Relats conjunts (La ruta 66)

Relats conjunts torna amb una nova proposta, aquest cop amb un cert aire de vacances. O potser com un relat vital de les vides que circulen per la xarxa dels blogs?

L’ESCRIPTOR DE ROAD MOVIES

De tothom és sabut o, si més no diuen, que Amèrica és la terra de les oportunitats. Fins i tot aquelles persones, que fugen del soroll i de l’estrès de les grans ciutats d’aquelles contrades, hi poden trobar a la seva immensitat un espai on realitzar els seus somnis sense ser destorbats per ningú.

El nostre escriptor i guionista tal vegada havia estat, temps enrere, el clàssic agosarat venedor de cotxes fet a si mateix, que aixecava una camisa en un tres i no res. D’altra banda, qui sap si podia haver estat el típic home de llei i ordre, on l’autoritat del xèrif sobre el veïnat era inqüestionable. Potser no havia passat de ser un trist empleat d’hamburgueseria o qui sap si es tractava d’un barroer i masclista camioner traginant matèries perilloses d’un extrem a l’altre del país. Fins i tot, si hagués nascut dona podia haver estat atracadora de bancs. Totes aquestes coses podia haver estat, i moltes més, a la terra de la gran promesa.

Sense encomanar-se’n a ningú i abans que li caigués el món a sobre, l’any 1991 decidí anar a viure, qual eremita, a una cabana al peu del canyó de Moab a Utah. El seu editor el conduí a través d’Arizona per la ruta 66, però veient que era massa transitada girà cap el nord fins arribar a una zona força desèrtica on no creixia ni una maleïda maduixa silvestre. En aquell entorn d’extremada aridesa no s’hi veia a si mateix com l’home de la pluja, era una decisió meditada, encara que esbojarrada. Tenia clar que volia anar a raure lluny de la civilització i de les àrees més poblades i ben comunicades del país. Per dir-ho d’una altra manera, trià instal·lar-se més a prop de Texas que de París.

La senzilla cabana de fusta on vivia amagava, però, al seu interior totes les comoditats modernes, excepte televisió i telèfon. Per a ell, un món perfecte. Un parell de cops al mes hi rebia subministraments i, a canvi, lliurava al seu editor nous capítols de road movies que eren consumits àvidament a tot el país. Alguns guions inclús passaven amb èxit al cel·luloide de Hollywood.

El que li donava més feina era, moltes vegades, triar un títol. Podia passar-se hores i hores, fins la posat de sol, mirant cap a les muntanyes vermelloses i els paisatges del Far West amb el que convivia a diari sense trobar una frase impactant, una capçalera amb grapa o, pels personatges, uns noms amb aire d’eternitat.

Així va ser com un capvespre, mentre dubtava entre posar el nom:  Cruïlla entre el cel i l’infern o Thelma i Louise, un enorme Ford Thunderbird descapotable de color verd, on anaven dues dones agafades de la mà, com caigut del cel, s’estimbà aparatosament sobre el sostre de la cabana.

I així va ser com acabà una prometedora carrera novel·lística i el somni americà es feu pols i fum.