La mel ( que no és per a nosaltres)

A la porta d’una entitat bancària de Sants ha aparegut un anunci que ben bé es pot titular : Somriures i llàgrimes. La lletra a la partitura la podria posar el poeta rus  Ievgueni Ievtuixenko que va escriure aquest poema , a la vegada traduït i cantat pel grup Al Tall a l’any 1975, al disc Cançó popular al País Valencià.  Les  relacions socials que descriu són encara, tot i que maquillades d’un altre color,  ben vigents.

L’any 41 a Txistopol
any sense pa i sense sol
al mercat tot ple de neu
varen posar un tonell
un tonell molt gros de mel.
Era un canalla el seu amo
un negociant del dolor
i el dolor va fer-li cua
senzill, amarg, desvalgut,
no volgué cobrar diners
sinó jerseis i rellotges
i tela per fer vestits.
Un vell pintor lentament
desnugava amb una mà
els cordons de ses sabates
i estenia amb |’altra mà
un menut tifell de fang.
Va mirar l’espesa mel
com omplia el seu tifell
i després a poc a poc
es va allunyar per la neu
afonant-hi els peus nuets.
Feien cua les mullers
dels oficials i els soldats
amb les ampolles i els gots
i una xiqueta menuda
com passant un somni estrany
estenia una copa
amb un anellet al fons.
De sobte es va acostar
el soroll d’un trineu,
els dos costats de roses adornats,
fent una arruga al seu front important
baixà del trineu un home gran.
Solemnement,
com retrat dins del marc,
sense una mica de tristor parlà:
Dóna’m tot el tonell,
et pagaré amb estores,
afanyeu-vos, bon home,
ja ho tractarem després.
I se’n van anar junts,
ells sempre es posen d’acord.
Ouieta va restar la cua
com si això no els importés,
l’anell caigué de la copa
al solc que havia deixat
el trineu que va marxar.
L’any 41 a Txistopol
que mort i lluny resta ja,
any d’amagaments i penes,
però encara està ben viu
aquell golós de la mel.
Viu mostrant una gran panxa
i acaronant-se el bigot
que adés xorrava
gotes espeses de mel,
no podrà rentar-se’l mai,
del seu bigot per a sempre
hi anirà xorrant la mel.

Read Full Post »

ESCALA DE TEMPS VITAL (243è joc literari)

Tens un racó dalt del món, al seu 245è joc literari, ens fa un espai en aquesta escala.

Foto d’Adolf Comes

Escala a l’infinit

sobre jaç de petjades antigues.

Reposa el temps detingut en foscor.

Es regolfen aromes antigues i festives

en floridures

ara vestides de tenebra.

On són els dijous ?

Quin calendari recorda

l’arròs que marcava el temps?

 

Aire aturat en el temps.

Cada graó era repte, apressat,

de jocs d’infant al carrer.

Somnis de vailet sedimentats

en escales davallades al trot.

Viscudes al dia en revolades.

Fins que esdevingué refugi,

en veus apagades, d’un temps

que s’aturava en eterns petons clandestins

banyats en claror diluïda en ombres.

 

Temps ha recorda passes

que fermes cavalcaven

i ara resten només arestes esmussades.

Abrandats mots que s’han perdut

en parets amnèsiques de blancor.

 

Testimoni d’implacable cicle vital,

escolta sordes passes oblidades,

insegures a cada graó.

En respiració ofegada,

com captaire,

implora repòs a cada replà.

Read Full Post »

Abril

No van saber-ho fer millor,

però ens van ensenyar

que un tanc no és més poderós que un semàfor vermell

que les viles han de ser de fraternidade

que el millor destí d’un fusell és ser bressol d’un clavell.

Bufen temps de canvis

Read Full Post »

Recitar sense lletraferir-se

El dia de Sant Jordi va ser per a mi un dia molt especial.  Convidat per l’escriptora Marta Pérez i  acompanyat de rapsodes i persones que tenen coses interessants a dir i que a més a més les escriuen molt bé, vam fer una sessió cultural conjunta. (Com que no em vull deixar ningú, teniu la relació de participants en clicar la fotografia)

A la feina vaig escalfar motors presentant i lliurant els premis de Sant Jordi, així a la tarda a Barcelona no se’m feu estrany posar-me de nou davant d’un micro. Entre poemes i relats férem una lluïda celebració de Sant Jordi a la llibreria bar Lletraferit. També la trobada serví per desviar l’habitual trajecte de la Línia Groga per un espai cultural de caliu, relaxadament , sense sotragades ni ensurts.

Read Full Post »

El drac truca la porta

Truca esbufegant a la meva porta cercant refugi. Com la cançó de l’enfadós, cada vint-i-tres d’abril, un tal Jordi l’empaita sense treva.

L’Alcalde ha donat ordre d’escometre’l i tant li fa que  l’estudi d’impacte ambiental ho desaconselli. Vol requalificar el seu hàbitat, tant si vols com si no vols,  i ell es pensa que el negoci de les mans no se li escaparà.

També on Sant Pere va perdre el barret, se sent el plany d’una princesa. La infanta díscola n’està farta de ser moneda de canvi a reality shows ; abans l’enviïn a ser plat de segona, ha fotut el camp corrents.

El drac acompanyat d’una dama nòrdica amb els cabells embullats per la corredissa em demanen que no tremoli.  Quequejant jo li dic: —És que sempre m’havien dit que eres un indesitjable i que has d’acceptar el lloc que t’han assignat.

Em respon que la llança li fa mal i que les roses ja no neixen de la seva sang, els hivernacles s’han deslocalitzat i gairebé totes són d’importació.

Encara tremolós li dic que desconeixia el seu problema i que la premsa no se’n fa ressò . Ell respon que els  mitjans no li deixen parlar i que el volen tancar a una gàbia de silenci.

Encara no del tot convençut els obro la porta i els dic :

—Oh, benvinguts passeu, passeu, casa meva és casa vostra i … també del banc.

Aquest cop l’alcalde que es fregava les mans especulant, s’ha picat de dents i treu foc pel queixals.

Perquè ara junts li pugem els colors i li traiem la son.

El drac m’encén la llar de foc i ara serem nosaltres els que restarem en pau, au!

(Una història d’islandeses i feres ferotges)

Read Full Post »

Relats conjunts: el gronxador.

No, no us penséssiu que aquest gronxador porta anys i panys al jardí, si més no, no on el veieu.

Pel que sé, la seva propietària és una persona molt rica, d’aquelles que neden en l’abundància, una riquesa incalculable que no cabria a totes les prestatgeries que hi té.

Després de voltar molt, mirar i remirar pel dret i pel revés i, fins i tot, de fer un dramàtic regateig, ha comprat el banc a una botiga d’ocasions. El magatzem era ple de rampoines, oportunitats, objectes en desús, mobles de segona mà o, fins i tot, tercera.

I així doncs la conclusió  a la que podem arribar erròniament és que es tracta d’una persona avara, de la confraria del puny tancat, que malgrat les seves possibilitats viu prop de la indigència.

Però no és així, ha invertit el mínim en fer-se amb aquell seient i poder així reservar-se per posar a balancejar la seva imaginació, llegint un a un els llibres amb que ha omplert un gran cabàs. Un munt d’exemplars que ha comprat amb la picossada de diners que s’ha estalviat comprant un vell balancí pel seu espai favorit de lectura. Afegint unes noves lectures que són béns d’incalculable valor i que la fan encara més rica en coneixement.

Read Full Post »

A pas decidit (243è joc literari)

En Jesús Maria Tibau ens torna a convidar a escriure, aquest cop al  243è Joc literari de Tens un racó dalt del món.

Vèncer obstacles, superar llistons que li eren inabastables, saber caminar cap a la llibertat; deixant un record efímer que l’havia acompanyat a les nits sota un cel d’estrelles.

Read Full Post »

Horiginal festa veïnal

El 14 d’abril té una nova accepció. Des d’ahir passà a ser també l’aniversari de la trobada de blogaires lletraferits, això sí, ningú va prendre mal, ja que el veí de dalt dominà l’escena amb seny i mà esquerra. Tampoc es tractava d’un grup de debat abrandat d’aquells que arriben a les mans. Bé, de fet no sóc omniscient i no puc assegurar que sota les estovalles de les grans taules literàries les mans arribessin a altres fites més prosaiques.

I això qui ho paga? Hagués dit en Josep Pla, fent veure que es gratava la butxaca, però no deixant anar ni la xavalla. Doncs cadascú del seu patrimoni amb il-lu-si-ó. Una trobada presencial al Raval no és cosa per deixar passar per alt, si  no després vénen les lamentacions.

Al restaurant Horiginal, en una nit que s’inicià amb pluja, llamps i trons , feu acte de presència la Gerònima. Tot i que més tard que la resta de representants, no s’ho va voler perdre encara que arribés ben passat el lliurament d’acreditacions. Amb una personalitat abassegadora entrà de ple a la festa (per cert, no m’estranyaria gens que a la seva cartera dugués un exemplar del Carnet Jove en vigor) La representació del Maresme també va ser destacada, tant que hi sortien capgrossos com bolets. Les delegacions d’algunes comarques , en canvi, eren testimonials, però d’un pes qualitatiu gens menyspreable. Ara pla, em deixava el Gironès, que aportà una llum especial, i el Montserratí com un far que donava un toc de centralitat geogràfica a l’aplec. Nogensmenys la representació majoritària era de Can Fanga, tant que fins i tot algunes de les persones quan es presentaven feien referència a períodes o arrels al Cap i Casal que els han deixat una empremta inesborrable.

Una de les últimes activitats del programa feia témer que l’acte derivés cap el punt estrella dels casals per a la gent gran amb el perill que Hisenda hi intervingués, però les pors es van esvair , l’acte acabà amb un bingo blogaire amb premis en espècies, on els números eren substituïts per “nicks” que omplen i demostren la vitalitat de la xarxa del veïnat.

En aquell joc, uns en tenien tots els números per a ser estomacats, però la pau hi regnà. Sembla mentida com una piruleta fa callar les polèmiques i paranoies 68, que no van acudir a la cita, però per a les quals ja estàvem preparats ja que hi comptàvem amb una advocada a Barcelona. Des de l’Horiginal, un lloc per nosaltres  sota un fanal blau, seiem a un banc amb vistes, on filant prim s’hi veia l’Illa Roja i l’Aquari des del mar, mentre que de fons si pareu bé l’orella sentíem la música d’un ramet de Violettes.

Ara davant l’ordinador dubto si miràvem el Mar i el cel o entre els núvols s’hi veien Bocins de lluna. A l’hora que si miro les prestatgeries de casa, que sembla un “cuchitril literario”,  visc i llegeixo. Sense voler ser tiquis-miquis, s’hi apleguen alguns contes prescindibles, entre un munt de llibres llegits i per llegir amb més de mil paraules escrites en post-its trets de la paperera. Allà hi retrobo , com la rateta escombrant cap a caseta, les preocupacions econòmiques de la Kika, les desventures de la Khalina (somriu és el millor que pots fer), les col·leccions de moments i de poemes. Tot i més, hi cap al guant de l’Allie.

Sense cap mena de dubte, Malerudeveure-us, va ser too much. 🙂

Relació de blogaires participants

 

Read Full Post »

3a república

Què voleu que us digui , continuo pensant que si em donen a escollir per a mi, i per  als veïns , entre la monarquia sueca i la república síria, em quedo amb la República Sueca.

PD. En una data tan assenyalada, serà per a mi un motiu de fonda satisfacció veure-ho algun dia.

Read Full Post »

La línia groga passarà pel Lletraferit

El dimecres 11 d’abril s’ha inaugurat al Lletraferit de Barcelona l’exposició “Il·lustra un poema de mps” amb el recital poètic musical Nosaltres, vosaltres, vers. Amb poemes de Marta Pérez i Sònia Moll acompanyades per la música de Genís Lleopart i la veu de Joan Opi.

Del recital he fet un maridatge entre llibreria, bar i poesia tot iniciant-se amb SMS ( Som Matissos Sensuals) :

Abraçades amb música de cafetera,

cossos que rodolen mentre, assedegats,

senten espetecs d’anelles de llaunes.

Entre bocins de petons

dringuen ampolles i repiquen safates d’argent.

Dansen tassetes quan sóc al teu melic,

si el ressegueixo serà la dolçor del cafè.

Convidat per la Marta Pèrez i Sierra, el 23 d’abril participaré a les 18 hores en un recital poètic conjunt  i de lectures de contes i relats al mateix local ( C/Joaquim Costa 43 de Barcelona) Allà hi podreu comprar el llibre Línia groga i fer-se amb un pràctic punt de llibre . També signaré llibres i els dedicaré personalment.

Read Full Post »