Al sud de la ciutat dels sants que li va tocar viure a Laura, hi ha una gran ciutat que ha tingut una constant i renovada evolució des de la ciutat del perdó per la què es planyia Maragall i la ciutat dels prodigis que descriví Mendoza.
Les teulades, terrats, àtics i sobreàtics tingueren una visió en la que veien la ciutat convertida en una selva d’antenes, a cavall dels anys 60 i els 70.
La gran urbs creixia al llarg, l’ample i cap amunt, cobrint el paisatge d’ocells de ferro que grinyolaven giravoltant les ales esteses. Feien, incansables, nius de maons i ciment, a voltes aluminós, per demostrar que vivíem a la ciutat de les grues.
La cara es va anar rovellant per la pol·lució, el creixement i el pas dels anys, ja se sap, coses de l’edat. Llavors calgué fer-ne una bona neteja, els esnobs de torn ja ho anomenaven lífting a una anunciada campanya anomenada Barcelona, posa’t guapa. Així aquell saló de bellesa esdevingué la ciutat de les bastides. Arrapades com aranyes a les façanes i cobertes de lones amb anuncis gegants o amb sòbria publicitat de l’empresa de reformes integrals, segons el volum del pressupost o el carrer on s’ubiqués l’escenari.
Però de tant mirar cap amunt els canvis d’antenes rovellades per assenyades col·lectives i una nova invasió de píndoles blanques que ens informen parabòlicament d’allò que ens queda més lluny, perdérem de vista les grues que migraren cercant nous horitzons, les bastides que peça a peça deixaren d’escalar per anar a reposar als magatzems de l’extraradi…
Dormint en el somni de gestes olímpiques no paràrem atenció a una invasió subtil nascuda de l’opulència consumista i de la caiguda de velles estructures. Diàriament com a línies de tramvia que creen a cada moment el seu propi trajecte circulen centenars, potser milers?, de carros de supermercat, alguna cadira de rodes i, mai se sap, lliteres d’hospital cercant qualsevol ferralla, objectes fora d’ús, qualsevol romanalla d’un passat esplendorós.
Ara, els carrers han esdevingut com un gran centre comercial on els clients, per interminables passadissos, cerquen joies de la misèria a la ciutat dels carros.
Una definició molt maca i fidel de la ciutat en temps d’opulència, però molt trista perquè ens fa veure la realitat puyent d’avui.
M’afegeixo a l’Emília.
Una abraçada.