La connexió celta (Relats conjunts)

Relats conjunts ens proposa donar una mirada d’aquest gratacels des del blog estant.

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d’alçada, 

Skidmore, Owings and Merrill, 2010

 

 

 —Ningú m’ha de dir les pintes que haig de beure—manifestava amb la llengua travada, davant de l’atapeïda i riallera parròquia del pub irlandès.

L’ambient de complicitat aprovava totes i cadascuna de les atzagaiades de l’orador.

La visita privada a Dublín del xeic Khose Al-Ansar conclogué amb la idea de projectes faraònics al desert cultural d’on provenia.

La inspiració li arribà de retorn a l’hotel. Després d’una llarga ronda de negres, rosses i vermelles, aquestes últimes a joc amb les galtes, el recorregut per l’ampla avinguda d’O’Conell Street il·luminà la idea. Evidentment després de la fatxenderia sobre la llargada d’atributs, una torre Spire apuntant al cel els seus 120 metres de llargada, semblava servida en safata. La punxa es perdia en la negror per sobre dels núvols baixos. Però el feix de llum que acompanyava l’acer regalimant d’humitat donava una claror espectral al símbol fàl·lic que endevinaren Al-Ansar i el seu ¨enfaenat¨ seguici.

Com ell no havia de pilotar, encara que ningú li’n pogués prohibir, volà emboirat des de la verdor grisosa d’Erin fins a l’enlluernador groc del desert pèrsic.

Arribant, la visió sobre casa seva des de l’ull de bou era tot un repte per les seves ambicions. Un munt d’arquitectes i constructors se li havien avançat omplint la silueta urbana d’edificis que desafiaven l’horitzó. Però això, no era obstacle per al xeic que en realitat, com tots sabem, no havia marxat mai de l’emirat.

De fet, els millors arquitectes eren al seu servei i la torre proposada coronaria la seva obra. Entre plànols, maquetes i recreacions, no calia escoltar de fons ala reunió la immortalitzada versió d’en Serrat a “Cada loco con su tema” on deia: A ver quien la tiene más grande? Expressió que per a ell només una pregunta retòrica. Amb els peus sobre la tauleta donà el vistiplau al projecte. La seva grandesa i alçada superaria amb escreix el Spire de Dublín i deixaria com lil·liputencs la renglera d’edificis que ja havien destrossat la primera línia de mar. És més, de de dalt estant, els blocs no serien més que vistos com un minúscul gra de sorra, al costat de la incommensurable i eterna prestància de la Torre Ansar.

O, això creia ell.