Retallada per la culata (237è joc literari)

Tens un racó dalt del món ens proposa que agafem paper i tisores i  participem en un nou joc literari.

Ben posat en el seu paper inicià una nova  sessió de tisorada. A mida que creia empetitir cossos i esperits, els nans se li multiplicaven i , agafats de les mans, li creixien empipadors davant el seu esglai.

Read Full Post »

La vida en un gargot

Oneja sobre serpentines de cotó

una vida on escric el meu nom.

Amb determinació l’escric,

mentre ignorant de mi,

atzarosos fils menen la meva mà,

fent d’un recte camí caòtic gargot.

El degoteig de temps l’esborra

amarat de mots de pluja i vent;

no podrà , però, oblidar el dolor

modelat  en invisibles arestes.

He traçat de nou la meva vida

ara sobre un tros de paper…

Read Full Post »

Bona gent en temps de mal

En condicions extremes surt el pitjor d’algunes persones, però també  les millors coses de molta gent com la que dóna nom a aquest article. Un vídeo dirigit per Joan Lluís Bozzo i una cançó de Brams  per la bona gent en qualsevol temps de mal.

Samir, hem de parlar
ara que ningú no ens veurà,
potser no saps ni com em dic.
Sóc Dragan Drulović
i visc en el bell mig
del veí poble serbi enemic.

De fet no és sorprenent
que no em tinguis present,
els bosnians no soleu baixar.
I amb la mala maror
que hi ha jo tampoc no
aquí, al teu poble, havia pujat mai.

Pot semblar estrany però et vinc a dir
que els meus soldats vindran aquí
a primera hora del matí
per atacar.
Si troben homes al poblat
acabaran en un fossat:
la guerra aquí també ha arribat.

I ara fuig, salveu la pell,
la nit serà un bon moment
per marxar cap a ponent
camineu incansablement.
Busqueu refugi segur
abans que no surti el sol
i us encengui els ulls de dol.

No deus saber, però,
per què t’explico això,
per què amb els meus sóc deslleial.
El que t’explicaré
no és d’ara, que ja ve
de la II Guerra Mundial

El meu pare era amic
del teu des de ben xic,
i els xètniks el van reclutar.
Van quedar als dos extrems,
ton pare en aquell temps
va ser policia bosnià.

Hi va haver una nit que el meu
a la cel·la pregava a Déu:
l’havien d’afusellar
l’endemà al matí.
Ton pare, que era el guardià,
la clau el pany va fer voltar.
S’abraçaren i va fugir.

Cinquanta anys després
la memòria m’ha empès
a vindre d’amagat aquí
i dur-te aquest record
i alliberar del cor
aquest secret que t’havia de dir.

Emporta’t ben lluny els teus fills
a bon recer d’aquests perills
que creixin forts, sans i valents
perquè amb el temps
puguin salvar els meus dels danys
de la guerra que els averanys
preveuen per d’aquí a uns anys.

Tàpies i Bòsnia

Srebenica, mai més

Per Jovan Dvijak

Read Full Post »

ACTOR DEL JO (Itineràncies poètiques)

(Itineràncies poètiques)

Trèmol, l’actor en la seva por,

avui dubtós de triar màscara:

Serà personatge fosc

o

un blanc guió per omplir?

La veu li delatarà?

o estrafent-la,

la impostarà en falset

per fugir del segur recer del Jo?

Read Full Post »

L’ànima enforcada ( una metàfora judicial)

L’ÀNIMA ENFORCADA (*)

Els llums blavosos giravoltaven misteriosos dins la boira, donant un aire fantasmagòric  a les darreres hores d’una llum solar que a penes treia cap entre la grisor fosca i espessa.

Les veus dels serveis d’urgència se sentien esmorteïdes i es fonien barrejades entre les gotes grises que abraçaven i ofegaven el coll de muntanya. L’ambulància havia acudit a fer un servei. Una veu líquida i antiga havia donat avís  d’un accident a la ruta monacal.

Read Full Post »

Enemic armat de llibres

Ibsen al 1882 amb Un enemic del poble escrigué sobre el drama de la societat d’aquella època. Tres dècades més tard Salvat-Papasseit seguí l’estela d’un regeneracionisme del pensament i la societat a la revista avantguardista del mateix nom.

Hui 140 anys després , els xiquets i xiquetes han eixit per tornar a demanar una obvietat:

REGENERACIÓ

Read Full Post »

Composició X, conte rus (Relats conjunts)

Relats conjunts

Feia temps que Kandinsky havia deixat la Bauhaus quan va rebre un encàrrec misteriós. Un sobre amb segell lacrat provinent de Peredelkino arribà a Neuilly-sur-Seine.

Al nom del remitent només hi havia impressa una gran X.

El pintor, que havia entrat en una fase artística de formes orgàniques i biomòrfiques, no s’encongí ; va fer una composició de la situació i decidí entomar el repte. Es tractava d’il·lustrar un conte rus, el text del qual m’ha arribat a les mans:

L’oncle Vladimir era assegut a la butaca del saló familiar. Assegut enfront de la llar, passà una pàgina del llibre. El retrat de la nissaga familiar presidia la sala d’aquella isba. L’àvia Raisa al costat de l’avi Iuri tenien un posat seriós al costat dels fills Ivan, Vladimir, Vània, Fedorova, Ludmila, Anastàsia i Ksènia.

Entrà a la sala el majordom portant una safata amb begudes calentes. El criat era fill del cotxer Taras que servia la família Andreievitx i veí de la vella Nadezda, que cuidava la datxa familiar dels Antonov. Serví la beguda pausadament al moment que sonà la campaneta. Era l’hora del bibliotecari Fedorov que vivia ben a prop a l’edifici familiar dels Txèjov. Com era habitual venia amb l’ajudant Valentin que li llegia els valuosos exemplars de Pasternak que col·leccionava,  donat que la vista li fallava cada cop més.

Un cop deixat el llibre sobre la tauleta, començaren a parlar de la nevada primerenca que havia caigut i l’incident de la veïna Antonieva que va caure en sortir al carrer , fet que la va deixar al llit des de feia dies. Els fills d’Antonieva que eren propietaris agrícoles havien llogat l’edifici al banquer Josef de la família Rebrov de Saratov. Vladimir s’interessà amb certa desgana per l’estat dels comptes dels Rebrov que havien fet la seva fortuna comerciant amb fusta de Txistopol amb la serradora dels Tatxenco. Es diu que la tsarina Irina tenia interessos en aquells negocis sempre assessorats per la intrigant personalitat de palau dels Kropotkin. Interrompé la conversa l’entrada a la sala de Serguei, el fill de Iovana i Milan. Omplí la sala de riallades perseguit per les cosines Aleksandr i  Vassilissa, darrere d’ells corria la minyona,  a la vegada que es desfeia en disculpes. El cuiner Viktor entrà demanant a la minyona que tornés a la cuina abans els convidats se sentissin molestos.

L’oncle Vladimir agafà distretament el llibre de Mikhaïl Afanasiev i passà, mullant-se el dit i mirant per sobre les ulleres, la pàgina 2 del tercer volum d’Històries de la campanya oriental a la taigà.

Read Full Post »

Paraules lliures en el glaç

Neixen enjogassades paraules

escolades braves  entre les dits.

Capturades en estàtues de gel

fugen d’inútil gàbia de glaç

en recerca d’un pèlag de lletres,

on en renovellada revolta,

escumejaran nous mots

sobre cisellats farallons.

Read Full Post »

Prínceps i gripaus poc babaus agafadets de la mà (235è joc literari)

Novament en Jesús Tibau ens proposa una participació als concursos literaris de Tens un racó dalt del món

Us faré a mans una història molt antiga. Una princesa de cara pàlida com la cera va veure un gripau gens babau. Es guanyava molt bé la vida ja que tenia molt bona mà esquerra i s’hi va fer l’amo d’un palau de reflexes blau i grana.

La princesa tenia la mà trencada en tenir mà sobre mà, per això el gripau gens babau ja s’ho feia amb jocs de mans. Tant feia tenir la mà foradada, no venia d’un pam; però agafat amb les mans a la pastera,  ara han de fer mans i mànigues ja que s’hi han ben empantanat. Ja hi ha qui se’n renta les mans i no hi posarà per ell les mans al foc. Però com totes les històries de prínceps blaus no quedaran deixats de la mà ni arribaran a les mans, sempre rebran un cop de mà abans se’ls escapi de les mans.

Aquí teniu a les mans la cançó Mai trobaràs dels Sopa de Cabra, és de rabiosa actualitat, tot i que una mica surrealista:

Jo ja no entenc el teu patiment
ja sé que ningú t'estima
però que hi farem si aquest govern
no havia previst la teva crisi.

Read Full Post »

Quan xiulen amb els ulls al clatell

Les festes populars catalanes d’arrel tradicional tenen un nou enemic. La SGAE? La globalització? La crisi? El Tribunal Constitucional? Una decadència inapreciable? La corrupció?

Doncs potser tots aquests interrogants en diferent grau es poden respondre amb un sí, cada un d’ells posa el seu granet de sorra. Però res a veure amb un nou tsunami que ha trobat la seva placenta en la indignació i que ha donat les últimes fuetades a les festes barcelonines de Santa Eulàlia.

Difícilment podem trobar precedents que els balls populars rebessin aquestes escridassades i menyspreu. Josep Pla hagués definit la situació com a manicomial. Perquè així ho és quan els seguicis de gegants i geganters van rebre patacada. Mentre les autoritats municipals feien el seu paper  ben tranquil·les  amb la roba de teflon , la que tot li rellisca.

Manuel de Pedrolo clamaria que una part de la massa ha perdut el criteri de pensar individualment i ha perdut el nord de saber on viu i com ha arribat al dia d’avui. Perquè això és el que va passar quan la cerimonial , emotiva i reconeguda Patrimoni de la Unesco  Moixeranga d’Algemesí sonava,  mentre alçava una torre de valencians i els crits de : Vergüenza , es un circo i d’altres, dificultaven i posaven en perill l’estabilitat de la torre.

En sentir aquells brams m’ha vingut al cap la cançó:

Sóc d´un pais, que de cert ve d´antic. 
Que ha passat molt de temps oblidat i oprimit. 
Sóc d´un pais on de la por se´n diu seny 
Que camina un pas endevant i dos enrere. 
Sóc d´un pais que es desfà a poc a poc. 
I entre il.lusions i frustacions malda per sortir endavant. 

Sóc d´un país que poca gent coneix, 
que ell mateix es manté anònim i indecís. 
I li fan mal els atacs i la hipocresia 
d´aquells que se n´omplen la boca parlant, 
i tenen un preu per la seva integritat. 
Mai he cregut que per ser d´un país, 
fos necessari demanar permís. …

JO SÓC D´UN PAÍS, SÓC DEL MÓN (Francesc Ribera “Titot”)

…. ni perdó, només faltaria.

Cròniques de Barcelona de Guillem Carbonell

Read Full Post »