Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘cine’

Relats conjunts ens proposa el tema d’un abril sota la pluja, serà qüestió de mullar-s’hi.

afremov

Leonid Afremov, oli sobre llenç

Marc Chagall, que també havia nascut a la mateixa ciutat, recomanà al deixeble Leònid Afremov que s’hi instal·les per treballar a Tossa de Mar. Als anys 30 la llum mediterrània l’havia captivat i el contrast amb la grisor de la bielorussa ciutat natal de Vitebsk era aclaparador, no hi havia color.

Fent cas al consell del mestre, fou així com una tardor agafà els estris, les espàtules i les pintures, per a fer un viatge iniciàtic. A l’any 50 posà els peus a la platja de la Mar Menuda, poc després que acabés el rodatge de Pandora i l’holandès errant.

Al contrari de les postals, la meravellosa carretera que unia Tossa amb Sant Feliu de Guíxols li semblà una tortura superior a una estada al gulag. La ruta plena de revolts, tota animada per una intensa pluja batent de llevant, feia incòmoda la feina del taxista. D’aquesta manera, just al mateix lloc exacte on Ava Gardner i Mario Cabré es rebolcaven sobre la sorra, el visitant artista bescanvià la pela més marejat que una sopa.

L’interminable temporal de tardor el menà cap a l’interior per cercar un temps més amable fins arribar a la Devesa de Girona. Allà, sota el ruixat persistent, instal·là com va poder a la riba del Ter el cavallet i una mena de tendal de plàstic. Renegant en rus començà a donar ràpids cops d’espàtula afegint oli a la tela. En dos dies, passats per aigua, enllestí la feina: passejada sota la pluja.

Semblava el bielorús errant i, xop fins les aixelles, decidí posar punt i final a aquella desgraciada estada a una terra tan diferent a com li havien pintat, la imatge d’Espanya de sol i platja que li havien recomanat era una enganyifa.

En contrast amb el cel gris plom que se li tirava a sobre, pintà els plàtans amb els colors molt més vius i càlids que els que aquella tardor mostraven. Sobre els passejants, l’explicació és encara més inaudita. Li costà déu i ajuda convèncer un escombriaire i a la castanyera del parc per a què es passegessin amunt i avall davant de les impacients i nervioses pinzellades… i una propina generosa davant la proposta d’aquell sonat.

Abans de sortir del país, no deixà perdre un detall quan mostrava el passaport, els policies també eren grisos. Aquí no hi torno mai més, pensà, i se n’anà cap a Israel amb el cap cot i les butxaques una mica més buides.

Read Full Post »

La llum del sol penetrava punxeguda i sense vergonya com una estaca. Les estances del casal centenari s’omplien d’una claror a la qual no estaven avesades.

???????????????????????????????

L’home s’observà lleganyós al mirall, s’afaità, amb parsimònia, evitant, això sí, el més mínim tall. Les galtones es mostraven més enrojolades que mai, d’un color molt viu. A primer cop d’ull, res feia predir majors maldecaps, però tots aquests elements no feien res més que afegir cada cop més preocupació. Els fets, palpables i tossuts, l’empenyien a una retirada honrosa a temps.

Un vampir no es pot permetre certs luxes.

Read Full Post »

El clímax de l’escena de terror no arribà a “bon port”. Una inoportuna vaga de l’orquestra per a moments culminants impedí el “fatal” desenllaç. Cal afegir que el sabotatge del kit amb els “playbacks” causà la pèrdua d’alguns cabells, tant del realitzador com del director.

El petó de l’escena romàntica esdevingué aigualit, la banda musical dels set nans anant a treballar palesà que no era el rerefons adequat.

Read Full Post »

Darrere els gestos abrandats i les paraules grandiloqüents, la realitat es mostrà diàfana i crua, més aviat d’una manera prosaica.

Desconeixedors dels gran avenços tecnològics, només una minoria d’acòlits s’assabentaren del discurs previ a la batalla. Encara és hora que la resta dels exèrcits, estesos en un llarguíssim front de batalla, sabessin de què anava, fins i tot millor, se’n tornaren cap a casa per no prendre mal.

Read Full Post »

arus

La setmana dedicada al gènere criminal,  BCNegra, ha donat moments irrepetibles. Un pot veure superat per la massa al cambrer d’un bar, un mestre a una escola, un àrbitre durant una tangana a un partit, un poli a una manifestació…, però, veure desbordat a un llibreter és un fet per emmarcar. Tal com succeí a la Biblioteca barcelonina Arús abans d’un acte sobre Sherlock Holmes. D’això se li’n diu morir d’èxit, ara vés a saber qui en troba el culpable.

 

Read Full Post »

O fallen les màquines o el factor humà hi posa molt de part seva.

Després de l’informe TREPITJA, que a causa de la inclinació de la torre de Pisa va caure de morros a les Illes Balears, us adjunto detall d’una traducció d’un llibret de la Vanguardia, del paratge anomenat els Ullals d’en Baltasar. Qualsevol li diu alguna cosa al tercer rei de la tradició, està que mossega, no m’estranya que amb aquest nom aquestes surgències d’aigua dolça siguin un paratge natural gairebé desconegut pels de fora del Delta de l’Ebre.

(més…)

Read Full Post »

Les relacions entre en Micky i la Mini s’anaven complicant. Només el frec ja els feia mal, amb la cara pagaven. Algú els havia desitjat un camí de roses, però s’oblidà d’especificar que el trànsit per la tija era espinós.

???????????????????????????????

Read Full Post »

Relats conjunts ens convida a esmorzar amb diamants i Tardor. Des de 1961 ha plogut molt i moltes tardors de Vivaldi han deixat la seva escampadissa de fulles. (Âudio de Vivaldi)

Mentre la tardor s’havia fet de pregar, la veneçolana Audrey Hernández esperava fora de la botiga esmorzant. Un fantàstic croissant de mantega fet pel llorejat mestre pastisser francès François de la Beurre era tastat fonent-se delicadament al paladar. Per beure optà per un cafè italià elaborat en acurat procés pel torrefactor italià Bruno Zuchero, que només amb paciència endolcia l’amargor dels grans triats un a un a les hisendes de Vittorio Valdés. Al reflex dels vidres s’hi veia ella mateixa lluint un valuosíssim collaret de perles elaborat a l’illa de Mallorca i unes ulleres amb aires fabrians d’allò més “chic”.

Fashion” com era ella, no se’n sabia avenir com podia tenir tant d’èxit aquella botiga de bijuteria de tot a 1 dolar (Tiffas mil). Des que la seva vida va fer un tomb radical, anava cada matí a esmorzar davant d’aquell establiment on el populatxo es fornia d’imitacions, ja que les reals només eren a l’abast de diamants de l’alta societat com els que ella ara encarnava amb tant glamur.

Uns metres més endavant, a la vorera i recolzat a un fanal, el violinista Edwards, deixava fugir de la negror present notes de la tardor de Vivaldi, mentre que es treia de sobre un borratxo que en dura competència s’adormia just als seus peus.

Quan l’Audrey s’acabà l’esmorzar, tragué de la seva bossa de mà una novel·la de Truman Capote, mentre cantussejava una melodia de Henry Mancini que no se la podia treure del cap. Feu mitja volta i tornà a entrar al vehicle de gamma alta equipat amb bar de luxe. Cotxe que cada matí la portava davant d’aquella botiga d’imitacions barates d’on abans del seu enriquiment sobtat era clienta habitual. Però hi havia coses, malgrat la seva jove edat, en les que la memòria li començaven a fallar força.

Read Full Post »

Relats conjunts torna amb una nova proposta, aquest cop amb un cert aire de vacances. O potser com un relat vital de les vides que circulen per la xarxa dels blogs?

L’ESCRIPTOR DE ROAD MOVIES

De tothom és sabut o, si més no diuen, que Amèrica és la terra de les oportunitats. Fins i tot aquelles persones, que fugen del soroll i de l’estrès de les grans ciutats d’aquelles contrades, hi poden trobar a la seva immensitat un espai on realitzar els seus somnis sense ser destorbats per ningú.

El nostre escriptor i guionista tal vegada havia estat, temps enrere, el clàssic agosarat venedor de cotxes fet a si mateix, que aixecava una camisa en un tres i no res. D’altra banda, qui sap si podia haver estat el típic home de llei i ordre, on l’autoritat del xèrif sobre el veïnat era inqüestionable. Potser no havia passat de ser un trist empleat d’hamburgueseria o qui sap si es tractava d’un barroer i masclista camioner traginant matèries perilloses d’un extrem a l’altre del país. Fins i tot, si hagués nascut dona podia haver estat atracadora de bancs. Totes aquestes coses podia haver estat, i moltes més, a la terra de la gran promesa.

Sense encomanar-se’n a ningú i abans que li caigués el món a sobre, l’any 1991 decidí anar a viure, qual eremita, a una cabana al peu del canyó de Moab a Utah. El seu editor el conduí a través d’Arizona per la ruta 66, però veient que era massa transitada girà cap el nord fins arribar a una zona força desèrtica on no creixia ni una maleïda maduixa silvestre. En aquell entorn d’extremada aridesa no s’hi veia a si mateix com l’home de la pluja, era una decisió meditada, encara que esbojarrada. Tenia clar que volia anar a raure lluny de la civilització i de les àrees més poblades i ben comunicades del país. Per dir-ho d’una altra manera, trià instal·lar-se més a prop de Texas que de París.

La senzilla cabana de fusta on vivia amagava, però, al seu interior totes les comoditats modernes, excepte televisió i telèfon. Per a ell, un món perfecte. Un parell de cops al mes hi rebia subministraments i, a canvi, lliurava al seu editor nous capítols de road movies que eren consumits àvidament a tot el país. Alguns guions inclús passaven amb èxit al cel·luloide de Hollywood.

El que li donava més feina era, moltes vegades, triar un títol. Podia passar-se hores i hores, fins la posat de sol, mirant cap a les muntanyes vermelloses i els paisatges del Far West amb el que convivia a diari sense trobar una frase impactant, una capçalera amb grapa o, pels personatges, uns noms amb aire d’eternitat.

Així va ser com un capvespre, mentre dubtava entre posar el nom:  Cruïlla entre el cel i l’infern o Thelma i Louise, un enorme Ford Thunderbird descapotable de color verd, on anaven dues dones agafades de la mà, com caigut del cel, s’estimbà aparatosament sobre el sostre de la cabana.

I així va ser com acabà una prometedora carrera novel·lística i el somni americà es feu pols i fum.

Read Full Post »

harold-lloyd DSCN2870

Una hora eterna d’espera.

De tenir-ho molt negre va passar a veure-ho de color. De fer el número dels romans a donar les hores en signes aràbics.

No hi ha missió que els enxanetes no puguin escometre, nous agents 3D10.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »