Els aconteixements s’han precipitat les darreres setmanes. S’ha sabut que el milionari xinès Liang Wengen ha ingressat al Comité Central del Partit Comunista de la Xina.
Durant els dies abans van moure fitxa, inverteixen en obra social i s’hi han instal·lat al Països Catalans, al cor de la ciutat de Barcelona.
Parlem-ne? Ai, no, que aquests són els de la Caixa Coreana.
Tothom pot explicar que als edificis de ciutats sempre hi ha algun veí o veïna que dóna la nota.
Es pot trobar aquell veí solitari que deixa anar un apagat so gutural quan es creua amb tu. També tenim aquell que et posa al dia a nivell meteorològic quan puges amb l’ascensor. N’hi ha d’altres d’una raça que és molt llunyana d’estar en perill d’extinció. Es tracta d’aquelles persones que desprenen una profunda suor àcida que no s’estan de compartir amb tu en el reduït cubicle, però que més aviat recorda l’armament químic .
En fi , ara tampoc entraré en analitzar els hàbits lingüístics d’aquell salvapàtries tardofranquista, del misògin de torn, del que té la síndrome de Diògenes o del que li falta un bull.
Sempre de tot això se’n pot trobar una dosi quan es viu en comunitat ( de propietaris, no de comuna).
Però aquí he trobat un cas ben peculiar , que si bé no arriba a la caseta i l’hortet , sí que ha volgut tenir un pis amb vistes…
Mentre s’omplia la boca de nobles ideals i paraules de pau, el subconscient de les clavegueres de l’estat l’anava traint d’una manera implacable i definitiva.
Se’ns ha marxat Antoni Cayrol , el poeta de Sallagosa. El cel rogenc de Can Fanga ha dibuixat línies poètiques que fan una darrera abraçada…
D’ell em queda el recull de contes i llegendes cerdanes com La dona d’aigua de Lanós, les versions musicades dels seus poemes a càrrec d’en Jordi Barre (també mort a inicis d’any) i d’en Pere Figueres . Ens queda l’home que es va fer mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’any 1986. El premi d’honor de les lletres catalanes li va arribar l’any 1995.
Però també va estar un home de compromissos. Als anys 40, des de la Cerdanya, va participar activament en la resistència a l’ocupació de l’Alemanya nazi. Coneixedor dels passos fronterers, va ajudar a trobar territori segur sigui passant-los cap el sud o cap el nord. Com a metàfora de la seva vida: amb discreció, però amb el cap ben alt.
Al següent vídeo i poema ens descriu aquelles rutes de la llibertat:
RUTES
Les rutotes de Cerdanya s’encolobren dins el sol, i els camins els dónen volts d’una simetria estranya.
Estisoren l’arigilada d’una blancor de retalls, i esperden per prats avall, que se’ls hi mengen la cara.
Sembla que no van enlloc sinó d’un poble en un altre; fan remingols que s’empelten a les dreceres del bosc.
Té la sang a flor de galta un marge en l’obac eixut, i un brualler florit tot just riu amb totes ses dents blanques.
Pels secalls de la solana topen de front amb serrats, enrotllant-se com un jaç al niu d’una coma blana.
D’una blingada d’esquena, fugen com enlluertades, mes d’un cim de roca blava tornen a mirar endarrera.
Les rutotes de Cerdanya, de fils roigs i de fils blancs, fan un filbast de ribans al clotat de les muntanyes,