Caminant per Hondarribia des d’una porta de fusta, l’ànima d’un aizkolari m’observava.
—I ara, a què ve aquesta cara tan llarga?
—Tenim visita i no m’he arreglat prou —em deia amb la boca petita.
1 Setembre 2013 per rcasas22
Caminant per Hondarribia des d’una porta de fusta, l’ànima d’un aizkolari m’observava.
—I ara, a què ve aquesta cara tan llarga?
—Tenim visita i no m’he arreglat prou —em deia amb la boca petita.
Arxivat a cares del món, viatges | Etiquetat art, fotografia, viatges | 4 comentaris
Sembla una cara molt dura, és això el que penses dels bascs??
No, al contrari, la fusta es treballa més bé que la pedra 🙂
Una mica seriosa, però fa prou goig… que no pateixi!!!
Gràcies Carme, la convidarem a txacolí.