vermut sitgetà, que veiem al fons de l’obra, fos escenari i detonant d’un canvi d’època i d’estil sonats. No era per menys, els protagonistes més que immortalitzats, volgueren fer-se fonedissos de l’ambient de la blanca Subur.

Rusiñol intentà dissimular el seu perfil, Utrillo donà l’esquena al retratista, en Barral de Calafell intentà canviar de temps, sembla que amb èxit, després de desmarcar-se’n de taula i cercar, més tard, un nou ambient mariner per la seva gorra. Només en Hopper, vestit de Pierrot i fent unes caladetes compulsives s’exclamava amb el rebombori creat dient: What a curious are Catalan artists!

Una gitaneta demanant almoina es palplantà al mig de l’escena inacabada. Encara Rusiñol li agrairia estalviar-se d’anar a l’Albaicín per pintar el personatge de La granadina.

Però, tornant al canvi d’època esmentat abans, fou Utrillo el primer que després de la estrafolària trobada. decidí fer un tomb  i passar-se al Noucentisme. Pocs anys després, al 1914, Rusiñol es limità a retratar la gitana a soles amb canvi radical de decorat, mentre que Hopper, precursor dels guiris i utilitzant com a model l’esbós d’un pintor suburenc, pintà plena d’esperit simbolista la secreta estada a Sitges.

Read Full Post »

canvio-disc-per-entrepa

A les portes de la jubilació, l’antic hippie es lamenta d’haver bescanviat, als anys 70, un disc de Bob Dylan per un entrepà de mortadel·la.

hippies-i-guitarra

 

 

Read Full Post »

escrit-en-la-foscor

Sense llum, aigua ni gas, el fred glaçava els edificis i els ànims de la població. El setge sobre la ciutat, sense misericòrdia, s’allargava mesos i mesos. El menjar era d’una escassetat feridora.

A un antic pis, construït en l’època imperial, ella escrivia cada nit receptes gormandes. A la llum d’una gresola, on l’oli ennegrit cremava trist, imaginava exquisideses d’un futur que el present negava.

dscn0906

Read Full Post »

https://ca.wikipedia.org/wiki/Raden_Saleh

Relats conjunts d’octubre* ens proposa que ens suggereix aquesta obra de Raden Saleh, 1865-75, Una inundació a Java

El bram de l’helicòpter completava l’òpera wagneriana desfermada pels elements.

La darrera evacuació aerotransportada era un caos entre crits, cops de colze i planys adolorits. Els últims soldats trepitjaven els civils més febles abandonats a la seva sort.

Una marea invisible colpejava lentament les restes d’un imperi que s’ofegava. Les aigües embravides pujaven graó a graó a cada embat, reduint a la mínima expressió el poder temporal.

Els darrers supervivents no podien enarborar cap bandera de victòria, ni tan sols de rendició. L’últim helicòpter es perdia en la boira deixant enrere, com si fos el brunzit d’un mosquit, el punt i final.

*PD. A causa de les inundacions i que l’helicòpter em va deixar a terra, el periodista no ha pogut fer el lliurament de la crònica fins el mes de novembre.

Read Full Post »

Relats conjunts ens pregunta què suggereix aquesta pintura?

Joan Miró, 1923-24, Terra llaurada

L’equip investigador de La Cerdanya des de Can Fanga s’ha posat les piles i aquí teniu el dossier.

 escut-tarragona

De tothom és coneguda la tradicional rivalitat entre Reus i Tarragona. Els detalls de la causa en molts casos són anecdòtics.

Podríem anomenar uns quants: baralles de festa major, tu tens port i jo no, el meu vermut és millor, el xató i la calçotada l’inventarem nosaltres, un partit de costellada amb final a l’hospital… però en el tema que ens ocupa no és res de tot això i sí, molt relacionat amb la terra. No creguin, però, que es tractava d’una disputa per límits de finques, no.

El fet que destapà una guerra soterrada fou un encàrrec a un artista emergent. La sala de reunions del Foment Agrícola Reusenc volia donar relleu al nivell de progrés que la societat desitjava.

La inauguració de l’obra fou un escàndol d’època. Desmais, pujades de sucre, indignació, intents d’agressió entre membres directius… tot això i més foren algunes de les reaccions al si de la junta en descobrir-se el mural.

Entre el bestiari reusenc deformat amb escarni apareixien clares les barres onejants de la senyera de la ciutat innombrable, l’eterna rival… Tarragona!

A més a més, queien justes per sobre la vertical de la cadira presidencial, talment com si fossin unes espases flamígeres que es clavaven a l’esquena de l’honorable rector del Foment Agrícola.

Vista la reacció a l’encàrrec com una humiliació sobre l’honor de la que encara no era capital del Baix Camp, l’artista posà terra pel mig. Amb prudència, veient que si dos es barallaven el tercer prendria mal, decidí instal·lar-se sud enllà, als peus de la Serra Llaberia.

Així és com que els de Mont-roig, amb molta més visió i sense fer cas de les atzagaiades previsibles d’un artista trencador, el feren fill predilecte de la seva vila. D’aquesta manera mentre les capitals comarcals segueixen avui a la grenya, una població més espavilada té ubicat al seu municipi el Centre Miró.

 

Read Full Post »

Older Posts »