Xiular és una tradició que passa de pares a fills.A Catalunya és una tradició molt arrelada i, com també a l’illa de la Gomera, diu moltes coses. Quan aquestes coses no es podien expressar clarament es deien xiulant. A la cançó de La Trinca “Homenatge” ja se’n parlava d’aquest llenguatge:
Escolteu si no aquest altre
com s'ho anava trampejant
cantant no es podia dir
s'havia de dir xiulant
O a la cançó “Un gran dia” fins i tot xiula la munició:
Panxa enlaire estan les Rambles,
cotxes, cadires i bancs,
xiulen les bales de goma,
tot és ple de núvols blancs.
Tot i que habitualment es llevava del llit molt aviat, ja li xiulaven les orelles perquè en parlà del tema, si bé amb una certa dosi d’escepticisme quen deia a una roda de premsa: És tard per xiular penals
El nostre equip d’investigació trobà finalment on s’amaguen per aprendre i s’entrenen durament en aquesta art d’arrels mil·lenàries, que posà dels nervis l’Esperança.
Hem hagut de caminar fins el cor dels Pirineus i navegar fins a remotes illes davant les costes africanes. L’esforç valia la pena, fins i tot, hem pogut fer-nos amb un manual d’instruccions:
Sí senyor, una manifestació més a favor de la independència del nostre país. Una altra manera d’expressar-nos en contra de qui no ens deixa decidir.
La xiulada va ser del més eloqüent. No és pot “dir” més alt ni més clar.
Que bo!
A Sants, molts que dels que no eren al camp, xiulaven des de les finestres i balcons de casa.
Ensordidor.
Els agrada més la lletra de l’himne? Hauríem de cantar: xan xan xan xan…
Jo, si no et fa res, seguiré amb el xiulet, he seguit les instruccions però no em surt res i vull xiular 😉
Aferradetes!
ha ha molt bo el teu apunt exclusiva Rafel vigila que no et receptin un reconstitucional