Nascuda a la plana de Vic, el 26 de novembre del 1939, a Santa Cecília de Voltregà. Potser el lloc de naixença la va dirigir, sense que ella ho sabés, vers el món de la música.
La seva infantesa va ser, però, força més dura que el món de l’espectacle. Els seus pares eren masovers de Can Tenesí. Allà la vida a la postguerra era duríssima. La cort de porcs era el seu escenari natural d’infantesa. Garrins, truges, marrans, berres, porcells; així com també un ventall de bèsties que omplien les granges: vaques, vedells, bous, eugues, cavalls, poltres, ases, rucs… Tot aquell bestiar era alimentat a diari per aquella nena, que com a les indústries del voltant, ja era el seu modus vivendi poc després de deslletar-se de les mares.
Abans de ser adolescent ja coneixia totes les bèsties pel seu nom i les menava amb mà de ferro. La nena era un llamp, una fura, i sabia fer totes les veus i sons de l’auca quan tractava amb el bestiar. Renovar la palla, transportar els barrals d’aigua, abocar els purins a les foses sèptiques, munyir i transportar la llet en marranxes cap a la central lletera, no hi havia feina per dura que fos que no li sigui encomanada.
Baixava al mercat de Vic a vendre ous i els bescanviava per gra, pinso i dacsa. Amb unes mitenes trencades i esfilagarsades, que no li amagaven les mans plenes de penellons, s’asseia sota una volta de la plaça del mercat, com un espectre aparegut entre la boira de la ciutat dels sants. Entre converses de pagesos, rectors, adobaires i minyones aprengué el llenguatge del comerç, basat més en el gest que en les paraules, acompanyats de mirades sòbries i mirades desconfiades, unes vegades, d’altres un somriure d’orella a orella.
Quan va créixer, aquelles anades i vingudes a la capital de la comarca, van ser considerades insuficients per a la seva família. Va ser així com va ser enviada a carbonejar als boscos del Lluçanès. Allà passava esgotadores jornades voltada de rudes carboners , els quals necessitaven persones de poc pes per enfilar-se sobre les muntanyes de terra. Dalt dels munts, tapaven amb terra volcans de brases traïdores per anar ventilant i remenant el carbó d’alzina, que un cop preparat s’enviava als brasers dels senyors i dels molts prelats eclesiàstics que omplien casalots i edificis religiosos de Vic. El seu rostre se n’anà ennegrint d’una crosta permanent que amagava la pell blanca de naixement.
Només unes dents blanques com perles lluïen quan entre algunes parades per menjar a la clariana del bosc, delectava amb danses elèctriques que esperonaven els carboners, fins que queia sense alè sobre la prada que encatifava la bosquina. Va ser al voltant dels 10 anys que aquella nena s’havia dotat d’uns cames plenes de força, resultat dels viatges a la capital i del duríssim treball a les boscúries.
La vida familiar cada cop era més dura i , no podent-la mantenir, els seus pares van decidir enviar-la a les mines de carbó dels Apalatxes americans on els Gudayol havien provat de fer les amèriques. El viatge en vaixell transatlàntic de càrrega va ser ple de penalitats i només les cançons que havia après a la rectoria li donaven força per continuar. En arribar a la terra de la gran promesa el somni es trencà en mil bocins, la riquesa dels Gudayol era una simple quimera. Va haver de fer les feines més dures, escarràs, recollir fruits de bosc i el que va ser pitjor… , tot i la flagrant il·legalitat, la van enviar a la mina a arrossegar vagonetes per petits túnels on només els més petits reptaven entre els raïls.
La cançó va ser la seva companyia quan els Gudayol la deixaven a la porta de les tavernes de miners on gastaven els pocs dòlars que havien guanyat aquell dia. Alguns la van sentir quan entraven o sortien entre riallades, renecs i frases obscenes. Cada cop eren més les persones que miraven embadalits les arts musicals d’aquella noia de la que no comprenien un borrall del que cantava, però que ella acompanyava movent el cos amb un ritme electritzant. Algunes monedes de centau queien vora la noia de pell bruna enfosquida per hores i hores a la mina.
Un pastor protestant passà per allà casualment, doncs … no se li acudiria de cap de les maners d’entrar en un antre de pecat. Restà una bona estona mirant-la. En acabar aquella cançó en una llengua desconeguda per aquell home, s’apropà i li pregunta en algunes llengües el seu nom; en anglès, francès, italià… fins que ella respongué: Florentina Torner. Ell va creure entendre una altra cosa, però aquesta és una història més coneguda que es començava a escriure a partir dels anys 60. (més…)
Read Full Post »
La primera novel•la de Lluís Llach neix a la Barceloneta amb l’esperit de Fellini planant per sobre d’ella.
PRESENTACIONS
11 de juny Vermut literari al BARRA LLIBRE (Sants- Plaça d'Osca/Carrer de Riego)
LÍNIA GROGA, un batec sota la ciutat
POESIA TMB ONLINE
ÀLBUM FOTOGRÀFIC CERDÀ
Regal de la Carme
La Cerdanya des de Can Fanga 