Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Joc literari’

Els Relats conjunts de juny viatgen, aparentment, al passat. L’administrador del Blog la Cerdanya des de Can Fanga intentarà demostrar la vigència d’aquest personatge.

Mosaic romà d’Ulisses, Segle II

Ulisses romania amb les orelles tapades, només tenia ulls per seguir la ruta. Res el deturaria ni el faria canviar d’idea, malgrat trobar-se envoltat de sirenes que emetien la seva tonada eixordadora.

La llum del sol que s’alçava per llevant barrejava amb lluïssors, ara blavoses ara vermelloses, els primers rajos del dia. L’astre rei feia amb ells un joc irisat a l’entorn del nostre viatger, que estava més pendent d’altres càntics. Mentalment repassava les darreres paraules en grec que havia memoritzat.

El repte era gegantí, fer honor al nom que la seva família li havia assignat per seguir la nissaga. No sabia per què, però finalment optà per l’hel·lenisme i, sense un domini de la llengua, poc podia amarar-se d’aquell esperit mil·lenari.

Aparcà la moto davant de l’EOI de Drassanes, es tragué el casc i els cascos. Entrà nerviós a recepció per revisar la llista d’admessos. Allà era el seu nom, podia començar en breu el nivell A de Grec. Sospirà alleujat després de la perillosa travessa per la ciutat. Les sirenes d’ambulàncies, policia i bombers no el desviaren ni un centímetre del seu objectiu, per molt que omplissin el mar de vehicles d’uns riscos afegits als desplaçament per la gran ciutat .

Read Full Post »

Relats conjunts ens proposa comentar l’obra El cavaller irritant. Trencant la línia editorial d’aquest blog, no farem un nanorelat ferroviari, sinó que ho deixarem en relat.

https://de.wikipedia.org/wiki/Berthold_Woltze

Berthold Woltze, 1874, Der lästige Kavalier

 

 

La filla del pastor protestant, que no de ramats, plorava en silenci al tren.

Al seu cap ressonaven els advertiments catastrofistes que el seu pare l’havia inculcat tota la vida en tot allò que feia referència al progrés. Ancorat a una altra època, cada novetat era un sotrac.

“És un invent que el carrega el diable”, “t’absorbeix l’ànima i et fa el seu esclau”, “et separa perdudament de l’obra de Déu”, “és una relaxació intolerable de la moral”, “per més voltes que li donis és una temptació diabòlica”…

Tots els severs advertiments paterns tornaven un i altre cop al seu cap, mentre la mirada líquida es perdia entre els campanars que guaitaven la rectitud de grangers i poblets agrícoles. Fins aquell any, no havia sortit mai de la casa del rector que dominava des d’un turó les terres colonitzades.

Dies enrere la decisió d’abandonar el petit vilatge per anar a diari als estudis superiors fou pel pastor com arrencar-li un queixal de viu en viu. Tradicionalista de mena, considerava que per anar a l’institut no havia d’utilitzar l’infamant cavall de ferro que solcava les praderes. Les altres autoritats terrenals i una dona amb més paciència que Job el convenceren que era la millor i més segura manera de desplaçar-se diàriament de casa als estudis. Aquella llibertat aconseguida a contracor provocava en la noia remordiments cada cop que s’enfilava per l’escala i ocupava el seient de segona classe, més apte per a dames decents…

Aliè a les cabòries, pel passadís, un cavaller vingut a menys, oferia la seva mercaderia. Però en arribar a la seva alçada canvià el discurs, passant dedididament a l’atac.

La joveneta que el sentia, però no gosava mirar-se’l, no sabia si resistiria la temptació de Llucifer vestit d’home. El preu del pecat que l’oferia aquell insistent venedor ambulant tan tocat i posat era el càstig amenaçant amb que se l’havia educat… Els cants de sirena es repetien i ella era al punt del naufragi.

Va nena són només 3 monedes, totes les teves companyes ja el tenen. Et quedaràs amb les ganes de tenir-lo?

Des de l’abús d’una insultant diferència d’edat, utilitzava mil i una fórmules per fer caure la fruita madura.

La jove amb una mà premia el mocador, a l’altra li tremolava el moneder. A punt d’entrar al túnel, a la caldera cremava el carbó que s’escolava per les escletxes de les finestres i omplia l’aire de socarrim.

Au, decideix-te, llença’t, pensa que l’Spinner que t’ofereixo és un model Edison millorat.

Read Full Post »

Abril ens arriba amb un conegut pont de Nova York. Relats conjunts ens convida a treure a la llum quines històries s’hi amaguen.

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Com cada dia fins l’ocàs, Maruja, la mestra jubilada, mira les cansades aigües del Hudson. Tal vegada, no era aquest el seu nom, però ja se sap, els llatins arribats a la gran poma als anys 60 tot ho apropaven a la llengua que parlaven a la intimitat. Per molt clar que digués Maureen escrit a la porta de l’escola, què sabien ells de les arrels irlandeses de la mestra catòlica? Què sabien del nou món que estava creant a partir de la llavor d’unes envellides creences portades des de l’altra banda de l’Atlàntic?

Asseguda, es mira esmaperduda el riu que passa per sota l’esquelet de ferro del Pont Washington. Pel passeig de la riba ve caminant una rossa de veritat, de les d’abans quan els anglos tenien la pell blanca i, en canvi, els llatins tenien el cabell fosc i la pell colrada d’una morenor secular. De quan les italianes lluïen una llarga atzabeja cabellera, movent-se al vaivé del vent d’uns orígens pastats d’arròs amarg i salvatge.

Però aquella melena refulgent de foc li recordava una alumna avantatjada. D’una intel·ligència superior, encara que els xicotots destralers la creien només una estúpida rossa que reia per res i deia banalitats a tort i a dret.

Només ella li copsà l’ànima darrere d’unes corbes que mostraven una precocitat avançadíssima per a la seva edat. Trencava motllos i, tot i la formació puritana de la pedagoga, sentia per l’alumna una secreta admiració. Quan feia algun dictat, escrivia exercicis a la pissarra o recordava les instruccions de l’últim treball, de reüll, sempre la veia escrivint d’amagat darrere d’algun llibre o quadernet.

Deixava passar uns minuts, aleshores, es llevava lentament de la butaca, baixava silenciosa de la tarima i s’apropava sigil·losament a l’alumna embadocada. Amb posat de severitat, vés a saber si fingida, parava la mà ben oberta mostrant el palmell cap amunt sobre la taula i esperava amb posat greu que li donés l’escrit amagat. Llavors tornava entre rialletes poc dissimulades dels companys cap a l’elevat niu d’àligues. Es mirava per sobre el full i el desava dins d’una carpeta. Passats uns minuts, n’agafava un plec del mateix arxivador, aparentment. Es dirigia seriosa vers la llar que cada hivern escalfava un racó de la classe i en dipositava el paper sobre el foc purificador. Les paraules cremaven i l’aula s’omplia d’un fum de versos que només ella era capaç d’entendre.

Una ànima presonera en un cos desitjat s’envolava per sobre el mapa dels Estats Units afixat al mur de maó vermell i es perdia, amunt, per entre l’artesanat art-deco de l’escola centenària.

La mestra i l’alumna s’aïllaven en un laberint de passions.

A la riba del riu Hudson, la mestra jubilada reparteix engrunes de poesia que els ocells llegeixen amb deler i en porten amb el bec cap a la nova niuada. Quan creuen les glaçades aigües del riu fan cercles sobre el rostre reflectit, somrient i angoixat. Pels ocells és la Norma indefugible. La Jean era alumna avantatjada, massa avançada al seu temps, mal compresa per la industria i els mèdia. Impotent per canviar el destí, amb els ulls tancats, la seva ànima empenyé el cos de retorn al líquid element.

Una barcassa passa lenta i trenca els reflexos daurats; entre escuma, l’aleteig de les aus esvaeix i dilueix el somriure amarg de la imatge que es debatia entre el dolor i l’amor.

Una imatge dibuixada al líquid matern que li donà vida i que massa aviat l’acollí en mort entre les aigües. Una icona que viu cada dia en el pa que esmicola la Maruja per l’ocellada desitjosa de volar ben alt.

Read Full Post »

Aquí teniu un parell de microrelats d’un Sant Jordi futurista amb d’un màxim de 50 paraules. La participació és al concurs del blog Parlem de llibres

UN EMPRENEDOR VINGUT DEL FUTUR

Cansat de teletransportar-se al calendari per ser eina publicitària al ritual del llibre i la rosa, decidí donar-li la volta al mitjó. Deixà de fer l’animal i es feu autònom. Ara Sant Jordi és un emprenedor galàctic distribuint llibres de butxaca i fent-se forat al mercat de la flor.

HEROI AMB TARA

Que comenci la destrucció! L’animal metàl·lic atacava armat amb la rosa de foc. Els defensors parapetats darrere un calendari de petroglifs es cobrien amb un llibre indigerible. Un resistent li posà un parany, la bèstia dubtant, curtcircuità. El vencedor tornà descalç i amb un mitjó foradat. Els herois són imperfectes.

Resultado de imagen de Tàpies mitjó

Read Full Post »

El blog Antaviana ens demana què ens suggereix aquesta imatge.

Digues: Què et suggereix...?

Un divendres al vespre seria un bon dia per fer la inauguració d’un nou local amb aires tradicionals. Un gran porró a la porta volia ser reclam per a una clientela desitjosa de tradició posada al dia i autenticitat alhora. Aquell 17 de març era la data marcada per l’exitós tret de sortida.

El carrer s’anava omplint de grups que iniciaven animadament un cap de setmana primaveral. Els amos emprenedors els anaven obrint els braços.

Al cap d’algunes hores, els braços estaven caiguts i els ànims enfonsats a un racó de bótes envellides i taules blanques de marbre. Ningú hi parava esment. Des de fora , arribava música i gresca. Al pub irlandès del costat, on s’hi celebrava Saint Patrick, no hi cabia ni una agulla.

 

*Que tingueu un feliç Saint Patrick’s day

Read Full Post »

Relats conjunts proposa un estudi en profunditat sobre l’obra El matrimoni Arnolfini i el seu rerefons

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jan_van_Eyck

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini

La feina de notari al segle XV no era bufar i fer ampolles.

Vet aquí que a un d’ells li tocà rebre una parella forània. Ella era valona, cosa que en aquella època ja suposava un cert distanciament amb el notari que era flamenc. Ell era italià i, malgrat la seva prosa florida, no en sabia ni un borrall de neerlandès.

Així, en ball trilingüe de despropòsits, el notari assistí a una discussió pujada de to. No deixa de ser la seva feina, donar fe del que llegeix i en aquest cas del que veu. A l’home se’l veia molt tibat en la seva altivesa, es diria que sobreactuava dirigint-se a ella en llengua operística, mentre la dama en francès li preguntava repetidament: Pourquoi? mentre s’assenyalava una i altra vegada una panxa prominent.

El que des del futur estant us ho explica, naturalment no n’era testimoni de l’escena, però pot aventurar diverses interpretacions d’aquella disputa. Una, que no es posessin d’acord en quin nom posar-li al futur nounat; dues, que el pipiolo li havia fet un bombo i que si no es presentaven a la casa familiar ben casats, li tallarien el coll o més avall encara; tres, que havia de participar a un sorteig per ser un càrrec important i dur una dona embarassada donava bona sort…

El que ningú pot negar és que el notari no va transcriure ni un mot d’aquella conversa delirant. Donant dues palmades cridà a presència el seu majordom i li demanà un cavallet, una tela, paleta, pinzell i pintures diverses. Llavors, davant l’astorament dels visitants, començà a fer unes ràpides pinzellades de la parella de clients. Òbviament la cara i els gestos crispats els canviaren, ja sabem que mentre més antigues són les fotografies, més serioses són les cares dels retratats i si encara no s’havia inventat la càmera de fotos, quina cara havien de fer si no?

No em demaneu per què aquells que amb el temps en dirien els Arnolfini van anar a raure a aquella ciutat, ni molt menys què hi pintaven. Tampoc em consta quina despesa suposà aquella gestió ni si realment la varen fer efectiva.

Certament, al Flandes d’inicis del segle XX, encara que hi havia famílies que amenaçaven les filles díscoles amb la arribada d’un Arnolfini, cap erudit en podia donar referències clares. De fet, en aquella època, les noies que tenien un esperit rebel i avançat no volien veure ni en pintura personatges tan foscos com el del retrat. 

Del notari només ens resta una breu signatura, que pot ser de l’autor o… de l’oficial: Jan Van Eyck. Però, fins i tot això, amb tots els recursos dels temps actuals, té molt poca credibilitat.

Read Full Post »

A  una  llibreria  de  la  Barceloneta   d’arrelada   tradició   negra   i  criminal  no  tot  acabà  amb l’abaixada de persiana.
La veïna de sobre, desconfiada de mena, avisà els mossos que des de feia dies pujava una pudor sospitosa.   Li  donaven llargues,  que si els pescadors guarden estris vells,   que l’olor es confon amb la del carrer mariner… Amb sorna li preguntaven si potser no es tractava de peix podrit. La bandejaven més ocupats en rebre queixes d’apartaments turístics il·legals.
Finalment,  decidí baixar al local tancat al públic.  Al primer truc ningú respongué,  al segon,  la porta s’obrí barrejant foscor i fortor. Tafanera de mena, superà la por i s’endinsà a la penombra vigilada  per  fantasmagòriques fileres de llibres. Traïdora, l’escala que conduïa al soterrani fou de nou trampa invisible.
No sabem  si  amb  el  canvi  de  propietari o a comissaria, amb el canvi de guàrdia, trobarien el cos o… dos.

Read Full Post »

Older Posts »