Si em pregunten, responc. Però ja que no tinc clar que em preguntin, diré la meva.
Començaré per una raó que s’ha demostrat que no és menor. Prefereixo que Barcelona-Pirineus no es postuli a candidata del Jocs d’hivern 2022. Senzillament, no tinc ganes que el resultat més visible a la xarxa sigui el discurs de l’alcalde Trias “anunciant” una relaxing xicra de xocolata amb melindros al Carrer de Petritxol. Coneixent el seu nivell d’anglès, això no és bufar i fer “ampolles”.
Una altra raó és sobre el mètode, si es decideix fer una consulta sobre la presentació a candidatura de jocs, a qui es farà? Als habitants empadronats a Barcelona o també als de l’àrea metropolitana? Pel que fa als 50.000 habitants del Pirineu, es preguntarà només als de la Cerdanya o també als de les comarques veïnes? I si es tracta de la Cerdanya, es farà als que estan sota administració espanyola o també als cerdans que hi són sota administració francesa? Què passarà si els resultats de la Cerdanya i Barcelona són contradictoris?
A muntanya, més que una oportunitat que alguns ja la donen per feta fins el punt de considerar innecessària una consulta, sembla que es pot donar peu a una nova invasió del totxo, plena de treballs precaris i una formació sota mínims. Un futur ben poc galdós.
No cal promoure o fer uns jocs per acabar i dignificar la línia ferroviària Barcelona-Puigcerdà-La Tor de Querol, dissortadament la millora radical ni ve ni se l’espera i no en parlem de les comunicacions per carretera des de Girona. L’empenta que necessita la comarca és la de la creació de llocs de treball estables, basats d’una banda en la tradició agrícola i ramadera i d’altra banda en la de feina que utilitzi les noves tecnologies. Un teixit econòmic innovador que potenciï la indústria alimentària i un aprofitament del potencial turístic. Apostes per a què el jovent no marxi i que la manca de feina i el preu del sòl no siguin un obstacle per viure a la terra.
Pel que fa a la informació que s’ha fet pública, de moment molt ball de xifres i dobles salts mortals sense xarxa. La realitat és més cruel: accessos “rurals” a l’hospital transfronterer de Puigcerdà, línia ferroviària que ha evolucionat ben poc des dels anys 20 del segle XX, un munt de viles olímpiques anomenades urbanitzacions fantasma, una escola amb barracons a la vora de la frontera amb un magnífic anunci al darrere d’habitatges de luxe (fins fa 4 dies), desaparició de la Festcat de Llívia…

Si a això afegim una forta dependència de la neu artificial a La Molina, es pot dir que els riscos són evidents i el benefici per la comarca no anirà més enllà de la banda de música que rebrà i veurà passar de llarg la comitiva.
Cap d’Any 2011
Read Full Post »