Relats conjunts ens pregunta què ens suggereix la visió de La petita obrera.
Joan Planella i Rodríguez, 1885, La petita obrera
VIDES NOVES, PÀGINES VELLES
Anys ha el fum de la fàbrica,
en opac teló fonia cel i terra,
era el camí enfangat
que d’esma menava
al llindar de colònies i factories.Males herbes trepitjades
per ferrenya brusa i espardenya.
Bestioles famolenques,
alguna rosella desnerida
sota un blau de gris ofegat.Això ja passà… diuen,
desat al calaix de la història.
La fumera sedimentà en quitrà,
avui llaurat per milers d’insectes
botzinant crits metàl·lics.Tanmateix, no coneixien el sol,
feien la nit espera ofegada de més foscor.
El vaivé eixordador era simfonia,
memoritzaven un calcat gest diari.La fàbrica fou el ventre i el cor,
tot bategava al seu entorn.
Cul de sac d’ànimes i vides,
tot ho digeria insaciable.Néixer, créixer, reproduir-se… morir
Tot era escrit al cicle vital.
Temps just per estimar i endiumenjar.
El vestit creixia amb el cos.La prole l’esdevenidor sabia.
La tria venia marcada a foc.
El contracte quan era, era groc.
La factoria t’acollia:
“paternal, rigorosa i severa”.
Ressò de maquinària cançonera.
Al portal el rellotge era el pols.
Fred, controlava les constants.El panteix de les turbines.
L’udol de sirena clavat endins.
Marees i ressaques humanes.
Biografies previsibles.Imatges del passat, tèrboles,
retornen al present.
Obstinada bèstia.
Retrat color sèpia.
Malmet armada de tècnica,
el que han bastit llàgrimes i sang.
El color sèpia fa antic i ens fa pensar en altres temps, però sembla que hi ha temps que es resignen a desaparèixer, encara que prenguin altres formes.
Quin poema més colpidor!!
Un passat massa recent, que a d’altres llocs és un present sense futur.
un passat que no vol acabar de marxar… em trec el barret davant el teu poema.
M’ha agradat molt, moltíssim. Recordo el quadre de quan estudiava, tant per la revolució industrial com per història de l’art, i quan l’he vist als relats conjunts se m’ha encongit una mica el cor, perquè sempre recordaré aquesta nena com la que dormia sota la màquina, treballant hores i hores amb el perill constant de no perdre un dit, una mà, o quelcom pitjor. Trobo que has plasmat molt bé aquella època, la “vida” dels pobres treballadors, la que tenien i la que els hi esperava, i a més, malgrat el tema, ho has fet d’una forma esplèndida. Felicitats!
Un poema esplendit, teixit amb la suor de la gent que visquè tota la vida entregat a la colònia.
poema que relata, conta i repassa història i passat encara ben present
molt bona aportació!
Magnífic poema, Rafel, colpidor!
Sí Xexu, el color sèpia no acaba de marxar ni amb aigua calenta.
Fita i Glòria, m’ha vingut per la imatge que ja és colpidora en si mateixa.
Gràcies Bruixeta, un honor que et treguis el barret.
Sí Roselles, masses coses vénen al cap amb aquesta imatge.
La colònia semblava eterna, avui és arqueologia industrial, però encara perduren les maneres.
Gràcies Elfree, cal conservar la memòria.
Desat al calaix de la història, xò la nostra història. Ben nostra i que ens fa ser com som, en bona part. Les fàbriques i les colònies, testimonis del nostre renéixer.
Uaaah què bonic!!! Has aconseguit que m’agrade un poquet més el quadre… Quin poema més ric i quin bon final!! Molt bonic, de veritat.
Això Rits, és història, però la que ens ha fet ser com som.
Gràcies Ada, el quadre té molta història al darrere, la que fan les persones.
No m’imaginava que darrera el quadre hi hagués tanta poesia, veig que tu sí l’has trobada… Enhorabona!
M’agrada!!! Tan de bo ho poguéssim veure tot de color sèpia però, malauradament, encara vivim aquesta història en colors massa llampants…