L’últim monument franquista a Barcelona?

A hores d’ara l’últim monument franquista a Barcelona marxa en un camió cap algun magatzem polsegós de la història o , com és més que probable al Museu d’Història.  35 anys, des de la mort del dictador , són molts anys per enretirar la simbologia del que mai hauria d’haver passat.

Les estàtues passen, però el mal que vingué a tots “alcança”. Avui  jaquetes que als anys 70 van ser noves de trinca, es van esfilagarsant i esgrogueint i , deixen veure per sota  la patina carca dels que sempre les dugueren amb fervor “inquebrantable”.  Ens queixem dels polítics escollits a les eleccions, i teniu raó. Però tots aquests monuments franquistes de carn i os que perduren, segueixen potinejant en sectors clau de l’economia, les companyies de serveis, la justícia, el món de l’esport;  sense que ni tan sols unes eleccions democràtiques els donin una legitimitat moral per ocupar tan excelses poltrones.

L’escultura enretirada avui de la Plaça del “Llapis” és obra de l’escultor Marès,  inicialment estava destinada als valors republicans; però amb el triomf feixista hagué de canviar certs detalls que la convertiren en símbol de la victòria de la sedició.

El professor Unamuno els va dir des la càtedra universitària: “Vencereis , però no convencereis”. Jo espero que amb una mica de sort i ardidesa per part nostra no sigui ni una cosa ni l’altra.

Quan parlem de república, ja em direu que de valors republicans n’hi ha per a tots els gustos i que la relació de la República Espanyola amb Catalunya no va ser una lluna de mel.

Cert

També em direu que és millor , amb diferència, la monarquia sueca que la República egípcia.

Cert.

Però què voleu que us digui , jo continuo preferint la República Sueca.

Read Full Post »

190è joc literari. Qui compra un gos?

190è joc literari

Local en buidor,

trist esdevenidor.

Moix mussell  solitari

sota pòster solidari.

Avorrit gos de Reus,

d’esma fitat dempeus.

Gos avorrit de  Reus

Gos avorrit al barri vell de Girona

Trobada impossible?

Read Full Post »

La dura adaptació dels bars a la llei del tabac

L’adapatació a la llei anti-tabac està sent dura per a alguns establiments de restauració. Així doncs, no ens ha d’estranyar que des de locals d’oci, bars o restaurants es comencin a fer ofertes temeràries, però realment imaginatives. Tot sigui per fidelitzar la clientela o fer-hi nous clients

Read Full Post »

Ocell de glaç

 

Atura el vol, frisós, per sadollar-se d”aigua.

Perplex,  sobre roc aquàtic deixa estela virolada.

De la tardor a la primavera, en un llarg pont de gel,

ert i orfe d’escalfor,  irisa somnis glaçats d’hivern.

Read Full Post »

EL SO D’UNA DECLARACIÓ SILENCIOSA AL CAFÈ

EL SO D’UNA DECLARACIÓ SILENCIOSA AL CAFÈ

Quan no parlaven entre signes , les nostres mans s’entrellaçaven i els dits enjogassats descobrien noves sensacions. La pell resseca i clivellada s’amarava d’escalfor quan les premíem l’una contra l’altra.

El joc s’aturà breument en arribar el cambrer amb dues tasses de cafè fumejant i amb un dit de bromera, al punt.

Les aromes s’enlairaven pujant pels rostres  escalfant la gelor de desembre.

No podia deixar de mirar els ulls atzabeja que parlaven pels teus llavis i que eren les meves orelles. Aquelles ninetes em deien : t’estime. Ninetes ben vives sota unes pestanyes que eren els joncars de la teua horta valenciana.

 

Quan les meves mans et preguntaren si volies fer el camí amb mi, la nansa de la teva tassa es deixà anar sobre el plateret fent un bassiol negre mentre giravoltava pel cantell.

Els teus ulls m’explicaven una història d’un cotxe fúnebre que era violentament envestit per un camió. D’entre la ferralla abonyegada un taüt decidia marxar d’aquell desassossec . A l’instant abocava el seu contingut, tot desmanegat, reptant Rambla avall com fugint d’aquella meva proposta tan forassenyada. El que no hagués cregut mai és que jo la deixés amb la boca tan badada i sumada a un estat de xoc col·lectiu que no m’imaginava, veient com la resta de clients d’aquella terrassa compartien la mirada sorpresa i terroritzada amb l’Empariua.

 

Curs d’escriptura creativa 4

Read Full Post »

Joan Salvat-Papasseit (Exposició)

La solució de l’onzena endevinalla, aquest cop literària, ens mena pel camins avantguardistes que dibuixa el poeta Joan  Salvat-Papasseit. Les imatges ens remeten al llibre de poemes La rosa als llavis.

Gràcies per la vostra participació i no deixeu de visitar, si hi podeu, l’exposició que es fa ben a la vora d’on vigilava les estibes de fusta del moll de Barcelona, concretament al Centre d’Arts Santa Mònica

Futurisme i avantguarda, cossos amantíssims i canvi d’agulles, ocell d’amor sobre els rails.

Read Full Post »

Endevinalla literària ( 11 a )

Aquest cop heu d’endevinar qui és l’autor, del qual no poso la fotografia per no donar pistes excessives, però sí un text seu per copsar les seves idees i el estar sempre una mica més endavant que la societat.

Aquells qui en ésser vells recorden amb enyor llur joventut, aquells, encara serven la il·lusió i l’esperança de dominar el món. – Caldrà que desconfieu dels joves que no vulguin copsar aquest desig.

Amb les fotografies i l’escrit, podeu saber qui és i quin és el nom de la poesia que dóna nom a un recull de poemes?

Read Full Post »

Massa bona, la gasosa de l’Alguer. Bons auguris!!!

La jove, i de joves, associació algueresa segueix treballant i penjant vídeos. Aquest ens desitja bon Nadal ( ja sabeu que l’Alguer malgrat Ryanair queda lluny ) i sobre anuncis coneguts i molta voluntat fa recreacions en alguerès.

Articles anteriors amb els primers vídeos: Massa bona, la gasosa de l’Alguer

Associació Massa bona algueresa

Read Full Post »

Els draps bruts de la Ventafocs

Hola, sóc la madrastra de la mundialment famosa Ventafocs.  Haig de fer saber que he resistit durant anys i panys invectives , crítiques,  mentides ….

Ja n’hi ha prou de calumniar-me a mi i a les meves filles. Jo acuso!!!

Nosaltres som les marginades!!!

Vam acollir una noia desvalguda després de llegir un ban de SOS Villorrios demanant famílies adoptants d’orfes de la Guerra dels 30 Anys. Sempre s’ha dit que se l’anomenava Ventafocs pels vestits cendrosos que duia, poc es preocupava de rentar-se’ls , així es feia la víctima.

Us heu parat a pensar per què el rei va convocar una festa al regne? No veieu que les volia ben jovenetes? Jo m’hi vaig oposar, no tenia edat per sortir i aquell cap de setmana li tocava fer la neteja i donar de menjar els animals. Que callat s’ho tenia la molt p…

I què me’n dieu de la Fada Madrina? Es tracta d’una dona de poc fiar i mala vida, coneixia totes les xafarderies de la contrada. Només amb un cop de vareta tenia tots els vehicles que volgués. Així doncs, la va passar a recollir per casa d’estranquis i se l’endugué al Palau. Tenia un passi especial d’alta noblesa i escolar-se dins la festa va ser bufar i fer ampolles. Nosaltres en canvi vam haver de pagar una bona picossada per fila popular on no t’hi podies ni moure, el menjar era infecte  i a sobre ens miraven per sobre les espatlles.

La festa transcorregué com totes les que fa la reialesa, al saló dels miralls la manduca era de categoria, corria el vi i … no cal entrar en detalls. Però en sonar les campanades es va muntar un sidral que no t’hi fixis. Aprofitant el canvi de guàrdia un nombrós grup de captaires i pidolaires s’havia colat al menjador i estaven clavant queixalada als rostits i als luxosos plats de caça que tastaven els de sempre.

Els serveis de seguretat van evacuar els peixos grossos per darrere, mentre que la guàrdia va entrar al saló i a la resta de sales repartint estopa. Un cop salvats els seus, anaven clavant guitzes a tort i a dret. Tot el populatxo fugia cames ajudeu-me deixant bosses, penjolls, sabates i tots els complements propis de l’època.

Dies després els soldats acompanyats del fatxenda del príncep anaven per les cases buscant qualsevol objecte que el poble s’hagués endut de palau i, a qui li trobessin se li cauria el pèl, fins i tot en alguns casos acompanyat del cap. Tothom s’amagava a les cases, perquè a més d’antipatia per aquell monarca, hi sentien por.

Però no perdem de vista la Fada Madrina. Tal Rasputín del regne , ella va negociar amb el príncep , a les esquenes del consell nobiliari , un acord amb la sabateria personal de la casa reial. Volien quedar-se i repartir-se tots els beneficis. Només així s’entén que el príncep fes la comèdia per totes les cases emprovant aquella sabata a totes les jovenetes del regne. Sí, sí, a més a més,  era fetitxista.

Van pactar que en entrar a casa nostra tingués especial deferència per la Ventafocs. Així va donar carbasses a les meves filles. Els va dir que on anaven amb aquelles llesques , què volien destrossar la sabata? Sí, les meves filles són de vida i què? En canvi d’on  sortia un cànon de bellesa que només ell coneixia per poder triar la Ventafocs? Quin cànon era aquell per a dir que era la més bella? Si era més seca que un bacallà!

Així va ser com un dropo de bragueta fluixa se’n va emportar la Ventafocs a Palau.

Però que no es pensi que tot són flors i violes. La seva vida no serà bufar i fer ampolles, només per acabar d’aclarir termes vull transcriure una part del diàleg que un servent de palau va sentir durant la festa del casori:

Rei: Es motivo de honda satisfacción para nosotros recibir en nuestra casa real a la princesa Ventafocs.

Mentre la seva dona públicament agitava la mà dient: gracias, gracias… amb el colze li picava al ronyó dient-li: vaya pringada plebeya nos ha entrado el principito a casa.

Read Full Post »

Escala al glaç

Viatge al final del fred

amb passes de gebre,

dubta en darrer esguard

triar el caliu de la llar

o bastir sostre sota el gel

amb l’enriolada goja.

 

Read Full Post »