Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Joc literari’

El redactor en cap del blog la Cerdanya des de Can Fanga ha estat premiat amb el segon lloc del VI Concurs de Microrelats del Museu Marítim de Barcelona.

 Fotografia del Museu Marítim de Barcelona

El relat titulat Diari d’un pailebot ressegueix la relació de la nau centenària amb la història de la ciutat de Barcelona.

Anuncis

Read Full Post »

 

Relats conjunts del mes d’abril ens proposa una crònica sobre el nou grup musical que ho està petant. El líder del grup ens fa cinc cèntims de com porten la fama i els seus modestos orígens.

 

Us explicaré sense ànim de cansar-vos la meva història musical. Ningú hagués dit que d’una afició casolana arribaria ( arribaríem) a ser una celebritat a la música infantil alemanya.

He estat tota la vida treballant com un burro. Sort que em vaig escapolir fins a Bremen. Allà, nord enllà, on diuen que els músics estan ben valorats és on vaig anar a petar. Jo, com tothom sabia, menys el meu antic amo, faig sonar la flauta de meravella.

Fent bon vent i barca nova, vaig estar tocant en algunes jam sessions en les que vaig compartir escenaris amb un confrare percussionista. Certament el nouvingut necessitava un assessor d’imatge ja que tenia a la galta un bon Sangtraït i millor que no cantés ja que tenia cronificada una tos de gos espantosa. El company m’explicà que havia tingut una feina molt dura a la mina i que necessitava aires nous. La proposta meva l’entusiasmà i s’incorporà il·lusionat a una banda embrionària.

Durant la mini gira per petits locals, festes populars i, no us ho perdeu, festivals infantils un altre parroquià se’ns uní. Fugia com gat escaldat de certes ofertes de feina precària. Optimista de mena decidí unir-se’ns com a guitarrista, ja que tenia experiència tocant tributs a grups consolidats com la peça Que fosca és la mina. Sortint de diverses situacions injustes i irrespirables en férem un nom com a una banda de música que, tant de bo, ens hauria agradat que fos la revelació de l’any.

Per completar el grup se’ns incorporà en “menos que canta un gallo” un emigrant de Morón.  Li havien picat la cresta per demanar millores laborals i alçà valent la seva veu, cansat d’actuar en after hours, quan per la majoria encara ni havia sonat el despertador.

Sobre la taula algú suggerí passar a registrar-se a l’oficina de la SGAE germana, però certament preferíem tocar en locals petits i no restar lligats a contractes escombraries per fer una digna carrera musical. No sempre cantàvem el que volíem: Seré tu amante, bandido no estava entre les nostres preferències, però no ens imaginàvem tampoc dedicar-nos al públic infantil, que és molt més agraït.

Així doncs, arribats a Bremen, la glòria i la fama els arribaren de la forma més inesperada. Penjàrem una composició on es musicava un conte tradicional dels germans Grimm. El trampolí ens arribà amb Es tanzt ein Bi-Ba-Butzemann. A les festes infantils es cantava en rotllana i el que parava no s’havia de deixar agafar per l’home del sac. Fins aquí tot normal, però de sobte ens començaren a ploure comandes des de Katalonien i una agenda de bolos que no te l’acabes mai.

Si ens voleu escoltar podeu clicar al nostre pòster.

Nicolas Tournier, 1630-35, Le Concert

 

Read Full Post »

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santiago_Rusi%C3%B1ol_i_Prats

Relats conjunts ens proposa interpretar aquesta obra d’en Santiago Rusiñol.

La xarxa d’informadors de la Cerdanya des de Can Fanga ha lliurat alguns informes, poc fiables tot sigui dit, a la nostra redacció. Fins i tot, han tingut la gosadia de treure quatre frases al vent pronunciades per la dama fastiguejada que veiem asseguda a l’entrada.

 

DONA DE PEGA

Cada nit m’espero el marit que és cuiner.

Ja és mala sort que un refotut i pollós artista planti el cavallet davant de la porta.

Que no ho enteneu?

Llegiu, llegiu les ressenyes dels crítics artístics a la galeria i veureu per qui em prenen.

 

EPÍLEG D’UNA VIDA

Bevien anissos, però de feliços no gaire.

 

CAFÈS I LECTURES

Van obrir un bar-llibreria. De moment el negoci comença com a cafeteria. Si tot va bé, començaran a omplir de llibres les prestatgeries.

 

MEUCA NOSTRADA CAIGUDA EN DESGRÀCIA

Nascuda a Ceret, anà a raure als baixos fons de París.

Amb melangia, cantava “Rossinyol que vas a França”.

Els clients, calents, hi passaven sense parar esment en la seva follia.

Read Full Post »

https://ca.wikipedia.org/wiki/Raffaello_Sanzio

Raffaello Sanzio, 1518, Autoretrat amb un amic

Relats conjunts ens ha encarregat què ens suggereix aquesta obra.

La redacció del blog La Cerdanya des de Can Fanga ha sortit de nou al carrer per tal de fer un nou exercici de periodisme d’investigació.

Aquest cop a París ha destapat un escàndol que pot fer perillar les bases del Renaixement. Segons  asseguren fonts fiables, sempre ens han fet creure que aquest art es basava en el passat clàssic.

 

Ara entrarem en el cos del delicte. Quan gairebé ningú ha discutit l’autoria de l’obra, encara hi ha un debat apassionat sobre el destinatari de l’obra i, en especial, qui és el jove retratat en primer terme.

El que ha restat fora de la discussió, d’una manera interessada pel lobby col·leccionista, és que el pintor tenia una visió extraordinària de futur. Aquesta obra és la prova fefaent d’aquesta capacitat sobrenatural del pintor italià.

Que amb l’autoretrat la seva imatge passaria a la posteritat, bé. Que seria una destacada obra exposada al Louvre, bé. Però, que estols de japonesos tindrien l’oli anomenat Doble retrat com a nineta dels seus ulls era una primícia en les tendències futuristes de mercat. És més, en el seu dia, l’artista tingué el mecenatge perquè es presentava com un precursor de la ciència ficció. A dia d’avui, la clau no és en el diferent pentinat, que també es nota d’èpoques diferenciades, ni en els clarobscurs, ni en els punys de la camisa; sinó en la revolucionària Minolta SR-T101, coneguda per ser la primera màquina fotogràfica amb obertura automàtica de diafragma.

Observant amb deteniment, de l’home que hi ha en primer terme hi penja un model amb una tan sorprenent similitud a la que portaven els turistes japonesos que es pot considerar un plagi a l’avançada.

No ens ha d’estranyar que des de l’imperi del sol naixent s’hagi encetat una invasió gens subtil d’Europa, per tal de destapar milers de falsificacions en obres d’art esteses per totes les pinacoteques.

 

Aquest cop, gràcies a la intuïció i els nas dels nostres redactors, els successius marxants que han fet l’intent barroer de fer-nos passar garses per perdius han quedat: RETRATATS.

Read Full Post »

CARES LLARGUES

Relats conjunts ens proposa parlar sobre aquesta parella que retratà Modigliani. La redacció de la Cerdanya des de Can Fanga ha aconseguit una exclusiva de la real

https://ca.wikipedia.org/wiki/Amedeo_Modigliani

Amadeo Modigliani, 1915, La sposa e lo sposo

L’ex-senador se n’anà al bar per ofegar les penes, després del ridícul diplomàtic. El cambrer, mentre netejava el got de tub, se’l mirava de reüll. Després de la tercera consumició, s’apropà al client americà. Mirant-se’l de fit a fit, li etzibà amb confiança, amb la franquesa barrejada amb sorna que tenen els barmans experimentats:

—Ep amic, a què ve aquesta cara tan llarga?

L’ex-presidenciable confessà, després de fer un llarg glop, que havia tingut la idea d’oferir a la ministra italiana, per quedar bé, una reproducció dels avantpassats d’aquesta.

Aquí, a l’instantània inferior podem observar el moment històric. Deixant una mica de banda la rigidesa protocolària passà la mà sobre l’espatlla de la política romana. Davant del rellotge amb nombres romans, com a testimoni secular, es veu en John Kerry ensenyant el quadre de Modigliani a na Federica Mogherini.

Acabada la reunió, els assessors informaren al polític de la històrica relliscada…

—Veus, els teus avantpassats ja eren retratats, desitjo amb això segellar un cop més la fraternitat entre Europa i els Estats Units —deia, tot fent-se el simpàtic. Mentrestant, l’Alta representant d’Afers Exteriors de la UE, “Mogherini”, reia sobre el nivell de coneixements d’art del Secretari d’Estat Kerry. “Veig que els ianquis encara estan pitjor d’art que de geografia” —pensava sense poder-se contenir, només pensant que veient una exposició d’en Modigliani es trobés de cara amb aquells avantpassats acabats de descobrir a les amèriques.

Read Full Post »

Relats conjunts de gener del 2018 ens proposa què ens suggereix aquesta imatge. L’equip d’nvestigació de la Cerdanya des de can Fanga s’ha desplaçat a la Terra ferma per treure llum sobre aquest afer.

https://www.ara.cat/cultura/tecnics-Sixena-Museu-Lleida-emportar-sels_0_1922207840.html

Gabriel Yoly, Segle XVI, Fragments del Retaule de Santa Anna

 

─Aficionats!

L’últim cop que sentiren això, sortiren d’un teatre amb el cap cot i la cua entre cames.

Això no els desanimà ni els apartà de la faràndula. Farem una obra que tot el món recordarà, es conjuraren, i per fi serà un reconeixement unànime.

Només tenien uns dies per assajar i el temps se’ls tirava a sobre. De fet, la companyia no havia de fer massa, només impostura i silenci. Les paraules les posaria una gran professional retirada amb ganes de fer un últim gran servei al país. La dona tenia do de gents i sabia posar-se el públic a la butxaca.

Les feines d’assaig foren intenses, a més de repintar el camió amb un impressionant rètol que deia Mudanzas El Molino i adquirir a bon preu un cotxe segona mà matriculat a Osca, també la impressora en 3D treia fum.

El dia d’ “autos”, la caravana reptà per la boira i s’arribà a les 3 de la matinada a Lleida. Amb una perorada amb ferm accent aragonès i un llenguatge corporal convincent, la Maña entrà aviat, seguida d’una silenciosa brigada verd olivera, a la sala de les peces en litigi. La comitiva hi accedí després d’una aclucada d’ull al grup que defensava l’entrada.

Les caixes no entraren buides ni, molt menys, sortiren buides. El canvi de cromos hi durà una mitja hora. La boira seguia abraçant la nit.

La caravana s’endinsà en ella fins a fer-se fonedissa vora  el pantà de Santa Anna.

Lita Claver i la companya de teatre amateur El Molino feren l’actuació de la seva vida.

Ara, les obres fan una estada temporal en lloc segur. Qui sap si a Roma, Bèlgica o només ho sap la Verge de Núria.

A les 4 de la matinada varen arribar els “professionals” de l’art. Procediren a embalar multitud de peces que el temps desgastarà prematurament i mostraran a la llum les vergonyes d’uns expedients indignes.

Read Full Post »

La proposta del Relats conjunts de novembre és un bon clatellot (Una heroica galeta)

Batman slapping Robin, clàssic generador de mems.

 

BATMAN I ROBIN (La mosca i el Nobel)

Aha, Robin, t’he trobat llegint Margaret Atwood!

—Glups!

La mosca que tant t’empipava no era real. En realitat no saps si era el seu vol caòtic per la cuina o les ombres que darrerament se’m creuen per la retina.

El cert és que disposat a fer-me una llesca de pa, l’ombra acompanyada d’un mut brunzit m’ha desconcentrat per segons. He hagut d’aturar la sang que ha rajat després d’una fiblada a la pell. (Què et feia pensar que els herois no es fan un pa amb tomàquet ni que mai s’han tallat llescant el pa?)

Per tots els dimonis, no sé si podré netejar el guant ensangonat. Mentre, el pessigolleig al lòbul de l’orella m’avisa que la mosca segueix la trajectòria empipadora o, en passar-me el dit gratant, desapareix aquella picor produïda per la circulació sanguínia.

Imagina’t que la mosca no existeix i que jo hagués contestat afirmativament al forn quan em demanaven si volia el pa tallat. Imagina’t, Robin, que l’aparició voladora per intermitències hagués acabat amb un cop sec amb el drap brut, però humit amb el que tragines per casa.

La presència molesta no passa inadvertida per la imaginació de ningú. Tanques els ulls i la veus glossada per en Miguel Hernández, els obres i la veus fent camins peripatètics per cal·ligrames salvatians. Imagina’t que passes del somni a la realitat i se’t desperta l’anestèsia. (Qui ha dit que els ajudants dels herois no tenen càries?)

Imagina’t que la mosca que m’ha picat no és real. Encara atordit havies vist engrunes de pa a la cuina i un rastre de fines gotetes vermelles en direcció al lavabo. En entrar sense avisar, et rebé una cleca monumental que omple la vinyeta amb l’onomatopeia.

Imagina’t que la taqueta negra al centre de la rajola és una mosca agonitzant que gira sobre si mateixa o tal vegada un borrissol fosc de la tovallola giravoltat pel corrent d’aire.

Imagina’t Robin, que la mosca no existia ni que l’incipient dolor que sents a la mandíbula demana hora pel dentista.

Imagina’t que l’heroi al que segueixes a ulls clucs s’ha fos entre les pàgines de Margaret Atwood.

Read Full Post »

Older Posts »