Relats conjunts ens proposa donar una mirada d’aquest gratacels des del blog estant.
—Ningú m’ha de dir les pintes que haig de beure—manifestava amb la llengua travada, davant de l’atapeïda i riallera parròquia del pub irlandès.
L’ambient de complicitat aprovava totes i cadascuna de les atzagaiades de l’orador.
La visita privada a Dublín del xeic Khose Al-Ansar conclogué amb la idea de projectes faraònics al desert cultural d’on provenia.
La inspiració li arribà de retorn a l’hotel. Després d’una llarga ronda de negres, rosses i vermelles, aquestes últimes a joc amb les galtes, el recorregut per l’ampla avinguda d’O’Conell Street il·luminà la idea. Evidentment després de la fatxenderia sobre la llargada d’atributs, una torre Spire apuntant al cel els seus 120 metres de llargada, semblava servida en safata. La punxa es perdia en la negror per sobre dels núvols baixos. Però el feix de llum que acompanyava l’acer regalimant d’humitat donava una claror espectral al símbol fàl·lic que endevinaren Al-Ansar i el seu ¨enfaenat¨ seguici.
Com ell no havia de pilotar, encara que ningú li’n pogués prohibir, volà emboirat des de la verdor grisosa d’Erin fins a l’enlluernador groc del desert pèrsic.
Arribant, la visió sobre casa seva des de l’ull de bou era tot un repte per les seves ambicions. Un munt d’arquitectes i constructors se li havien avançat omplint la silueta urbana d’edificis que desafiaven l’horitzó. Però això, no era obstacle per al xeic que en realitat, com tots sabem, no havia marxat mai de l’emirat.
De fet, els millors arquitectes eren al seu servei i la torre proposada coronaria la seva obra. Entre plànols, maquetes i recreacions, no calia escoltar de fons ala reunió la immortalitzada versió d’en Serrat a “Cada loco con su tema” on deia: A ver quien la tiene más grande? Expressió que per a ell només una pregunta retòrica. Amb els peus sobre la tauleta donà el vistiplau al projecte. La seva grandesa i alçada superaria amb escreix el Spire de Dublín i deixaria com lil·liputencs la renglera d’edificis que ja havien destrossat la primera línia de mar. És més, de de dalt estant, els blocs no serien més que vistos com un minúscul gra de sorra, al costat de la incommensurable i eterna prestància de la Torre Ansar.
O, això creia ell.
el a veure qui la fa més grossa ha fet molt de mal…..sobretot a la construcció.
refotudes ganes de competir per tot
Si els pengessin de cap per avall, des de dalt, les ganes de “ser més que …” se’ls quedarien en un no res. 😦
Bona aportació, Rafel!
Bessets 😉
Jo penso que aquest afany de demostrar qui la té més grossa és el que ha portat més mort i devastació a la història de la humanitat. Sempre volent demostrar coses… estem plens de complexos.
deliris de grandesa , animes petites…bon relat!
I d’aquí poc el pròxim “papanatas” amb deliri de grandesa farà una torre que arribi als 1000 metres. I serà ell el que la tindrà més llarga, fins que un altre papanatas amb deliri…etcètera,etcètera…..
Exacte Joan, sempre hi ha pel mig la construcció.
Oi, Bruixeta? És difícil això d’aplicar la màxima: l’important és participar.
Bona proposta Sa lluna
Això mateix Xexu, demostrar el que no s’és.
Sí Elfree, inversament proporcional.
Una cursa boja, Glòria.
Ostres, m’han passat davant amb tot el que anava a dir 😀
Molt bon relat.
Qui enceta una lluita contra la naturalesa ha de partir d’una certesa. Sempre guanya la natura.
Que ho preguntin a cal Babel.
La supèrbia, com la incultura, no entén de fronteres…
Des de aquesta alçada ho domina tot, però no pot veure com brota la vida.
Cap problema jomateixa, ja ho pots dir.
Sí Xavier, no és bo dedicar-se a fer un pols a la natura.
És internacional, Ignasi.
Justa la fusta, Montse.
Mai he entès per què apuesta competitivitat… i per a què? demostrar alguna cosa?