El poeta despullat

L’anunci que es despullaria a la Fira del Llibre generà una expectació inusitada.

En fer acte de presència a la carpa cultural no va defraudar, però sí sorprendre.

S’ubicà al mig del petit escenari i recità, amb determinació, un abrandat haikú de collita personal on mostrava sense vergonya la seva personalitat.

Els fets narrats no són una absoluta novetat , altres ja obriren camí anys enrere. Un dels pioners va ser Lluís Llach que, a l’any 1997, cantà Nu al Teatre Poliorama de Barcelona.

Read Full Post »

Una casa al forat del vent

Benvinguda a la caseta de vent

tresor d’aire inesborrable

on escriuré mots d’oratge

que, bufats com angelets,

alats s’escamparan lliures.

Seré recer en esclat de pluja

tremolosa marxaràs d’inútil gàbia

en gotes percudida sota teulada,

en un setè art de trons i llampegada.

Passada la tempesta, panteixa la terra.

A cada posta i a cada albada

seré terra, seré saó, seré sol;

a cada vers, a cada besada de bocí de llum

et sumaré estrofes  sense rima ni volta.

A la casa de poetes i poetesses

escrita en parets cristal·lines.

Read Full Post »

El vol de la memòria (246è joc literari)

Papallona de paper

en vol de fusta.

No és desorientació,

ni entelat miratge.

És memòria obstinada,

en cita anual,

dansada amb un maig

d’espigol i bosquina.

Text sobre proposta d’en Jesús Maria Tibau. “Una porta barrada i malmesa al barri vell de Tortosa” Tens un racó dalt del món

Read Full Post »

Hem descobert on ensenyen a xiular

Xiular és una tradició que passa de pares a fills.

A Catalunya és una tradició molt arrelada i, com també a l’illa de la Gomera,  diu moltes coses. Quan aquestes coses no es podien expressar clarament es deien xiulant. A la cançó de La Trinca “Homenatge” ja se’n parlava d’aquest llenguatge:

Escolteu si no aquest altre
com s'ho anava trampejant
cantant no es podia dir
s'havia de dir xiulant

O a la cançó “Un gran dia” fins i tot xiula la munició:

Panxa enlaire estan les Rambles,

cotxes, cadires i bancs,

xiulen les bales de goma,

tot és ple de núvols blancs.

Tot i que habitualment es lleva del llit molt aviat, l’últim que en parla del tema és en Pep, si bé amb una certa dosi d’escepticisme quan diu a una recent roda de premsa : “És tard per xiular penals”

El nostre equip d’investigació ha trobat finalment on s’amaguen per aprendre i s’entrenen durament en aquesta art d’arrels mil·lenàries, que posa dels nervis a l’Esperança.

Hem hagut de caminar fins el cor dels Pirineus i navegar fins a remotes illes davant les costes africanes. L’esforç valia la pena, fins i tot, hem pogut fer-nos amb un manual d’instruccions:

Per a més informació: http://www.silbogomero.com/

Read Full Post »

Temps de cireres … a Sants

Quina mà de cireres!

A Sants han arribat,

en pau, des de Climent,

Miravet i Torrelles.

A la branca arrecades

a la boca àcida dolçor.

Deleroses en mostrari

són temptació a diari.

El flequer les reinventa

allitades sobre coca,

vermell sobre roig,

captives en cremosa reixa.

Sortida del forn enlluerna

a taula, bategant,  enamora.

Ensucrat i al punt torrat

el brioix reposa en flonjor.

La coca de cirera…

Quin plaer pels sentits!

*   *   *   *

A Miquel Martí i Pol  “Bon profit”

Read Full Post »

Avatars d’unes ulleres de sol a la xarxa (Relats conjunts)

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

Per avatars que ens porta la vida, les ulleres perdudes viatjaren per la xarxa, fins arribar a les meves mans; bé, més aviat al meu rostre. Un llarg itinerari des del moment en que l’artista dedicà una darrera mirada a la seva creació des d’una òptica frontal.

Potser la seva ruta hagués passat desapercebuda a no ser que , atenta a les darreres novetats avantguardistes, abans d’enfilar-se grua amunt , Clidice les adoptà per a la portada del seu blog. Prengué aire per iniciar la seva ascensió vers un sol,  la llum del qual guia com un far montserratí. Se li havia fet un tel als ulls i aquell complement li aniria com anell al dit. Però el vertigen i la suor feren lliscar les ulleres avall fins a tornar-les a a la sorra on havien nascut.

A un altre racó del país, possiblement al sud, la nimfa Dafne corria pel bosc d’una font a l’altra. En principi, no necessitava enfosquir més la seva cursa metòdica, si bé després del seu Carpe Diem atlètic habitual i, un cop sortida de la seva cúpula vegetal, recollí el testimoni abans no hagués de ser enlluernada per l’esclat de llum primaveral. Adoptant-les per al seu avatar blogaire personal.

Aquestes situacions, extrema l’una, bucòlica l’altra, eren observades des del niu d’àligues, on l’agent Pons investigava amb el seu ull clínic, acompanyat també  a ull nu per l’atenta mirada de la Carina, presta a posar el guant a sobre d’aquella muntura de vidres fumats. Tot per fer-se-les seves i incorporar-les a la seva fotografia.

Des d’una venerable soca, restava amb uns ulls ben oberts un mussol ( o tal vegada mussola?) escrivint les tribulacions d’aquelles ulleres per la xarxa virtual amb mirada incorporada a un quadern de mots.

Fins ara, aquestes són els detalls que conec del viatge per l’art i l’univers blogaire d’unes ulleres de sol, perdudes, i finalment retrobades durant unes vacances mediterrànies. I si no us ho creieu, a sota aporto, amb aquest avatar,  la prova fefaent de qui és el seu nou propietari.

Read Full Post »

Joan Fuster (D’aforismes i poesia)

“En ell em quedo jo, en el meu poble vulgar, junt al treball i la quietud de les meves gents, un més en això i entre elles” Joan Fuster (1962)

Deixant de banda la seva lucidesa i compromís, és un exercici saludable recordar els seus aforismes i rellegir i escoltar versions musicades de poemes com Criatura dolcíssima, del que hi destaco uns estrofa:

Tenies 19 anys, i a punt la joia,

i esperança de mi en les teues galtes.

Jo t’intentava noms o altres carícies.

AFORISMES

I aquí us enllaço una agossarada passejada poètica meva per Sueca Mareny de Sueca : Tímida flor de marjal ….

Read Full Post »

Can Fanga finalista del concurs de relats curts de TMB

Com ja sabeu Can Fanga és un observador viatger dels transports públics, per exemple La línia groga del metro de Barcelona. Ara, fent una passa més, a conseqüència de la seva participació al concurs de relats curts de TMB “Sant Jordi ens inspira“ s’ha plantat a la Final Five, dins l’especialitat Dadaista Barcelona amb l’obra L’estàtua duplicada.

—En una data com la d’avui, és per a mi és un motiu de fonda satisfacció adreçar-me a tots vosaltres, que dubto que estigueu davant el televisor, per compartir aquesta celebració tan entranyable.

Des que vaig començar a escriure regularmemt, bé sigui participant en cursos d’escriptura creativa o participacions a concursos, el blog ha anat fent camí ell sol.  És clar,  que sense alguna empenteta la cosa costaria una mica més, per això us recomano per desenvolupar l’ànima creativa, clubs de lectura, tallers d’escriptura, pàgines com Oximoron, Criptograma o els cursos on line d’Escriptura Creativa com el d’en Joan Cardona ( joan-cr@hotmail.com)

Read Full Post »

Endevinalla laboral (23 a)

Aquesta endevinalla us pot donar una mica de treball, però crec que us en sortireu de l’atzucac amb la frase adequada.

 

 

Solució: Qui té poca feina, el gat pentina. Enhorabona els participants, que a més han estat encertants.

Read Full Post »

Apadrinar una paraula, per no oblidar els mots

Des del blog Raons que rimen durant el dimecres, 9 de maig, dia del centenari de la primera reunió de la Secció Filològica, ens conviden a penjar un escrit per homenatjar l’Institut d’Estudis Catalans

QUER podríem dir que és una paraula de pedra picada, de ben segur més antiga que el llatí. És molt abundant al topònims del Pirineu i Occitània, però és en desús, excepte també en ús poètic i noms de dones. Potser li guanyen la partida paraules menys aspres com roca, penya, muntanya, pic, pedra….

Bé, tant se val. Quan estic a la Cerdanya no només els sé, sinó que hi convisc i els veig a la Vall del Querol en enormes blocs de granit. Des de la Tor de Querol , si miro cap el nord veig Quers sota el bosc cremat el darrer setembre deixant a la vista un vessant rocallós i més al nord,  Querol amb les seves torres sobre un imponent quer. Si me’n vaig al Baridà cap a l’Urgell hi ha el Querforadat i el bosc de la Quera. Si traspasso la carena cap el nord arribo a Queribús, però si torno al sud sota el Puigmal poso els peus a Queralbs. Després de tan pujar i baixar pels costers dels Pirineus tinc ganes de veure el mar i entre Llançà i Figueres m’estic al castell de Quermançó, on en senzilla però sentida cerimònia apadrino la paraula: QUER.

Caos de Targasona

Read Full Post »