Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘història’

Cinema d’estiu a Sants

L’imperi de la llei no les permetia votar…

Read Full Post »

Els Relats conjunts de juny viatgen, aparentment, al passat. L’administrador del Blog la Cerdanya des de Can Fanga intentarà demostrar la vigència d’aquest personatge.

Mosaic romà d’Ulisses, Segle II

Ulisses romania amb les orelles tapades, només tenia ulls per seguir la ruta. Res el deturaria ni el faria canviar d’idea, malgrat trobar-se envoltat de sirenes que emetien la seva tonada eixordadora.

La llum del sol que s’alçava per llevant barrejava amb lluïssors, ara blavoses ara vermelloses, els primers rajos del dia. L’astre rei feia amb ells un joc irisat a l’entorn del nostre viatger, que estava més pendent d’altres càntics. Mentalment repassava les darreres paraules en grec que havia memoritzat.

El repte era gegantí, fer honor al nom que la seva família li havia assignat per seguir la nissaga. No sabia per què, però finalment optà per l’hel·lenisme i, sense un domini de la llengua, poc podia amarar-se d’aquell esperit mil·lenari.

Aparcà la moto davant de l’EOI de Drassanes, es tragué el casc i els cascos. Entrà nerviós a recepció per revisar la llista d’admessos. Allà era el seu nom, podia començar en breu el nivell A de Grec. Sospirà alleujat després de la perillosa travessa per la ciutat. Les sirenes d’ambulàncies, policia i bombers no el desviaren ni un centímetre del seu objectiu, per molt que omplissin el mar de vehicles d’uns riscos afegits als desplaçament per la gran ciutat .

Read Full Post »

Amb la reurbanització dels entorns del mercat de Sants van apareixent rastres de la nostra memòria col·lectiva.

Ara s’hi ha trobat l’entrada d’un refugi antiaeri més que documentat des de la Guerra Civil. La zona era plena de fàbriques i blocs d’habitatges. De moment, la constructora ho ha tapat ( Sabia què hi havia?) Esperem que l’Ajuntament de Barcelona faci un exercici apropiat de memòria històrica.

Per a més informació consulteu l’article del blog Memòria de Sants.

 

Read Full Post »

Aquí teniu un parell de microrelats d’un Sant Jordi futurista amb d’un màxim de 50 paraules. La participació és al concurs del blog Parlem de llibres

UN EMPRENEDOR VINGUT DEL FUTUR

Cansat de teletransportar-se al calendari per ser eina publicitària al ritual del llibre i la rosa, decidí donar-li la volta al mitjó. Deixà de fer l’animal i es feu autònom. Ara Sant Jordi és un emprenedor galàctic distribuint llibres de butxaca i fent-se forat al mercat de la flor.

HEROI AMB TARA

Que comenci la destrucció! L’animal metàl·lic atacava armat amb la rosa de foc. Els defensors parapetats darrere un calendari de petroglifs es cobrien amb un llibre indigerible. Un resistent li posà un parany, la bèstia dubtant, curtcircuità. El vencedor tornà descalç i amb un mitjó foradat. Els herois són imperfectes.

Resultado de imagen de Tàpies mitjó

Read Full Post »

Relats conjunts proposa un estudi en profunditat sobre l’obra El matrimoni Arnolfini i el seu rerefons

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jan_van_Eyck

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini

La feina de notari al segle XV no era bufar i fer ampolles.

Vet aquí que a un d’ells li tocà rebre una parella forània. Ella era valona, cosa que en aquella època ja suposava un cert distanciament amb el notari que era flamenc. Ell era italià i, malgrat la seva prosa florida, no en sabia ni un borrall de neerlandès.

Així, en ball trilingüe de despropòsits, el notari assistí a una discussió pujada de to. No deixa de ser la seva feina, donar fe del que llegeix i en aquest cas del que veu. A l’home se’l veia molt tibat en la seva altivesa, es diria que sobreactuava dirigint-se a ella en llengua operística, mentre la dama en francès li preguntava repetidament: Pourquoi? mentre s’assenyalava una i altra vegada una panxa prominent.

El que des del futur estant us ho explica, naturalment no n’era testimoni de l’escena, però pot aventurar diverses interpretacions d’aquella disputa. Una, que no es posessin d’acord en quin nom posar-li al futur nounat; dues, que el pipiolo li havia fet un bombo i que si no es presentaven a la casa familiar ben casats, li tallarien el coll o més avall encara; tres, que havia de participar a un sorteig per ser un càrrec important i dur una dona embarassada donava bona sort…

El que ningú pot negar és que el notari no va transcriure ni un mot d’aquella conversa delirant. Donant dues palmades cridà a presència el seu majordom i li demanà un cavallet, una tela, paleta, pinzell i pintures diverses. Llavors, davant l’astorament dels visitants, començà a fer unes ràpides pinzellades de la parella de clients. Òbviament la cara i els gestos crispats els canviaren, ja sabem que mentre més antigues són les fotografies, més serioses són les cares dels retratats i si encara no s’havia inventat la càmera de fotos, quina cara havien de fer si no?

No em demaneu per què aquells que amb el temps en dirien els Arnolfini van anar a raure a aquella ciutat, ni molt menys què hi pintaven. Tampoc em consta quina despesa suposà aquella gestió ni si realment la varen fer efectiva.

Certament, al Flandes d’inicis del segle XX, encara que hi havia famílies que amenaçaven les filles díscoles amb la arribada d’un Arnolfini, cap erudit en podia donar referències clares. De fet, en aquella època, les noies que tenien un esperit rebel i avançat no volien veure ni en pintura personatges tan foscos com el del retrat. 

Del notari només ens resta una breu signatura, que pot ser de l’autor o… de l’oficial: Jan Van Eyck. Però, fins i tot això, amb tots els recursos dels temps actuals, té molt poca credibilitat.

Read Full Post »

Relats conjunts ens proposa la interpretació d’aquesta pintura. La Cerdanya des de can Fanga ha desplaçat un corresponsal al segle XVII per investigar qui és el noi del meló.

Diego Velázquez, 1618, Vieja friendo huevos

 

-¡Manda huevos!

L’ordre era imperativa i no s’hi valia a badar. Mentre la família trillava les terres del cacic, el jovenet protagonista encara jugava amb les palletes acaçant insectes. En sentir el crit, deixà la palleta d’una revolada i es dirigí fletxat cap el tancat de l’aviram. Allà, omplí amb cura el cistell d’ous i, penjat del braç, se l’emportà cap a Sevilla.

Aviat deixa enrere la immensitat dels camps de cereals i resseguí, entre algunes oliveres, el costat del riu, per entrar a la gran ciutat, porta de les Amèriques. A mida que s’acostava a la zona portuària, creixia la seva desconfiança i amarrava amb força la preuada càrrega.

Finalment, veié on anava un grup de mariners desvagats que feien cua davant d’una senzilla parada de menjar. En aquella cantina precària, una vella malcarada fregia ous per a les tripulacions que tornaven famolenques de les rutes transatlàntiques.

Allà, als molls que vorejaven la nova Torre de l’Or es barrejava tot un món per descobrir. El sagal dels ous s’entretenia i escoltava embadocat les noves que venien de les Antilles, del Riu de la Plata i de Mèxic; en segon terme sentir a parlar d’Hondures era inhabitual i veure algun viatger provinent d’El Salvador era tota una raresa. Alguns cops s’hi sentien altres llengües entre el brogit de la gent i de les mercaderies. La que més li sonava era l’anglesa. No entenia ni un borrall, tampoc s’imaginava un cert domini de l’idioma ni que anés a viure al centre de Londres. De fet, els viatges els feia des del cortijo al port fluvial i de tornada. Ni tan sols havia visitat Cartagena, no la d’Índies, la de Múrcia!

El que sí havia de vigilar entre tanta gent era la càrrega d’ous, no fos que fes truita abans d’hora. Un cop al dia, tenia assignada una perillosa missió després de l’ordre “Manda huevos”, havia de fer arribar l’ovalada càrrega a bon port.

Tot i estar molt atrafegada voltada de gent de mar, la vella ho tenia tot controlat. Els esquitxos d’oli saltant de la cassoleta presagiaven la tempesta. D’aquesta manera, fulminant-lo amb la mirada, li etzibà:

-Por fin ¿Qué cuento me explicarás? Hoy también has llegado muy tarde, Federico.

Read Full Post »

68b76-soir_bleu_by_edward_hopper 2a col·laboració al centenari de Relats conjunts

Hopper fou el precursor americà dels anuncis Marlboro amb el simbolisme de l’obra amb Pierrot. Al contrari que el sentiment de llibertat voltat de l’enormitat de la natura del cow-boy, Soir bleu juga amb el dubte de si ens trobem a un espai interior o exterior.

És clar que les caladetes distretes del Pierrot són imitades amb naturalitat per la resta de clients, excepte per la cambrera fumadora passiva que desconeixia la versió antiga de càmera oculta.

El cert és que va ser una empresa tabaquera colombiana la que marcà, indiscutiblement, un abans i un després a l’anunci amb publicitat subliminal al món de l’art amb la seva marca.

pierrot-tabac

Read Full Post »

Older Posts »