CROQUETE’S BLUES *

 

Les notes del blues es desgranaven cadencioses des del fons de l’espai sagrat. La veu dels descendents dels esclaus sorgida entre el cotó, s’expandia a través de la columnata i arribava amb reverberacions.

El temple de Júpiter, o tal vegada no, potser es tractava del d’August a Barcino esperava una nova ofrena.

Una jove vestal s’apropà a un taulell curull d’exquisides menges. Les resseguí amb la mirada preguntant-se quines serien del gust dels déus.

La rossa cabellera cobria la insegura mirada. Els plecs de la túnica blanca tremolaven i el compromís de la cerimònia paralitzava els dits de l’escollida. La tria no es podia ajornar més, expectant en safates flanquejades per tiradors d’elixirs de civada, l’aliment diví esperava el darrer viatge.

No se sap si fou per inseguretat o per la inexperiència al temple del tapes-blues, però fou ben cert que dues croquetes descriviren una paràbola des del mostrari fins al terra llossat. La safata on dipositar i transportar el regal als déus seguia buida, mentre que la paor canviava els colors del rostre juvenil.

Un trist blues era banda sonora de fons d’un ritus iniciàtic poc assajat en terres ignotes per a l’estrangera. Els fidels que veieren l’escena es miraren l’escollida amb reprovació. Tot i així, la commiseració aparegué a les ànimes d’uns pocs que envoltaven la jove rossa. Abans que els escribes posessin negre sobre blanc del sacrilegi comés ordenant les fuetades de rigor, les dues croquetes foren ocultades sota les sandàlies dels deixebles salvadors.

Des del final del temple, el blues allargava les notes d’una trista tornada final.

L’incident restà ocult per sempre, aixafat a les lloses seculars del temple.

 

*Basat en fets reals al cor central de l’antic temple d’August de Barcelona.

 

Read Full Post »

BENZINERA MULTISERVEI (Conte d’estiu)

 

Ella negava una i altra vegada, girava el cap a dreta i esquerra amb insistència.

Es retocava la gorra i visera d’un blanc immaculat per passar seguidament a recol·locar-se bé un davantal decorat amb una gran espiga de cereal.

Després del primer no, s’estimà no obrir ja més la boca, negava amb el cap intentant a la vegada ignorar-lo i esperava que marxés per on havia entrat.

La resta de testimonis arrenglerats s’impacientaven i remugaven entre dents.

A l’exterior, darrere del cotxe que bloquejava el pas, començaren a sonar clàxons en concert creixent. Els nervis estaven a flor de pell.

En sentir el batibull, el mestre forner sortí de l’obrador i tampoc aconseguí fer entrar a l’incòmode client en raons. Mentre que també insistia en la negativa, es passava les mans enfarinades repassant enrere els cabells. Aquell moviment mecànic li posà de cop un grapat més d’anys al cap.

Com si sentís ploure, el client insistia en demanar el dipòsit ple de gasoil, més aviat ho exigia exclamant que a totes les carreteres ho feien.

La dependenta, el forner i la clientela del barri li recordaven inútilment que allò era una fleca, que només venien pa.

Read Full Post »

Llegenda de les terres de l’Ebre

L’ESPASA DE SANG I LA CINTA BLAVA

El tall metàl·lic resplendeix amb la primera llum de l’albada. El costat oposat al reflex solar projecta una llarga ombra sobre la sinuosa cinta blava.

L’ocell de ferro, símbol reial, corona l’empunyadura abans de llançar-se de nou sobre qui gosi desvetllar-se aprofitant la primera claror. Només una estrella restava encara presidint el mànec, l’astre sol passaria una jornada més a segon pla.

El rei després de cruentes batalles i una llarga guerra es coronà de nou sobre unes terres desafectes. Com a record perenne hi clavà l’ensangonada espasa sobre la cinta blava que segellava les llibertats perdudes de la terra conquerida.

Per evitar desplaçar-se massa des del palau reial a aquelles terres rebels, enviava escollits virreis que tenien cura del símbol etern de la submissió.

L’entrada a la vila era presidida per l’arma victoriosa. Ningú podia entrar sense defugir la seva mirada per molt que ferís l’ànima i era norma acotar el cap en passar davant el guardià. El símbol reial manava, ordenava i aixafava. S’erigia per recordar els defensors del seny, res més que por, i de la rauxa de no tornar a intentar cap altra rebel·lió insensata.

El temps esborrà les ferides. Diluí la sang que esquitxava el metall i inicià un implacable rovell que semblava vèncer la ignomínia. Però abans de cada visita als seus súbdits, els gremis i funcionaris d’estat preparaven com a pròleg una lluïda posada al dia de l’espasa dominant.

Al seu imperi no s’hi posava mai el sol i Déu, agenollat al seu costat, ho certificava. Ningú podia fer ombra al monarca, on posava la mà posava la llei i l’església, tot i que encarregada d’afers divins, n’era ben deutora i servidora a la terra.

Malgrat tenir tots els déus als seus peus i de part seva, la Reina Mort segà la vida del vell rei al llit estant.

Tota la cort es posà les millors gales per retre-li homenatge. Un cop acabades les cerimònies de comiat, la major part de vestimentes acabà a les golfes de palau. Una nova imatge segellava el poder dels seus successors.

L’espasa semblà caure en l’oblit, però la cinta blava esfilagarsada continuava immòbil travessada pel tall immisericorde que no la deixava més que voleiar tímidament. El rovell començava a ensenyorir-se de la pell metàl·lica de l’estendard, però els amos de l’arma seguien decidint el present i les vides dels vilatans. Cada posta de sol era un roig que feria les vides dels supervivents i travessava el cor dels anònims revoltats contra el saqueig del poder reial. L’espasa vigilava qualsevol desig d’alliberar la cinta blava.

Les famílies començaren a suplicar clemència pels enterrats. Suggerien una restitució de la dignitat trepitjada de la vila. Demanaven un destí més digne per la cinta blava, aquella que portaren tants adolescents lligada a la cintura una nit de batalla fluvial.

A la casa de la vila no els agradaven aquelles visites, arrufaven el nas davant de peticions i apel·lacions; preferien tenir el poble més ocupat en afers superficials…

El burgmestre reuní els savis afectes d’aquelles terres i els preguntà què podia fer amb aquella espasa. No volia incomodar el fill del rei, tot i que a palau cada cop més no li arribaven detalls considerats menors per a ell, com ara el de l’espasa de sang.

Així doncs, inicià amb desgana consultes als consellers. Uns amb llengua viperina, altres amb l’habitual caràcter mesell, d’altres amb genuflexions davant la tomba del rei mort, però present en ànima, li recomanaren què havia de fer per mantenir l’espasa al seu lloc. No es volgué complicar la vida, votar és perillós, encara que només sigui un vot censal, ja se sap que els resultats els carrega el dimoni.

La cinta blava continuaria estesa a terra clavada per l’imponent espasa que el rei empunyà després de guanyar la darrera batalla. La vila sabria de qui era la victòria i que els pecats de joventut dels vilatans s’havien d’expiar sota la vigilància de l’imponent arma metàl·lica.

La maledicció de la serp semblava inesborrable. Els mercaders del mata-degolla sabien moure’s pels passadissos de palau. En volien continuar traient bon profit, vendre fum; si cal, en farien un museu dels arbres morts on la línia divisòria que separava guerra de pau era finíssima.

…

A l’ocàs del dia el cel plorava persistent, l’òxid del símbol tallant anava fent camí. El silenci eixordador xiulava des de les valls i els cims. S’escolava per finestrals corcats de no badar-se. El vent començava a voleiar una cinta blava lligada a una balconada. Més tard una altra s’afegí a la dansa, aquí allà, mans joves omplien carrers de betes blaves, esqueixos que donaven vida renovellada a la gran cinta blava sotmesa a l’espasa de sang.

Els hereus de la cinta blava, jòvens, sabien que la remor creixent d’allò que els donava vida algun dia tombaria l’espasa fins ofegar-la en el mar. No oblidaven que el pecat de ser lliures sempre té l’aigua i el mestral de part seva.

Read Full Post »