Des del racó dalt del món que tenim , en Tibau ens proposa un text lliure sobre bookcrossing ( alliberament de llibres a la via pública) Costum que les autoritats incompetents estan fermament disposades a erradicar.

Quan ja era a punt d’iniciar-se el Consell d’Administració el Director general empal·lidí. Mirava incrèdul amb els ulls esbatanats i un color de cara esmorteït cap el centre de la taula. Els seus dits tremolosos relliscaven suats resseguint la corbata i no encertaven a afluixar el nus que havia esdevingut opressiu.
Totes les mirades, set si comptem la del Director, es concentraren en aquell petit llibre de tapa blanca sobre negre. Vora unes petites fotos, que tothom veia boiroses, el títol penjava a la barana de no se sap quins dits. A continuació, i ja amb un pronunciat tic nerviós a la vista, les mirades es concentraren en un paper de vores esgrogueïdes que l’acompanyava.
Ningú gosà agafar-lo per rellegir el contingut, ben a la vista en Arial 48 negreta.
Un dels consellers pensava que podia haver estat la dona de la neteja, però d’immediat rebutjà tal pensament. Només els 7 consellers tenien accés a aquella sala, sanedrí del seu poder.
L’altre rumià si podia haver estat el Cap de Seguretat, però ho bandejà per impossible. Simplement, al contrari del que qualsevol hi podia pensar, no tenia el codi de seguretat de la sala de juntes.
El tercer conseller imaginà com podia haver arribat aquella càrrega de profunditat al seu protegidíssim arsenal. Pensà que cap d’ells podia haver estat ja que havien entrat plegats després d’obrir panys i forrellats, a més de codis digitals, tàctils i de retina.
El quart investigà amb la mirada algun possible camí d’entrada a aquella sala blindada, però ell mateix havia comprovat personalment que qualsevol altra entrada estava segellada eternament.
El cinquè donava voltes al seu cap, pensant com havia arribat allà aquell símbol que ensorrava el seu poder sobre la ment de la gent. No trobava de cap de les maneres l’explicació de com havia arribat aquell llibre al centre de la taula.
El sisè, amb la cara congestionada, barrinà quina podia haver estat la màquina que feia aquella lletra. Volia saber l’autoria d’aquella malifeta que dinamitava l’objectiu principal de la Corporació: “ Cremar els llibres de poesia”
El setè, que era el Director General, es veia descavalcat qual caigut genet de l’apocalipsi i era a la vora del col·lapse. La seva tasca seguint un pla curosament dissenyat feia dècades que s’havia acomplert. Feia anys que la prohibició d’impressió va venir acompanyada de la destrucció metòdica a cop de mall de màquines i enginys. Les seves restes, esmicolades a la mínima expressió, havien estat colgades sota la pols de l’oblit. Tots els llibres de poemes i qualsevol altre suport on havien estat escrit havien estat reduïts a cendres i el món, el seu món, funcionava com un mecanisme de rellotgeria que posava portes a la creació. Res no sortia fora de la línia que la corporació de la felicitat mundial havia traçat per a la raça humana i les seus suports cibernètics.
Aquell llibre i aquell paper, allà al centre de la gran taula que ordenava el món, mostrava el gran fracàs de la seva estratègia de passar, present i futur.
Aquells versos disparaven sobre aquells cors de pedra. Mentre sobre els seus rostres suats, brillants i morts d’esglai s’escrivia un reflex encegador:
“La poesia és una arma carregada de futur”
Read Full Post »