Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Joc literari’

Aquí teniu un parell de microrelats d’un Sant Jordi futurista amb d’un màxim de 50 paraules. La participació és al concurs del blog Parlem de llibres

UN EMPRENEDOR VINGUT DEL FUTUR

Cansat de teletransportar-se al calendari per ser eina publicitària al ritual del llibre i la rosa, decidí donar-li la volta al mitjó. Deixà de fer l’animal i es feu autònom. Ara Sant Jordi és un emprenedor galàctic distribuint llibres de butxaca i fent-se forat al mercat de la flor.

HEROI AMB TARA

Que comenci la destrucció! L’animal metàl·lic atacava armat amb la rosa de foc. Els defensors parapetats darrere un calendari de petroglifs es cobrien amb un llibre indigerible. Un resistent li posà un parany, la bèstia dubtant, curtcircuità. El vencedor tornà descalç i amb un mitjó foradat. Els herois són imperfectes.

Resultado de imagen de Tàpies mitjó

Read Full Post »

El blog Antaviana ens demana què ens suggereix aquesta imatge.

Digues: Què et suggereix...?

Un divendres al vespre seria un bon dia per fer la inauguració d’un nou local amb aires tradicionals. Un gran porró a la porta volia ser reclam per a una clientela desitjosa de tradició posada al dia i autenticitat alhora. Aquell 17 de març era la data marcada per l’exitós tret de sortida.

El carrer s’anava omplint de grups que iniciaven animadament un cap de setmana primaveral. Els amos emprenedors els anaven obrint els braços.

Al cap d’algunes hores, els braços estaven caiguts i els ànims enfonsats a un racó de bótes envellides i taules blanques de marbre. Ningú hi parava esment. Des de fora , arribava música i gresca. Al pub irlandès del costat, on s’hi celebrava Saint Patrick, no hi cabia ni una agulla.

 

*Que tingueu un feliç Saint Patrick’s day

Read Full Post »

Relats conjunts proposa un estudi en profunditat sobre l’obra El matrimoni Arnolfini i el seu rerefons

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jan_van_Eyck

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini

La feina de notari al segle XV no era bufar i fer ampolles.

Vet aquí que a un d’ells li tocà rebre una parella forània. Ella era valona, cosa que en aquella època ja suposava un cert distanciament amb el notari que era flamenc. Ell era italià i, malgrat la seva prosa florida, no en sabia ni un borrall de neerlandès.

Així, en ball trilingüe de despropòsits, el notari assistí a una discussió pujada de to. No deixa de ser la seva feina, donar fe del que llegeix i en aquest cas del que veu. A l’home se’l veia molt tibat en la seva altivesa, es diria que sobreactuava dirigint-se a ella en llengua operística, mentre la dama en francès li preguntava repetidament: Pourquoi? mentre s’assenyalava una i altra vegada una panxa prominent.

El que des del futur estant us ho explica, naturalment no n’era testimoni de l’escena, però pot aventurar diverses interpretacions d’aquella disputa. Una, que no es posessin d’acord en quin nom posar-li al futur nounat; dues, que el pipiolo li havia fet un bombo i que si no es presentaven a la casa familiar ben casats, li tallarien el coll o més avall encara; tres, que havia de participar a un sorteig per ser un càrrec important i dur una dona embarassada donava bona sort…

El que ningú pot negar és que el notari no va transcriure ni un mot d’aquella conversa delirant. Donant dues palmades cridà a presència el seu majordom i li demanà un cavallet, una tela, paleta, pinzell i pintures diverses. Llavors, davant l’astorament dels visitants, començà a fer unes ràpides pinzellades de la parella de clients. Òbviament la cara i els gestos crispats els canviaren, ja sabem que mentre més antigues són les fotografies, més serioses són les cares dels retratats i si encara no s’havia inventat la càmera de fotos, quina cara havien de fer si no?

No em demaneu per què aquells que amb el temps en dirien els Arnolfini van anar a raure a aquella ciutat, ni molt menys què hi pintaven. Tampoc em consta quina despesa suposà aquella gestió ni si realment la varen fer efectiva.

Certament, al Flandes d’inicis del segle XX, encara que hi havia famílies que amenaçaven les filles díscoles amb la arribada d’un Arnolfini, cap erudit en podia donar referències clares. De fet, en aquella època, les noies que tenien un esperit rebel i avançat no volien veure ni en pintura personatges tan foscos com el del retrat. 

Del notari només ens resta una breu signatura, que pot ser de l’autor o… de l’oficial: Jan Van Eyck. Però, fins i tot això, amb tots els recursos dels temps actuals, té molt poca credibilitat.

Read Full Post »

A  una  llibreria  de  la  Barceloneta   d’arrelada   tradició   negra   i  criminal  no  tot  acabà  amb l’abaixada de persiana.
La veïna de sobre, desconfiada de mena, avisà els mossos que des de feia dies pujava una pudor sospitosa.   Li  donaven llargues,  que si els pescadors guarden estris vells,   que l’olor es confon amb la del carrer mariner… Amb sorna li preguntaven si potser no es tractava de peix podrit. La bandejaven més ocupats en rebre queixes d’apartaments turístics il·legals.
Finalment,  decidí baixar al local tancat al públic.  Al primer truc ningú respongué,  al segon,  la porta s’obrí barrejant foscor i fortor. Tafanera de mena, superà la por i s’endinsà a la penombra vigilada  per  fantasmagòriques fileres de llibres. Traïdora, l’escala que conduïa al soterrani fou de nou trampa invisible.
No sabem  si  amb  el  canvi  de  propietari o a comissaria, amb el canvi de guàrdia, trobarien el cos o… dos.

Read Full Post »

Relats conjunts ens proposa la interpretació d’aquesta pintura. La Cerdanya des de can Fanga ha desplaçat un corresponsal al segle XVII per investigar qui és el noi del meló.

Diego Velázquez, 1618, Vieja friendo huevos

 

-¡Manda huevos!

L’ordre era imperativa i no s’hi valia a badar. Mentre la família trillava les terres del cacic, el jovenet protagonista encara jugava amb les palletes acaçant insectes. En sentir el crit, deixà la palleta d’una revolada i es dirigí fletxat cap el tancat de l’aviram. Allà, omplí amb cura el cistell d’ous i, penjat del braç, se l’emportà cap a Sevilla.

Aviat deixa enrere la immensitat dels camps de cereals i resseguí, entre algunes oliveres, el costat del riu, per entrar a la gran ciutat, porta de les Amèriques. A mida que s’acostava a la zona portuària, creixia la seva desconfiança i amarrava amb força la preuada càrrega.

Finalment, veié on anava un grup de mariners desvagats que feien cua davant d’una senzilla parada de menjar. En aquella cantina precària, una vella malcarada fregia ous per a les tripulacions que tornaven famolenques de les rutes transatlàntiques.

Allà, als molls que vorejaven la nova Torre de l’Or es barrejava tot un món per descobrir. El sagal dels ous s’entretenia i escoltava embadocat les noves que venien de les Antilles, del Riu de la Plata i de Mèxic; en segon terme sentir a parlar d’Hondures era inhabitual i veure algun viatger provinent d’El Salvador era tota una raresa. Alguns cops s’hi sentien altres llengües entre el brogit de la gent i de les mercaderies. La que més li sonava era l’anglesa. No entenia ni un borrall, tampoc s’imaginava un cert domini de l’idioma ni que anés a viure al centre de Londres. De fet, els viatges els feia des del cortijo al port fluvial i de tornada. Ni tan sols havia visitat Cartagena, no la d’Índies, la de Múrcia!

El que sí havia de vigilar entre tanta gent era la càrrega d’ous, no fos que fes truita abans d’hora. Un cop al dia, tenia assignada una perillosa missió després de l’ordre “Manda huevos”, havia de fer arribar l’ovalada càrrega a bon port.

Tot i estar molt atrafegada voltada de gent de mar, la vella ho tenia tot controlat. Els esquitxos d’oli saltant de la cassoleta presagiaven la tempesta. D’aquesta manera, fulminant-lo amb la mirada, li etzibà:

-Por fin ¿Qué cuento me explicarás? Hoy también has llegado muy tarde, Federico.

Read Full Post »

68b76-soir_bleu_by_edward_hopper 2a col·laboració al centenari de Relats conjunts

Hopper fou el precursor americà dels anuncis Marlboro amb el simbolisme de l’obra amb Pierrot. Al contrari que el sentiment de llibertat voltat de l’enormitat de la natura del cow-boy, Soir bleu juga amb el dubte de si ens trobem a un espai interior o exterior.

És clar que les caladetes distretes del Pierrot són imitades amb naturalitat per la resta de clients, excepte per la cambrera fumadora passiva que desconeixia la versió antiga de càmera oculta.

El cert és que va ser una empresa tabaquera colombiana la que marcà, indiscutiblement, un abans i un després a l’anunci amb publicitat subliminal al món de l’art amb la seva marca.

pierrot-tabac

Read Full Post »

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

100 Relats conjunts, enhorabona!!!

 

Hi ha un fet gens documentat de la visita de Hopper a Espanya a l’any 1910. Un cop sapiguem més detalls, s’entendrà per què biògrafs, galeristes, crítics d’art i periodistes culturals hi passin de puntetes.

Després de la visita a París on conegué in situ el món cubista, se n’anà a Madrid passant per… Sitges. La grisor del cel europeu provocà en ell un esllanguiment dels sentits, algun pintor català li aconsellà la llum mediterrània. Li recomanaren participar a les Festes Modernistes del Cau Ferrat i cap allà feu cap. Potser pels problemes de traducció habituals en aquella època no acabà d’entendre el punt d’extravagància amb que es criticava als artistes modernistes.

En consonància amb la claror mediterrània es presentà a la cita vestit d’un blanc immaculat. No és d’estranyar que la balustrada del cafè-vermut sitgetà, que veiem al fons de l’obra, fos escenari i detonant d’un canvi d’època i d’estil sonats. No era per menys, els protagonistes més que immortalitzats, volgueren fer-se fonedissos de l’ambient de la blanca Subur.

Rusiñol intentà dissimular el seu perfil, Utrillo donà l’esquena al retratista, en Barral de Calafell intentà canviar de temps, sembla que amb èxit, després de desmarcar-se’n de taula i cercar, més tard, un nou ambient mariner per la seva gorra. Només en Hopper, vestit de Pierrot i fent unes caladetes compulsives s’exclamava amb el rebombori creat dient: What a curious are Catalan artists!

Una gitaneta demanant almoina es palplantà al mig de l’escena inacabada. Encara Rusiñol li agrairia estalviar-se d’anar a l’Albaicín per pintar el personatge de La granadina.

Però, tornant al canvi d’època esmentat abans, fou Utrillo el primer que després de la estrafolària trobada. decidí fer un tomb  i passar-se al Noucentisme. Pocs anys després, al 1914, Rusiñol es limità a retratar la gitana a soles amb canvi radical de decorat, mentre que Hopper, precursor dels guiris i utilitzant com a model l’esbós d’un pintor suburenc, pintà plena d’esperit simbolista la secreta estada a Sitges.

Read Full Post »

Older Posts »