Observant observat la Cerdanya (Cares del món 16)

Caminant per la Cerdanya, em sento observat. Tal vegada algú s’ha quedat de pedra, ja fos perquè les ha fetes de l’alçada d’un campanar o el perquè temps ha anat desgastant la cara felina d’un jove marbre.

 Santa Eulàlia de Pi  

 Sant Domènec de Puigcerdà

                                                    

Read Full Post »

Dita de primavera (28a endevinalla)

Aquesta cantant canadenca no ens la dirà cantant, però ajudarà a donar pistes.

           

                

Si no, aquesta actriu de Libertarias, 101 Reykjavik, Tacones lejanos i altres us pot ajudar a començar la dita.

Read Full Post »

Joana Raspall

 Punt de suport

Al 2013, també som a l’Any Raspall, dedicat al centenari del naixement de la Joana Raspall. Els seus llibres s’han convertit en obres vives de referència. Suport imprescindible de llibreries, prestatgeries, publicacions… Eina d’enriquiment d’una llengua canviant, que evoluciona, però alhora s’alimenta de fonts escrites i orals de generacions passades i actuals.

El diccionari de locucions i frases fetes, elaborat conjuntament amb Joan Martí, no és una publició de butxaca, però sí un element imprescindible a la taula de treball i lectura. Qui ho fa servir, sap que ha encertat el pinyol.

 

ANY RASPALL (Demà serà un altre dia)

 

Celebrem-ho a banderes desplegades.

Una llengua que té anys i panys,

que no ha de fer catúfols,

ni menjar-se les paraules.

Ajuda’ns Joana,

a parlar com un llibre,

més no per les butxaques.

Així farem cara de Pasqües.

però curats d’espants,

no estarem a la lluna,

sinó a l’aguait.

Read Full Post »

Els temps canvien, les oracions tornen

Això pensaria el poeta Miquel Martí i Pol quan escrigué un dels poemes del llibre La fâbrica. Insert en el corrent del realisme històric, la Nova oració del Parenostre fou escrita cap a l’any 70, 5 anys després el grup Coses musicà el poema. (Versió audio)

Pare nostre que esteu en el cel 

sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats,
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa.

Amén.  

   

Els temps canvien, cert. El que no volem és que canviïn per mal i que aquests poemes, com el que tanca aquest article, passin d’una vegada per totes a ser història.

“No quiero

que el labriego trabaje sin agua

que el marino navegue sin brújula,

 que en la fábrica no haya azucenas,

 que en la mina no vean la aurora,

 que en la escuela no ría el maestro”

Del poema “No quiero” d’Ángela Figuera Aymerich

Read Full Post »

Eina poètica (Dia mundial de la poesia)

Participació al blog del Dia mundial de la poeia

Alliberar poemes

del vell runam

i del nou asèptic.

Obrir finestres als murs

amb mots i actes,

ser ànima i llum.

Omplir la paraula,

ser guia en la boira,

recer en la tempesta,

bandera al laberint.

Read Full Post »

CAL UNA BONA CAPA DE PINTURA ( Grafit Relats conjunts)

Torna el mes de març amb una nova proposta de relats conjunts

Ces53, Return of the three funny types, 2009

La dura crisi a Holanda colpí de ple els transports públics. Els trens s’amuntegaven dins les cotxeres com si d’una planta de ferralla es tractés.

Ja podien ser trens de rodalies com els que comunicaven les zones més allunyades del país, que el manteniment de les unitats mòbils era depriment. A l’igual que bona part del país era sota el nivell del mar, la inversió en infraestructures adoptava una tendència al decreixement.

Ces 53 era a l’estudi d’Amsterdam aliè a aquestes cabòries existencials. Sabia que era un artista reconegut internacionalment i que encara pintava alguna cosa en el món de l’art. A més, la seva posició mundial s’havia cimentat i reforçat amb treballs en pedra i metall per Amèrica.

Aquells dies grisos i humits havien emboirat la seva creativitat. Necessitava un descans per tornar a fer les seves experimentacions conceptuals sobre paper per plasmar-les més tard sobre qualsevol superfície vertical que se li posés per davant.

Al coffe-shop intentaria fer volar la imaginació i, si en tornar a despertar-se encara se’n recordava, el seu catàleg d’idees s’incrementaria de nou. No havia fet la primera caladeta que un parella sorgida del maig del 68 li demanaren de seure al banc. De mala gana accedí a la petició d’aquell parell de revolucionaris desubicats. L’un lluïa una gorra Che Guevara que no feia gaire joc amb la calba lluent amb els llums esmorteïts del local. Ella duia un mocador palestí al coll i un altre de motard al cap. Amb aquella combinació semblava haver-se caigut de la Harley-Davidson quan es va creuar amb la llarga marxa de Mao Zedong.

Malgrat aquella estrambòtica carta de presentació, l’art va ser el pegament de la seva conversa. Duien un mostrari d’accions artístiques, algunes de les quals quan es varen fer encara no existia la paraula grafit.

Sigui pel fum o per les propostes transgressores que li formularen aquella parella granadeta, decidí fer els seus grafits a les cotxeres dels trens holandesos.

La parella misteriosa l’havia convençut amb tres arguments. El primer, era que a causa de la crisi la companyia havia retirat la vigilància nocturna de les instal·lacions; el segon era que podien aconseguir pintura d’esprais  en grans quantitats, si bé només podia ser un sol color per comanda i el tercer argument, que va ser definitiu, posà a prova la vanitat de l’autor amb una bona ensabonada i bla, bla, bla…

Cada setmana, un cop rebut el subministrament, el conduïren a les cotxeres ferroviàries. Als seus estris, l’artista afegí altres colors del seu magatzem per a què no fos massa monòton.

Així fou com un mes després, la flota ferroviària dels Països Baixos, pujà la seva imatge mentre renovava la cara en temps de crisi.

Els trens del nord són d’un taronja orgull de la nació, els que van cap a l’est a cercar Alemanya són d’un groc ribetejat en negre ben plaent a ulls germànics, els que fan cap a Bèlgica tenen un vermell a joc amb la posta de sol de ponent i, si van cap el sud, camí de Luxemburg, el verd dels vagons es fon amb el color dels camps.

Mirant-se el dossier, el director de Recursos Humans de la companyia ferroviària col·loca bé una gran foto seva muntant una Harley-Davidson, detall personal que presideix el despatx. Més en la intimitat, dins la seva cartera, una foto dels seus pares quan es van conèixer a París quan estava de cap per avall, resta en un discret segon pla.

Read Full Post »

Correus s’adapta als nous temps

Poseu el sobre a la bústia amb els vostres suggeriments.

 

Read Full Post »

La barca del temps

A l’estiu de 1960 es va fer des de Catalunya a l’Alguer l’anomenat viatge del retrobament. En aquella trobada el poema “La barca del temps” va navegar en aquella expedició. Era un poema escrit per Salvador Espriu al febrer de 1960 i estava dedicat a l’amic de joventut, Bartomeu Rosselló-Pòrcel que morí als 24 anys i, a la vegada, al poble alguerès.  

Aquí escoltareu les versions recitades i cantades, no tenen preu.

Estimat Rosselló

si podies venir

amb la barca del temps

amb el vent de llevant

a l’Alguer.

I senties amb mi

com és viu i arrelat,

i tan clar,

aquest nostre parlar

català de l’Alguer.

 

Com et diu el teu nom

i somriu

la ciutat de l’Alguer,

allunyat amic meu

que ara ets

als xiprers,

a l’indret on comencen

a obrir el record

i el veler i el camí

que et va ser

sempre car,

el camí de la mar

de l’Alguer.

 

Si podies venir

amb la barca del temps

amb el vent de Llevant,

amb la barca del temps.

 

Com et diu el teu nom

i somriu la ciutat,

allunyat amic meu…

 

Allunyat amic meu

si podies venir

amb la barca del temps…

Barca a un carrer d l’Alguer

Read Full Post »

Primer viatge en tren (272è joc literari)

A Tens un racó dalt del món ens proposen fer el Primer viatge en tren.

EL PRIMER VIATGE EN TREN

Amb ulls de nen i la boca ben badada. Lluents les ninetes, reflectien la il·lusió d’un viatge al final del país, al naixement de totes les coses.

Read Full Post »

Catània poètica

Vinguda de Vilafranca, l’escriptora Sandra Domínguez ens oferí al Palau d’Alós un tast del poemari Blanc de setí. Acompanyada de poetes, músics i amistats d’habilitats diverses, compartí la seva experimentació poètica fruit d’uns referents literaris amagats i una experiència vital intensa.

Cada cadira de la sala tenia una pàgina del seu llibre, la que vaig utilitzar durant un temps raonable es deia L’ETERNITAT :

Qui sap, si és així l’eternitat;

Una mar blana,

La infinitud d’horitzons inabastables,

I el rítmic remoreig del mar.

Això sí,

Que és imperible.

Recollint, atrevit, una part de la seva eternitat, faig imatge terrenal el seu poema:

En remoreig de desig,

abastar-nos un fruit prohibit.

Mossegar un boci d’eternitat.

Deixant, deixondits,

polsim de cacau als llavis.

 

Ressenya del poemari Blanc de setí

Read Full Post »