Clark Gable a Morella?

   

 

A la iconografia del general Cabrera, lo tigre del Maestrat, se’l mostra més ferreny. Però el dia que es dissenyà el plafó informatiu, possiblement hi havia hagut abans una sessió de cinema familiar dedicada al mític Clark Gable, “Gagable” per les nostres mares.

Després de Pasqua, la poesia de Sants es fa a la mar

Naufragi la nit de Sant Joan

 

La costa s’endevinava com drac ajagut,

retalls de mil i un llums bressolats en escuma

s’envolaven en colors i esclats encegadors.

 

 

 

 

Botiga de tot?

 

Quedar-se sense idees, sense espai o, tal vegada, amb les ganes.

Dites felines (I)

Sempre s’ha sentit dir allò de: A la taula i al llit, al primer crit. Ben a l’aguait, per si la dita comença a caure en decadència, la gata la tenim al peu del canó, disposada a emportar-se el gat a l’aigua sense despentinar-se. 

Mentre els plats van arribant des de la cuina, deu pensar, no serà una dita ben bé felina, però l‘ocasió la pinten calba.

PLOVIA POESIA CATALANA A INTERNET… PERQUÈ VOLEM.

El dia de la poesia plovia,

perquè vull.

 

L’Ovidi, polifacètic ell, va escriure aquesta poesia plena de vitalitat. Si a més de llegir-la, voleu escoltar-la amb l’acompanyament de la guitarra d’en Toti Soler, al peu  en teniu la seva veu.

 

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

 

 

L’escalforeta de Les Falles

La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures…

Els protagonistes del vídeo, no només els que canten, han fet i fan molt per dignificar el país.

Que la cremà ens torne el somriure.

 

Quedem al Zurich?

Una setmaneta i quedem al Zurich. Fem un cafè?

La petita obrera

Relats conjunts ens pregunta què ens suggereix la visió de La petita obrera.

Joan Planella i Rodríguez, 1885, La petita obrera 

 

VIDES NOVES, PÀGINES VELLES

Anys ha el fum de la fàbrica,
en opac teló fonia cel i terra,
era el camí enfangat
que d’esma menava
al llindar de colònies i factories.

Males herbes trepitjades
per ferrenya brusa i espardenya.
Bestioles famolenques,
alguna rosella desnerida
sota un blau de gris ofegat.

Això ja passà… diuen,
desat al calaix de la història.
La fumera sedimentà en quitrà,
avui llaurat per milers d’insectes
botzinant crits metàl·lics.

Tanmateix, no coneixien el sol,
feien la nit espera ofegada de més foscor.
El vaivé eixordador era simfonia,
memoritzaven un calcat gest diari.

La fàbrica fou el ventre i el cor,
tot bategava al seu entorn.
Cul de sac d’ànimes i vides,
tot ho digeria insaciable.

Néixer, créixer, reproduir-se… morir
Tot era escrit al cicle vital.
Temps just per estimar i endiumenjar.
El vestit creixia amb el cos.

La prole l’esdevenidor sabia.
La tria venia marcada a foc.
El contracte quan era, era groc.
La factoria t’acollia:
“paternal, rigorosa i severa”.
Ressò de maquinària cançonera.
Al portal el rellotge era el pols.
Fred, controlava les constants.

El panteix de les turbines.
L’udol de sirena clavat endins.
Marees i ressaques humanes.
Biografies previsibles.

Imatges del passat, tèrboles,
retornen al present.
Obstinada bèstia.
Retrat color sèpia.
Malmet armada de tècnica,
el que han bastit llàgrimes i sang.

Festa del trinxat a casa

Quan un no pot assitir a la Festa del Trinxat de Puigcerdà, per molt XXè aniversari que sigui, ha de posar fil a l’agulla. A la celebració casolana no en faltaren les trumfes de Cerdanya, la col d’hivern i, encara que no hi havia rosta, la resta d’ingredients queden a la recepta secreta del cuiner de Can Fanga.

La connexió celta (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa donar una mirada d’aquest gratacels des del blog estant.

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d’alçada, 

Skidmore, Owings and Merrill, 2010

 

 

 —Ningú m’ha de dir les pintes que haig de beure—manifestava amb la llengua travada, davant de l’atapeïda i riallera parròquia del pub irlandès.

L’ambient de complicitat aprovava totes i cadascuna de les atzagaiades de l’orador.

La visita privada a Dublín del xeic Khose Al-Ansar conclogué amb la idea de projectes faraònics al desert cultural d’on provenia.

La inspiració li arribà de retorn a l’hotel. Després d’una llarga ronda de negres, rosses i vermelles, aquestes últimes a joc amb les galtes, el recorregut per l’ampla avinguda d’O’Conell Street il·luminà la idea. Evidentment després de la fatxenderia sobre la llargada d’atributs, una torre Spire apuntant al cel els seus 120 metres de llargada, semblava servida en safata. La punxa es perdia en la negror per sobre dels núvols baixos. Però el feix de llum que acompanyava l’acer regalimant d’humitat donava una claror espectral al símbol fàl·lic que endevinaren Al-Ansar i el seu ¨enfaenat¨ seguici.

Com ell no havia de pilotar, encara que ningú li’n pogués prohibir, volà emboirat des de la verdor grisosa d’Erin fins a l’enlluernador groc del desert pèrsic.

Arribant, la visió sobre casa seva des de l’ull de bou era tot un repte per les seves ambicions. Un munt d’arquitectes i constructors se li havien avançat omplint la silueta urbana d’edificis que desafiaven l’horitzó. Però això, no era obstacle per al xeic que en realitat, com tots sabem, no havia marxat mai de l’emirat.

De fet, els millors arquitectes eren al seu servei i la torre proposada coronaria la seva obra. Entre plànols, maquetes i recreacions, no calia escoltar de fons ala reunió la immortalitzada versió d’en Serrat a “Cada loco con su tema” on deia: A ver quien la tiene más grande? Expressió que per a ell només una pregunta retòrica. Amb els peus sobre la tauleta donà el vistiplau al projecte. La seva grandesa i alçada superaria amb escreix el Spire de Dublín i deixaria com lil·liputencs la renglera d’edificis que ja havien destrossat la primera línia de mar. És més, de de dalt estant, els blocs no serien més que vistos com un minúscul gra de sorra, al costat de la incommensurable i eterna prestància de la Torre Ansar.

O, això creia ell.